Encetem un nou mandat local per al període 2023-2027 que resultarà clau en molts aspectes, i en particular per la consolidació del rumb de transformació necessari en les nostres ciutats per fer front a l’emergència climàtica.
En primer lloc, cal recordar que el termini establert per a la finalització dels fons extraordinaris del pla de recuperació post-pandèmia per a Europa, en el que l’acceleració de la transició verda ocupa un lloc central, és el 30 de juny de 2026. Dins d’aquest mandat, doncs, és quan s’hauran de fer possibles les inversions associades als fons NextGenerationEU. Qualsevol desorientació en la direcció o qualsevol titubeig en l’ambició de les polítiques i projectes a desplegar pot veure’s severament penalitzada amb la pèrdua d’accés a aquest recursos extraordinaris (en tota la magnitud de l’adjectiu) i l’aprofundiment del retard que patim respecte altres països i ciutats del nostre entorn.
Així mateix, el final del mandat coincidirà amb el final del període de programació dels fons que habitualment es distribueixen entre els estats de la Unió, els anteriorment coneguts com a fons estructurals. Tenint en compte l’evolució que està experimentant el projecte europeu i les incerteses en les que es troba l’economia mundial, no es pot assegurar que en el període subsegüent, a partir del 2027, les oportunitats de finançament per a inversions o polítiques de gran calat siguin les mateixes. Un altre desafiament cabdal per a les nostres administracions, i les locals en particular, donat que en aquest període tenim com a referent principal la transició verda a la que dona cobertura l’European Green Deal i els múltiples compromisos que hem adquirit internacionalment, de manera que hi ha uns objectius a assolir força clars i cal posar-s’hi de valent per acomplir-los traient profit dels recursos disponibles.
Podem considerar també que aquest mandat és crucial per l’avanç en tot allò que representen l’Agenda 2030 de Nacions Unides i els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) en els que es desplega. Qui no arribi amb els deures fets a tres anys de la fita establerta, difícilment aconseguirà encarrilar-los en el temps restant. I, si com sembla, serà difícil que l’assoliment generalitzat dels objectius sigui una realitat en el termini acordat, serà igualment el moment de posar-se a treballar per definir la nova agenda que haurà d’actualitzar i substituir l’anterior. En aquesta ocasió, esperem, amb un protagonisme de les ciutats a l’alçada del que ha estat i és encara el seu protagonisme a l’hora d’actuar per aterrar l’Agenda 2030 en polítiques, serveis i projectes que donin forma als canvis que demanen els seus objectius.
Seguint aquesta reivindicació del paper del món urbà a l’hora de fer front als reptes globals, i com ja hem exposat en múltiples ocasions des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona per al cas de la nostra ciutat, la transició verda ha de ser indiscutiblement abordada a escala metropolitana i ha de ser una transició justa, que no deixi ningú ni cap territori enrere.
En el nostre cas, com és també sabut, partim d’una dualitat com la que representa comptar amb una àrea metropolitana institucionalitzada per a 36 municipis i 3,3 milions d’habitants, mentre que la metròpoli “real” s’estendria per sobre dels 150 municipis i arribaria als 5 milions d’habitants, però sense una governança institucionalitzada.
En aquest sentit, fent un breu parèntesi, cal recordar que el mandat 2023-2027 també marcarà en el seu punt central els quinze anys des de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i sembla un moment propici per fer-ne una avaluació en profunditat i el dibuix de la seva trajectòria futura, en la que inevitablement caldrà posar sobre la taula, amb la implicació peremptòria de la Generalitat, mecanismes de coordinació i major equilibri amb la resta de la metròpoli i amb el conjunt del país. L’acord de govern per a l’AMB que incorpora tots els grans partits representats en el Consell Metropolità en l’elaboració del Pla d’Actuació per aquest període hauria de ser una oportunitat per abordar aquest debat amb la serenitat, però també amb la fermesa que mereix.
El mandat 2023-2027 també marcarà en el seu punt central els quinze anys des de la creació de l’AMB
Tornant, però, a la transició verda, cal que tots els municipis que configuren aquest espai metropolità avancin a una i, alhora, s’adopti en conjunt una visió integral del que representa aquesta transició verda. Actualment, dels 199 municipis que hem tingut en consideració en l’elaboració del Compromís Metropolità 2030, que inclouen el que es pot considerar actualment la regió metropolitana de Barcelona més els de la vegueria del Penedès, tan sols una trentena han declarat l’emergència climàtica amb un paquet de mesures associat, una vintena més han fet només la declaració (sense pla d’acció) i uns pocs més han definit algunes mesures concretes sense passar per la fase de declaració que hi proporcioni un marc estratègic.
Com fer front, doncs, a qüestions que clarament no coneixen de fronteres administratives com la contaminació vinculada a la mobilitat? No hi ha cap dubte que es tracta d’un repte d’abast metropolità, i amb afectacions fins i tot més enllà. Per exemple, la plana de Vic és de les zones d’Europa amb majors nivells de concentració d’ozó troposfèric, procedent del trànsit metropolità, que afecta les vies respiratòries i asseca les collites. L’any 2019, per exemple, en els mesos d’estiu es va superar 6 vegades el nivell d’alerta a Vic, com també a la zona del Montseny.
