Enric Canet és director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants del Raval, però sobretot és un amic. De vegades seus a parlar amb ell pensant que ja has parlat de tot, del sexe dels àngels i del sursumcorda, del mort i del qui el vetlla, però sempre que t’hi poses acabes desitjant que el cafè s’allargui fins a la nit.
És més que un activista social, més que un capellà, llicenciat en Biologia i Màster en Polítiques Socials i Acció Comunitària, però també investigador del Departament d’Història Contemporània de la UB i a punt de doctorar-se en aquesta disciplina. Ara acaba de publicar El cel té pigues, una història sobre els orígens del Casal dels Infants del Raval. L’agafo a punt de marxar terra endins per ajudar en unes colònies. Sempre que l’imagino, està caminant i amb un somriure. I sempre que me’l trobo, també.
— “El cel té pigues?”
— És el títol del meu nou llibre, sí.
— El cel té pigues?
— Si tens l’oportunitat de mirar cap amunt, i de nit, sí.
— I el Cel, amb majúscules?
— Per explicar-te això he d’anar al començament de tot plegat.
— Com comença, tot plegat?
— Aquesta és la clau, aclarir la gènesi.
— Al principi, Déu va crear el cel i la terra. I qui va crear el Casal?
— El Raval ja havia estat sempre un barri amb gent molt activista, amb una forta dimensió anarquista, gent que volia canviar el barri des de feia molts anys. En Pitu Cunillera era un líder social entre tots ells, però sense deixar de ser un sabater, sense intencions polítiques o de protagonisme. Ell, de fet, desapareix de la Junta de l’associació quan hi desembarquen els partits.
— Però líder de què? Què buscava?
— Ell venia d’una família de Santes Creus, que van venir a Barcelona sense res i es van instal·lar al carrer Sant Pacià. La seva mare comprava 2 litres de llet a un cosí que tenia una lleteria a prop, i amb això vivien ella i els seus tres fills. També feia costura, per sobreviure. A en Pitu no li agradava anar a l’escola i va trobar un sabater pel qual poder fer d’aprenent. Després, va anar a l’escola de sabaters del carrer Princesa i va acabar obrint la seva pròpia sabateria. Això el fa observar que una bona manera de treure els nens que deambulaven perduts pels carrers del Raval era la de vincular-los a un ofici, posant-los d’aprenents.
— Un activista.
— De seguida el fan president de l’Associació de Veïns, l’any 1974, i ja aleshores ell tenia al cap fer un centre per a la infància i un per a la gent gran. L’any 77 troben al carrer Sant Martí una antiga fusteria expropiada per l’Ajuntament, i aleshores a Antoni Solans, que era delegat d’urbanisme del batlle Socias Humbert, li va semblar bé la idea de recuperar el local. Aconsegueixen que en la roda d’espectacles, pagada per l’Ajuntament, actuïn els Comediants fent una performance ocupant l’edifici de la fusteria. Després d’això van a veure l’alcalde, que els diu que no a tot excepte a cedir-los la fusteria per a desenvolupar-hi un projecte dirigit als nens o bé a la gent gran.
— Els camins de Nostre Senyor…
— Quan saps en quina direcció vas, tots els vents et són favorables. La “sort” va fer que uns joves de classe benestant (del Sant Ignasi, del Sagrat Cor…) que estudiaven per ser economistes o advocats o metges, i que es trobaven per a estudiar, tinguessin la inquietud de fer algun projecte educatiu a l’estranger. Van anar a veure els franciscans del carrer Santaló, que buscaven precisament fer un esplai en algun país subdesenvolupat, però aquests els van negar la col·laboració perquè “això és com el Barça: s’ha de ser del club”.
— Creient, vol dir.
— Creient i practicant.
— Anem bé.
— Aquesta colla de no creients o de no practicants es queden penjats, però un d’ells coneix directament a en Pitu i aquest exclama “que vinguin! Que no vagin a l’Àfrica!”. I ho van aixecar.
— I ho tiren endavant.
— Maig del 78, el Casal dels Infants del Raval. Una casa “dels” nens i “per als” nens, legalment dependent de l’Associació de Veïns. El primer estiu el dediquen a arreglar tot l’edifici, amb la implicació de tot el barri i sota la gran mobilització d’en Pitu. Després es troben a Llançà i ideen el projecte, els estatuts, l’estratègia… No serà un projecte pedagògic, en primer lloc, sinó principalment social. Sociològic. No és un triomf educatiu, és un triomf del barri.
— Parlem del “barri xino” d’aleshores, és clar.
— De fet, el nom de “barri xino” no fa referència a cap comunitat xinesa que hi hagués viscut sinó a una assimilació al Chinatown, a la ciutat sense llei, al gueto. I dubto que el nom el posés en Francesc Madrid, però tant se val: el cas era que de Nou de la Rambla en amunt hi havia per entendre’ns els de Salvador Seguí, i de Nou de la Rambla en avall ja era el “bari xino”, un lloc perillós i inescrutable. Acaba la Guerra Civil i el Raval queda del tot arrasat, i sota el govern de Franco l’alcalde Mateu i Pla té la idea d’allargar Muntaner fins al mar com una mena de segona Via Laietana (amb el nom de García Morato, justament l’aviador feixista que va bombardejar la ciutat).
