— Aquesta és una de les entrevistes que tenia més ganes de fer i crec que una de les que em costarà més.
…
— Perquè toquem un tema complicadíssim com la mort d’un fill i tinc moltes preguntes. La primera, com t’ho fas per explicar-ho amb serenor i no trencar-te quan en parles?
— Encara que no ho sembli mentre escrivia el llibre em vaig trencar. Havia de parar per plorar, després me n’anava a passejar, descansava dos o tres dies i tornava a escriure. Crec que va ser fonamental trobar aquesta illa, Koufonísia, tan petita, solitària i lluny de tot per poder tancar-me en mi mateix i en el Marc.
— A casa no l’hauries pogut escriure?
— Hauria estat impossible. Hi havia massa coses que em feien mal i també hi havia el perill que, si no podia seguir, me n’anés al cine o a veure un amic. A Koufonísia no hi havia res a fer. Només caminar. Té 5 quilòmetres quadrats.
— Això ja hi ha gent que ho camina cada dia anant i tornant de la feina.
— En menys d’un mes vaig fer 300 quilòmetres.
— Una cosa és escriure el llibre i l’altre parlar-ne a les entrevistes. Està sent dura la promo?
— El que volia amb aquest llibre és que la gent, quan l’acabés de llegir, pensés que parla sobre la vida i no sobre la mort. Jo ja vaig tenir mesos per fer-me a la idea de com explicar-lo, perquè el coneixia perfectament i estava preparat per parlar-ne.
— Després de llegir-lo penso que m’hauria encantat conèixer el Marc.
— Perquè el Marc provocava això en les persones. Quan acabaves d’estar amb ell, eres més feliç. Transmetia tant d’amor, tanta simpatia i tanta bondat que la gent es quedava amb això.
— Ell ho notava?
— Era un tio molt llest. Ell captava la gent i veia si es tractava d’una persona que li donava pau o no. Ell buscava pau i tranquil·litat perquè no n’havia tingut mai.
— Què estaríeu fent un divendres a la tarda?
— Els últims temps me n’anava a Madrid els dijous i així divendres el podia anar a buscar al cole, que és de les coses que més m’agradava. I si em quedava a Barcelona, el pensava. Em llevava pensant en ell i m’adormia pensant en ell. Jo vivia a Barcelona, però la meva ment era a Madrid. Ara el penso també, tracto de mantenir-lo viu.
— El Marc va néixer amb dues malalties minoritàries. Quan vau adonar-vos que estava malalt?
— Als 20 minuts d’arribar a l’habitació. Estàvem preparant-nos per anar a dormir, estàvem molt cansats i pensàvem en com seria la tornada a casa. Però quan va entrar la infermera per mirar que tot anés bé ens va dir que el color que feia el Marc no li agradava. El va baixar un moment a l’UCI i ja no en va sortir. Allà va començar tot.
— Us van donar algun pronòstic de vida?
— Ens van dir que el malalt més gran amb la síndrome d’Ondine tenia 30 anys. Però no teníem clar quin era el grau de la malaltia que tenia. Aquesta síndrome fa que qui la pateix deixi de respirar quan s’adorm. En aquell moment no sabíem si el Marc hauria d’estar connectat tota la seva vida a una màquina, dormís o no. A poc a poc ho vas superant, però amb la certesa que el nen haurà d’estar connectat quan estigui inconscient. L’altra malaltia, la de Hirschprung, en principi, havia de ser més fàcil de controlar.
— Des del primer dia el Marc es va enfrontar a la possibilitat de morir. Et va sorprendre la seva capacitat de sobreposar-se a les constants adversitats?
— Sense aquesta capacitat de sobreposar-se no hauria sobreviscut. El seu amor immens a la vida va fer que tingués la capacitat de trobar la felicitat en les coses més petites. Des d’un suc de pinya a un passeig o un cel estrellat.
— Dius que va ser el teu mestre de vida.
— Sense ser conscient que ho era.
