Em va avisar que es vestiria per a l’ocasió. Quan entra al saló on l’esperem, alguna cosa entre el seu vestir blau de vint-i-un botó i el seu somriure de nen amb sabates noves il·lumina l’aire i quasi fa aixecar la Júlia de Ramon Casas del seu escarxofament perdonavides.
Paco Gaudier té una verticalitat perfecta quan resta dempeus, semblaria un home amb la corbata en el gest i amb un noblesse oblige permanent, però la mirada li espurneja com un glopet de cava. Som en un dels clubs més reservats i més històrics de la ciutat, i malgrat tot el tracte és proper i terrenal. Qualsevol disciplina (l’esport, l’art…) té la seva elit. La vida social barcelonina, evidentment, també té la seva.
— Què fa un Cercle com aquest en una ciutat com Barcelona?
— No hi ha res de nou: fa 175 anys que hi som. Benvinguts.
— Què sou, doncs?
— M’agrada dir que som un baluard de civilització, que pretén difondre la cultura entre els seus socis. Especialment la música, és clar, per alguna raó som veïns del Gran Teatre del Liceu.
— La missió és la difusió cultural?
— Ho diuen ja els nostres primers estatuts. Naixem con a club social, però sempre amb aquesta tasca permanent.
— Sou un club elitista?
— Com el Liceu, ni més ni menys. Encara que sigui un teatre públic, també té les seves barreres d’entrada: l’òpera no té el mateix preu que un altre tipus d’espectacle. Com ser soci del Barça, que també significa formar part d’un club privat…
— Per tant esteu oberts a tothom?
— No hi cap tothom, aquí. Vull dir físicament. La nostra principal limitació és d’espai, com també li passa al Polo, i per això hem de trobar un equilibri entre ser oberts i ser un club. També un club de futbol té les seves limitacions d’aforament, tot i que infinitament menors.
“No hi cap tothom, aquí. La nostra principal limitació és d’espai i per això hem de trobar un equilibri entre ser oberts i ser un club”
— Però no té tants filtres.
— No et pensis, nosaltres només demanem dos avals per part de dos socis, i que un comitè d’admissió aprovi la sol·licitud. No acostuma a haver-hi problemes.
— Mai?
— Home, a veure: tu ja saps què vens. Si no t’agrada un lloc on et requereixin jaqueta i corbata, potser tens mil altres llocs on anar.
— Es manté la norma de la jaqueta i la corbata?
— En algun lloc s’ha de mantenir. De fet, els més joves són els que més reclamen que es mantingui. Els sembla un espai on poder comportar-se d’una manera diferent al que és habitual.
— Una corbata marca una actitud?
— Una corbata fa que et comportis de manera diferent, sí.
— Com escriure amb tipografia o una altra.
— És irracional, però és innegable.
“Una corbata fa que et comportis de manera diferent”
— El que no és habitual és trobar un club amb el vostre tresor patrimonial.
— No és ben bé mèrit nostre, no tenim esperit de col·leccionistes. Resulta simplement que entrre els nostres socis hi ha hagut molts tipus de persones i alguns van encertar en decorar amb els millors artistes del seu moment. Ramon Casas i Rusiñol encara mantenen un valor altíssim, i ens donen un prestigi immens.
— I haver-ho conservat.
— Vam sobreviure la Guerra Civil. La famosa Rotonda d’en Casas, aquests mobles modernistes, tot això no tenia per què sobreviure la ocupació dels sindicats. El cas és que fins i tot aquests van respectar la nostra arquitectura i el patrimoni artístic.
— Quins avantatges té ser soci?
— Els mateixos drets que algú que se’n va fer fa cinquanta anys, no hi ha privilegis d’antiguitat. Adverteixo que no hi ha avantatges amb tiquets per l’òpera, perquè des de la nostra fundació el Gran Teatre funciona a banda.
— El privilegi seria poder entrar aquí.
— El privilegi és que estiguem aquí, exacte. Com viure, que també és un luxe.
— No sé si al nou club femení Juno House hi admeten homes.
— Nosaltres ja fa temps que sí que admetem dones. De fet, hi ha un club associat a nosaltres, a Nova York, on els homes estan vetats. No passa res, tenen les seves normes. Pel que fa a Juno, que facin el que creguin. Jo no m’hi he de ficar, oi?
— Com veu Barcelona avui?
— Malgrat totes les crítiques, és una ciutat que brilla. Només cal mirar el Passeig de Gràcia: primer era un passeig de botigues locals, després va acollir diversos bancs i el Drugstore, i ara és un lloc on trobes marques de luxe de tot el món. Els Jocs Olímpics i l’obertura al mar van ajudar a aquest impuls, però ja fa temps d’això, i jo encara em mantinc enamorat de la ciutat. És perfecta per a viure-hi: vaig arribar a plantejar-me viure fora, a València, París, o Roma, o Milà, o Niça, però o eren massa fredes o massa localistes o massa poc dinàmiques. De debò que no veig enlloc més que Barcelona!
“Vaig arribar a plantejar-me viure fora, a València, París, o Roma, o Milà, o Niça, però o eren massa fredes o massa localistes o massa poc dinàmiques”
— Ho veuen més els de fora que els d’aquí, potser.
— Cada ciutat gran té problemes de seguretat o de neteja, però realment la valorem poc. Els que venen de fora la valoren molt més, en efecte. Potser la jardineria està una mica deixada, però els visitants de fora em diuen que la ciutat en general està neta!
— Què us falta oferir, al Cercle?
— Potser estaria bé poder oferir habitacions, en el futur. Com altres clubs internacionals d’estil anglès als quals estem associats, o com l’Ecuestre.
— El que sí que tenen és una nova terrassa.
— De l’època de la pandèmia! Com que hi havia poques representacions teatrals, havíem de pensar algun incentiu nou per als socis. I ara tenim una terrassa magnífica amb vistes a la Rambla! Com Holanda va guanyar terreny al mar, nosaltres hem guanyat terreny al cel.
— I disset penyes.
— I molt dinàmiques. Cadascuna fa almenys una activitat al mes. Realment, això ara ja és el contrari d’un cementiri elitista.
“El Cercle del Liceu ara ja és el contrari d’un cementiri elitista”
— Però van deixar de fer el ball de màscares.
— Amb el ball de màscares es volia obrir el Cercle encara més, i aconseguir nous socis. No va funcionar prou. El que sí que som és un club posat al dia en termes tecnològics, de connexió, d’eines per als socis joves. Allò de la caspa ja no serveix per a provar de definir-nos.
— Cercle del Liceu, Cercle Eqüestre, Reial Cercle Artístic, Cercle d’Economia… la ciutat circular!
— El senyor Borja García Nieto ha impulsat el C16, que aplega tots els presidents dels setze clubs destacats de la ciutat. Estem més que connectats, ara mateix. Ara el cercle barceloní és quasi un de sol.
“S’ha impulsat el C16, que aplega tots els presidents dels setze clubs destacats de la ciutat”
— I ara, a créixer?
— Créixer s’ha de fer amb prudència, ja li he dit que l’espai és el que és.
— Però cal avançar, no?
— Ara a mantenir-se, en tot cas. Amb que ens mantiguem, em conformo.
