David, Juan Carlos, Asunción, Javier, Vladimir, Jordi, José Manuel i, sobretot Pujan, són alguns dels noms poc coneguts que hi ha darrere de la infinitat d’icones que inunden la pantalla d’un mòbil. Són els treballadors precaris que fan possible que una comanda de Glovo estigui a casa en poca estona, encara que plogui o faci molta calor, i que un cotxe negre de Cabify arribi ràpidament al portal sense haver d’anar pel carrer buscant un taxi. Acostumen a ser ignorats quan es parla dels múltiples èxits emprenedors que protagonitzen titulars, sempre acompanyats per xifres d’infart i promeses de transformar l’economia.
La periodista Paula Solanas (Barcelona, 1993) els dona veu i els converteix en la peça més valuosa d’El club de los unicornios. Glovo, Cabify, Jobandtalent e Idealista: la historia alternativa del Silicon Valley español (Península, 2023). No ho fa de manera bonista, simplement, posa blanc sobre negre i explica els sous baixos, els horaris eterns, l’ansietat, la poca protecció i els accidents que han patit. Amb un estil fresc i rigorós, entrellaça àgilment les experiències personals de repartidors, conductors i treballadors temporals amb la història de les empreses que els van contractar, revelant detalls que sorprenen també a qui més coneix el sector.
Solanas defineix el llibre com “una biografia no autoritzada” de Glovo, Cabify, Jobandtalent i Idealista, quatre empreses emergents espanyoles que s’han convertit en el que es coneix en l’argot emprenedor com a unicorn. Això significa que han obtingut una valoració per part dels seus inversors de més de 1.000 milions de dòlars, moltes vegades, sense haver aconseguit cobrir costos i registrar beneficis, fet que contradiu la lògica empresarial tradicional. Aquestes companyies amb nom mitològic van començar sorgint als Estats Units, però ben aviat s’han apoderat del títol altres més enllà de les seves fronteres, també aquí: “El món de Silicon Valley té la seva versió espanyola, amb menys brilli brilli“, sosté Solanas.
Per a l’autora, amb més de cinc anys d’experiència escrivint sobre startups, part de l’èxit d’aquestes empreses se sustenta en el discurs que han construït al seu voltant: “S’han venut molt bé. La narrativa és molt important per a elles i l’han centrat a dir que eren projectes innovadors de persones joves que tenien ganes de canviar les regles del joc i entrar en sectors que fins ara oferien serveis de manera molt tradicional i amb molts sobrecostos que es podien abaratir. Però, què ha passat? Que algunes d’elles ho han convertit en una borsa de treballs precaris”.
Darrere del jove emprenedor amb samarreta, texans i vambes, amb al·lèrgia a les corbates convencionals, es troben perfils que no s’allunyen tant dels empresaris de sempre, moltes vegades provinents de famílies en les quals ja hi havia tradició en la creació de negocis, com en el cas del fundador de Glovo, Oscar Pierre. “Darrere d’aquesta idea de guru que sembla que s’ho faci tot sol, hi ha tota una estructura de fons de capital de risc i, en els inicis, el suport del cercle més proper, la qual cosa no seria possible si vingués d’altres classes socials”, sosté Solanas. A més, la gran majoria són homes i han cursat estudis superiors, moltes vegades anant-se’n a universitats estatunidenques on han pogut veure nous models de negoci que després han exportat a Espanya.
La imatge informal dels directius de les startups s’acompanya amb oficines que semblen més de pel·lícula de Hollywood, amb taules de ping-pong, coixins a terra i taulells amb post-it de colors, fins i tot, poden arribar a tenir tiradors de cervesa i servir pizzes quan hi ha festa. “La vida startup té un punt d’Erasmus laboral. S’ajunta una plantilla molt jove amb el fet que molts treballadors venen de fora i, per tant, el lloc de treball es converteix en un espai de sociabilització”, argumenta Solanas. S’organitzen performances per a Sant Valentí com a Idealista o es treu a passejar la mascota, en el cas de Glovo, una pinya gegant. I que no falti la fotografia amb tota la plantilla uniformada amb una samarreta o dessuadora amb el logo de l’empresa, “posant tots junts i somrient, com si fossin un equip de futbol després de guanyar un partit”. Un ambient festiu, fins i tot desenfrenat, on costa separar la vida personal de la laboral, amb reunions que s’allarguen prenent alguna cosa mentre se sumen hores extres.
Tot es vesteix “d’un to Mr.Wonderful empresarial”, acompanyat per uns fundadors que creuen que “estan contribuint a la societat i el bé comú, la qual cosa els porta a anar, a vegades, més enllà del que permet la llei i acabar entrant en conflicte amb l’administració”. No els importa tampoc que els seus models de negoci acabin als tribunals, com és el cas de les quatre empreses retratades a El club de los unicornios. “Estan molt convençuts que el que estan fent és el correcte i que ho estan fent bé. Senten que estan fent una cosa més gran que ells mateixos”, assenyala.
Aquesta aura heroica del negoci es traspassa a la plantilla de les empreses emergents que passeja per aquestes oficines, allunyats de la realitat que viuen al carrer repartidors, conductors i treballadors d’ETT. Solanas recopila al llibre testimonis d’empleats acomiadats per les startups, moltes vegades després d’haver crescut per sobre de les seves possibilitats per continuar tancant més rondes. Els entrevistats justifiquen que la direcció prescindís d’ells quan van començar a anar mal dades, fins i tot, remarquen que ells haurien fet el mateix i agraeixen com els van tractar. “Coses que passen”, diu el Carlos, extreballador de Jobandtalent.