— Els tres primers anys de vida del Marc els vau viure en un hospital. Vàreu rebre suport psicològic?
— Ara que parlem tant d’igualtat, d’ajuda psicològica per part de l’hospital només se li va oferir a la mare.
— I a tu no?
— No. I el pare, que és responsable del fill com la mare, també té el deure i el dret de rebre suport psicològic.
— El vas reclamar?
— No perquè estàs tan perdut en aquells moments… No fas plans més enllà de 24 hores perquè no saps què passarà. I et vas cremant per dins i acabes emprenyat. Cada dia passava per davant de Sant Joan de Déu, el veia allà des de la Diagonal i de cop i volta aquell hospital passa a formar part de la teva vida. I entres en un món complex que ni imaginaves que existia.
— El Marc va viure moments molt durs, terribles si els pensem en un infant, però dius que mai es queixava.
— La primera vegada que ens va dir “em trobo molt malament” va morir al cap de quatre dies.
— Allà vas pensar que alguna cosa anava malament?
— No, perquè el Marc sempre se’n sortia. Recordo que quan va ingressar va entrar una de les infermeres i em va dir: “confia en el fet que tot anirà bé, és el Marc”. I ho deia perquè el Marc sempre se’n sortia. Era una bèstia. Després d’una operació el primer que feia quan despertava era somriure.
— Ell era conscient que podia morir?
— La mort havia estat una companya de vida, per això el títol del llibre. Però l’hi va arribar en un moment que estava bé. Començava a escriure, volia llegir, fer coses que feia la gent que estimava. Volia aprendre, anar a escola. I això és el que fa més mal de tot. Perquè estava bé i va morir per un bacteri hospitalari.
— Al llibre hi ha una crítica directa contra els errors mèdics. Has perdut la confiança en els metges?
— He perdut la confiança en certs metges que tenen certes actituds.
— Quines actituds?
— Un malalt s’ha de recolzar en dos puntals fonamentals per mantenir-se fort, la família i els metges. Jo dic sempre que no podria ser metge, perquè la responsabilitat que tenen d’intentar salvar vides és dificilíssima. Però una cosa és la responsabilitat i l’altra la irresponsabilitat.
— En què es va ser irresponsable?
— En les mitges veritats. En medicina, quan ets un pacient, les mitges veritats són com les mentides més cruels. Jo vull saber què li passa al meu fill i si se li fa una operació i surt malament, digue’m que ha sortit malament i a partir d’aquí, ja me’n faré la idea. Però estar un any marejant la perdiu i que no sortís mai la paraula incontinència, és una cosa que no puc perdonar.
— Has escrit un llibre preciós. L’he recomanat molt. Però m’he trobat amb gent que m’ha dit que el té, però que no està preparada per llegir-lo.
— Això m’ho ha dit molta gent. Per això des del primer moment ja faig un spoiler de com acaba el llibre, perquè no vull enganyar ningú. A partir d’aquí tu decideixes si el vols llegir o no. Però els dic que crec que se sorprendran perquè en el fons és un llibre d’amor. També de mort, però hi ha molt amor, llum, dol, viatges i instint de superació.
— I has aconseguit una cosa molt difícil com és explicar la mort d’un fill sense fer-ho lacrimogen.
— No cal fer un llibre lacrimogen per parlar del dol. El meu fill era vida. Era un tio que no plorava perquè per ell plorar era demostrar una feblesa que no volia. La gent que el llegeixi s’hi pot sentir identificada en moltes coses.
— Tot això que has viscut, diries que t’ha tornat més espiritual?
— Molt més. Em sap greu no ser religiós. Potser estic més a prop del cristianisme pur que del catolicisme. Et diria que soc un fals ateu.
— N’hi ha molts d’aquests per la vida.
— No sé si ho he fet per necessitat, per intentar trobar una resposta al perquè el meu fill ja no hi és. Quan feia dos anys que va morir vaig anar a Montserrat i li vaig encendre dues espelmes. I ara església que trobo, església a la qual hi encenc espelmes. I també parlo amb ell.