Entre les principals mesures per fer front a aquesta situació comptem amb la Zona de Baixes Emissions (ZBE) més extensa d’Espanya, amb 102 Km2, i l’única de caràcter metropolità, ja que comprèn els municipis que envolten la ciutat de Barcelona tocant a les rondes; però no abasta tota l’AMB ni molt menys, com han reclamat repetidament, els principals municipis de la regió (Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa…). Les normatives de l’Estat han fet obligatòries les ZBE per als municipis de més de 50.000 habitants, categoria en la que entrarien les ciutats mencionades, però sense una visió i coordinació de conjunt i, sobretot, sense aplicar solucions similars a la resta de municipis que formen part del conglomerat metropolità, l’efectivitat d’aquestes mesures és qüestionable.
El 34% dels desplaçaments a la regió metropolitana es fan en vehicle privat, dels quals cada dia entren a la ciutat de Barcelona 450.000 persones en vehicle privat. Hi ha, doncs, una relació fonamental de la contaminació amb la mobilitat cap i des de Barcelona: només els desplaçaments entre el Vallès Occidental i el Barcelonès ja superen en un 20% tots els desplaçaments entre comarques metropolitanes. Els desplaçaments amb el Baix Llobregat gairebé els dupliquen. És evident, doncs, que a banda de les restriccions (i aquí caldrà veure com s’entoma en aquest mandat el debat sobre l’establiment d’un peatge urbà) calen alternatives de transport públic i més i millors connexions transversals, que enllacin directament i de manera còmoda els municipis de l’anomenat Arc Metropolità i els seus entorns. La Generalitat i l’Autoritat del Transport Metropolità, doncs, tenen força deures en aquest període més enllà de la posada en marxa definitiva de la T-Mobilitat, i caldrà l’entesa i cooperació dels municipis metropolitans (dins i fora de l’AMB) per fer front comú alhora de reclamar les inversions estipulades al Pla Director d’Infraestructures o al Pla de Rodalies.
El 34% dels desplaçaments a la regió metropolitana es fan en vehicle privat, dels quals cada dia entren a la ciutat de Barcelona 450.000 persones en vehicle privat
També és cada cop més important disposar de criteris compartits i harmonització de regulacions en qüestions com la distribució urbana de mercaderies, que representa el 20% del trànsit i el 40% de les emissions a Barcelona ciutat, situació que molt probablement es reprodueixi en la resta de grans centres urbans metropolitans.
Deixant el sempre polèmic capítol de la mobilitat a banda, l’altre gran àmbit en el que cal aprofundir en termes de transició verda és l’energètic. Com ja explicàvem en un article anterior, els estudis fets per l’AMB diuen que el seu nivell d’autosuficiència elèctrica quedaria per sota del 15%, mentre que la Generalitat estima que cal multiplicar per 18 la potencia renovable instal·lada al país per assolir la neutralitat climàtica.
Els estudis fets per l’AMB diuen que el seu nivell d’autosuficiència elèctrica quedaria per sota del 15%
D’aquesta manera, amb una Catalunya incomprensiblement situada al vagó de cua de les comunitats de l’Estat en matèria de renovables, el front comú metropolità és imprescindible perquè es faci el salt endavant en les inversions requerides. Vetllant alhora, això sí, perquè la resta del territori català rebi les compensacions corresponents.
Altres aspectes de la transició verda que demanen d’una major coordinació metropolitana tenen a veure amb la protecció del litoral (per al qual es podria recuperar i adaptar el pla estratègic que es va elaborar fa uns anys) i més en aquests anys que serà centre d’atenció global per la celebració de la Copa Amèrica. El futur de les platges metropolitanes és motiu de preocupació des de fa temps i va més enllà fins i tot de la pèrdua de la seva funció recreativa. Com ho és també, en un altre front, la conservació, i en la mesura del possible, la millora de la biodiversitat en tot el territori metropolità, que també requereix de l’atenció des d’aquesta escala.
Aquests són només alguns dels reptes als que caldrà fer front de manera decidida en aquest mandat. Cal tenir en compte, a més, que durant el mateix s’haurà de produir un altre fet significatiu, com és l’aprovació definitiva del Pla Director Urbanístic Metropolità i la seva derivació en un Pla General d’Ordenació Urbana Metropolità que serà el veritable substitut del Pla General Metropolità de 1976. El tractament urbanístic de l’àrea metropolitana amb criteris del segle XXI enlloc dels establerts fa 50 anys segur que ajudarà en la transició verda. Però els seus criteris principals, principalment en matèria d’infraestructures verdes i naturalització) haurien de formar part igualment de l’instrumental a disposició de la resta del territori metropolità.
En definitiva, com ja anticipàvem, la dimensió metropolitana, tot i no haver tingut un espai equivalent a la seva importància durant les campanyes electorals, serà decisiva a l’hora d’articular l’acció davant l’emergència climàtica. Esperem que les noves administracions, amb la complicitat i participació del conjunt de la societat, estiguin a l’alçada del repte en aquests propers quatre anys.