— Déu n’hi do.
— Aquest projecte queda aturat l’any 42, però l’any 62 Porcioles intenta recuperar-lo. El que passa és que el barri s’hi va posar en contra. Per totes les expropiacions que comportava. Maragall i Clos van provar d’oxigenar el barri amb la Rambla del Raval i obrint-hi centralitats disperses, però ja no era aquell projecte.
— I als anys 70 com era, el Raval?
— Prostitució, droga, delinqüència, i sobretot molta vida de carrer. Per què? Perquè hi havia molta botiga, molt de taller amb habitatge al primer pis, molta societat coral i associacions futbolístiques… De fet és aquest teixit, aquesta vida de carrer, el que confereix certa protecció espontània als nens. El que passa és que això es descontrola després amb l’heroïna i la sida, i és un bon moment perquè els nens tinguin el seu Casal.
— Com van ser els inicis?
— Al principi hi entraven molt pocs, perquè molts nens no volien. I el Casal funcionava amb un sistema molt assembleari, molt complex. Quan canvia tot és a les colònies del 79, que és quan els monitors (aquells estudiants “pijos” de medicina, arquitectura, l’Ignasi Carreras, etcètera), que estaven força desmotivats, passen quinze dies seguits amb els nens i s’adonen que han fet una comunitat. Una família.
— I aquí és on el cel resulta que té pigues?
— Aquí és on el cel resulta que té pigues. L’Angelito, un dels nens d’aquelles colònies a Sant Boi del Lluçanès, una nit li diu a la monitora (la Vicky Fumadó): “mira! El cielo tiene pecas!”. I és que al Raval, de tan estret que era, quasi mai no es veia el cel de nit.
— Ostres.
— Els nens van aixecar la mirada, per primer cop. És exactament el que buscaven els promotors de la història, no tant un tema pedagògic com social i espiritual.
— La resta ja va venir rodat.
— L’Ajuntament es va bolcar en el projecte amb les primeres eleccions municipals, i el Casal esdevé un model a Espanya i a Europa.
— La cosa es professionalitza.
— I es crea l’equívoc que vull desmentir al llibre. L’any 83 entra un director contractat, que funda una associació pròpia del Casal i imposa una identitat pròpia. Llavors es trenca el Casal en dos, i es crea el mite que va ser fundat l’any 83, quan en veritat la cosa va començar molt abans.
— En ple franquisme.
— En ple franquisme però també sense fer fronteres entre creients i practicants i no creients o practicants! Ara el que més s’hi assemblaria seria la Fundació Pare Manel, que francament, de missaire tampoc no ho és en excés.
— I tu ets de missa, pare Enric?
— Jo crec en Déu, però no en el mateix Déu que en Rouco Varela. Vinc de la Teologia de l’Alliberament, de l’escola Panikkar, ectcètera, no cal que t’ho expliqui. Sóc catòlic, això sí, perquè entenc que tinc un paper en aquesta comunitat concreta del cristianisme. I els anys 80 m’implico en les Hermandades Rocieras de l’Hospitalet, de les quals Catalunya o el catalanisme havia passat massa. Ara entenc que ja està recuperat, i que ja no hi ha aquell trencament.
— Què és Barcelona ara?
— Barcelona no és uniforme, en primer lloc. És la seva gran virtut: el Pla Cerdà no acaba uniformitzant, com potser pretenia, sinó que barris com Horta o com Sant Andreu o com Sants mantenen la seva profunda identitat i sobretot el seu teixit associatiu. En segon lloc, és una ciutat de valors molt progressistes, però, i això com a tercer element, és una ciutat que es comporta com una “nova rica”.
— Una “pijoprogre”.
— Una noia guapa d’origen humil, que abusa del seu atractiu i oblida les seves arrels.
— I el quart element?
— La geografia. El mar, la proximitat a Europa. Però insisteixo, Barcelona explota la seva posició privilegiada com una nova rica: ja va succeir amb la burgesia del Modernisme i del Liceu, que va créixer tan ràpidament que va crear massa desigualtat social. Sabies que, als anys 60, la gent més rica dels Estats Units pagava un 95% en impostos?
— Francament, no em sona.
— Amb educació garantida per a tothom! Això és així fins als 70-80, i és una cosa que Europa ha sabut conservar, però el cas és que la gent no vol viure d’ajudes.
— En què quedem?
— En que no s’hi val que el consistori digui “tranquils, ja ho faig jo”. Ni amb el Casal ni amb cap sector, el teixit empresarial i associatiu és bàsic. De fet, el Casal és un projecte públic, encara que no el presti l’Administració! No vivim pas dels diners públics, nosaltres. I et diré més: els pobres no són murris, no volen abusar del sistema, volen espavilar i tirar endavant. El murri número u es diu Joan Carles Primer, i ningú no travessa el Mediterrani en pastera per dedicar-se a vendre bosses de mà falsificades.
— I com es pot viure, ara, a Barcelona? La gent no ho pot pagar.
— Barcelona ho està fent pujar tot massa. També és la síndrome de nova rica, i li passarà factura. Perquè nosaltres podem ser uns nous-rics, però i els nostres fills? D’això haurien hagut d’anar les eleccions, i no de Superilles.