— Una manera que hi sigui cada dia.
— Sí, però hi ha coses que feia amb ell, camins que caminàvem plegats, que encara no he pogut tornar a fer. Hi ha llocs als quals no hi entro perquè hi anava amb ell. Per exemple, des que va morir, no he tornat a menjar síndria. Un dels somnis del Marc era poder aprendre a mastegar i menjar síndria com feia el seu pare.
— Quan vas decidir que això ho havies d’explicar en un llibre?
— Tenia la necessitat d’explicar el pas del Marc pel món. Era un nen de 10 anys que sempre havia estat malalt, però que havia estat un model existencial per a tothom qui havia estat al seu costat. I vaig tenir la sort de trobar un editor valent, l’Ernest Folch, que va confiar en mi i que va tenir paciència.
— Qui és la primera persona que el va llegir?
— La Cris (Jolonch).
— Que important que ha estat la Cris Jolonch a la teva vida, no?
— És la germana que no he tingut. Ens vam conèixer amb 18 anys. És una persona molt important, que va estar allà durant la setmana que va morir el meu fill i que em va ajudar a superar les meves addicions. Venia cada divendres a les teràpies de família, amb la meva mare.
— Per què eres addicte?
— Perquè soc de tarannà addicte. Pensa que quan estàs ingressat fas 7 hores de teràpia al dia i et venen les castanyes per totes bandes. Tens molta estona per pensar i reflexionar sobre la teva vida i te n’adones que l’alcohol i la cocaïna els has utilitzat per pal·liar el teu caràcter d’addicte. Perquè ho ets amb tot, també amb les relacions amoroses. Amb un addicte és o el tot o el res. I després t’adones que a la vida també hi ha grisos.
— Per què és important fer-se el llit?
— És el primer que fas quan surts del centre de rehabilitació.
— No te’l feies abans?
— No. Fer-se el llit és l’ordre. Començar la casa per la base. Tot això quan ets addicte no ho tens. I després ve tot el tema de la vergonya i de la confessió.
— Quina vergonya?
— Al començament si hi ha una reunió familiar i hi ha alcohol, no hi vas. De vegades la família i els amics et diuen: “no hi haurà alcohol i així podràs venir”. Amb el temps et vas adaptant. També t’adones que quan vas a un restaurant és millor dir-li al cambrer que ets al·lèrgic a l’alcohol que no pas que ets exalcohòlic.
— Per què?
— Perquè si dius que ets exalcohòlic et miren com dient: vah! i, en canvi, si dius que ets al·lèrgic se’n guardaran prou de servir-te res que en porti. Jo sempre recomano que si tens vergonya diguis que ets al·lèrgic.
— La mort del Marc devia ser una prova de foc.
— Molta gent va pensar que hi recauria. Però va ser a l’inrevés. Què pensaria el Marc si veiés que he tornat a beure?
— Encara t’espanta el telèfon que sona de matinada?
— I tant! Ara fa poc el meu altre fill, el Dani, em va trucar de matinada per recordar-me una cosa i gairebé el mato! Li vaig dir: “no m’ho tornis a fer mai més això”.
— La mort del teu pare també te la van comunicar amb una trucada de matinada.
— Sí. Saps que jo tenia un guió escrit que comença amb un tio que es desperta a les 4 de la matinada perquè el truquen i li diuen que el seu pare s’ha mort? El vaig escriure l’any 99 i el meu pare va morir el 2003. Recordo que quan la meva mare em va trucar a les 4 de la matinada per dir-me que el meu pare s’havia mort a l’aeroport de Bangkok vaig pensar: hòstia!
— Quina por!
— No sé si ho vaig escriure perquè estava obsessionat.
— Perquè el teu pare viatjava molt.
— Perquè el meu pare tenia un cor de merda i fotia una vida de merda. Perquè allà on arribava era un viva la vida. Ell sempre deia que viuria 5 anys més dels que finalment va viure.
— Abans de ser periodista i escriptor vas anar a viure a Nova York per fer cinema. Volies ser Coppola.
— I no vaig arribar ni a Ozores.
— Què va impedir que fossis Coppola?
— Decisions equivocades. Si jo hagués tingut un altre tipus de vida i una ment diferent, hauria pogut tirar endavant. Feia guions massa literaris, em deien.
— És el que té ser fill de Vázquez Montalbán. Li vas arribar a preguntar mai si servies?
— Amb els anys em vaig anar acostant a ell per explicar-li confidències. El meu pare era molt sensible encara que no ho semblés. I als 30 anys, en plena crisi personal d’aquestes en què tot és un caos, li vaig dir que deixava el cine. I em va dir: “com vols deixar una cosa que encara no has fet?”. I vaig dir, serà cabró! El meu pare era de poques frases, però cada frase que deia era un llibre!
— Et va dir ell que escrivissis?
— M’ho deia molt sovint. Sempre em va donar suport en tot. I quan vaig fer la meva primera novel·la ell en va ser el primer lector.
— Quin moment…
— El recordo perfectament. El problema és que va morir 6 mesos després de publicar-lo.
— Vas acabar sent periodista i escriptor, com el teu pare. No deu haver estat fàcil sent fill de qui eres.
— En el fons ja sabia on em ficava.
— Què vols dir?
— Doncs que jo era fill d’un dels autors que més es va comprometre políticament. I passa que, quan aquests autors després ja no hi són, surten les piranyes.
— En van sortir moltes?
— Unes quantes. I les pitjors piranyes, les que més em van menystenir, van ser persones molt properes al meu pare. Això va ser molt dur.
— Has tornat a Koufonísia?
— No encara. L’estiu que ve, segurament. S’hi ha d’anar ara perquè d’aquí a 10 anys es convertirà en un Mikonos.
— Tens al cap un altre llibre ja?
— Sí. Vull fer-ne un que es dirà Los felices 80.
— A veure què expliques, que jo soc molt dels 80.
— I jo també! Tots els meus amors platònics són d’aquella dècada: Nastassja Kinski, Kim Wilde, Olivia Newton-John…
— Duran Duran, Spandau Ballet…
— Vaig veure Tina Turner a Londres i saps qui era el teloner? Bryan Adams.
— Ara és quan hauríem de dir que ja no es fa música com la “d’antes”.
—Però dient “antes”,eh! —riu—
— Vols desmitificar els 80?
— No es tracta de desmitificar-los, sinó d’explicar les coses. Vull començar-lo parlant de la mort de John Lennon.
— Com la recordes?
— Jo era fan dels Beatles des dels 5 anys, però un fan autèntic, un boig dels Beatles. Pensa que jo portava el rellotge a la mà dreta perquè el Paul McCartney el portava a la dreta, anava pel món amb els discos dels Beatles i un tocadiscos a piles! Em sabia totes les seves cançons. I recordo perfectament el dia en què, anant en cotxe a l’escola amb el meu pare, per la ràdio van dir que havia mort. Em van començar a caure les llàgrimes i el meu pare, que anava conduint, em va agafar la mà. No li va fer falta dir res.
— T’ho estàs passant bé escrivint-lo?
— Estic buscant el to. Costa, però crec que ja l’he trobat. M’hi ha fet pensar dues frases. Una que va dir l’exministre Solchaga, la de “Espanya es aquel país en el que uno se puede forrar en el menor tiempo posible” i una altra de Groucho Marx que diu “la felicidad está hecha de pequeñas cosas: un pequeño yate, un pequeño avión…”. —riu—
— Com t’agrada prendre’t el ColaCao?
— Tot i que no m’agrada la llet, de tant en tant en prenc un i és com tornar al país de la teva infantesa. I el ritual divertit d’intentar trencar els grumolls.
