Jane Smiley (Los Angeles, 1949) teixeix des de les primeres pàgines de la novel·la Heredarás la tierra (Sexto Piso) una realitat molt estatunidenca que sembla des d’aquí massa llunyana. L’escriptora se situa en una granja d’un comtat anomenat Zebulon, a Iowa, amb la seva pròpia idiosincràsia, com que cadascú val segons els acres i els deutes que té. A poc a poc, Smiley es va submergint en la història de la família de Larry Cook, un terratinent que domina rígidament les seves terres i també les seves tres filles, ja grans i casades, però sempre al servei de les ordres del patriarca. La trama va arraconant als integrants del clan, i al lector, amb pèrdues, maltractaments i abusos que tensen l’ambient, fins que el fan irrespirable, perquè tot salti pels aires quan els traumes es revelen.
Heredarás la tierra és una novel·la dura i fosca, molt complexa, però desenvolupada amb una veu que aconsegueix acostar les històries dels seus personatges, especialment la de la Ginny, una protagonista que no ho desitja i que s’acaba convertint en la millor narradora. “És aquest tipus de persona que no acostuma a expressar les seves opinions, però, com passa amb molta gent, és sensible i atenta amb els altres. A més, és molt conscient de tot el que li passa al seu cos i ment. Això és el que la fa una bona narradora, observa molt als altres, però també a si mateixa, per la qual cosa sap dir als lectors què sent quan experimenta tot el que viu”, explica Smiley.
Però la gran presència omnipresent a la novel·la és Larry Cook, ja senil, però fent i desfent per sentir que encara té el poder sobre les seves tres filles i el món que creu que li pertany. Malgrat que la novel·la es va escriure fa més de 30 anys, les seves línies encara ressonen massa avui. “Encara hi ha molts Larry Cooks. Són homes que volen sortir-se amb la seva i que no volen rebaixar-se ni canviar per res. També hi ha altres homes, com la majoria dels meus amics i tots els meus marits, que són decents, considerats i atents. En el món on vivim sempre està aquest concurs entre la gent que vol sortir-se amb la seva i els que volen ajudar”, sosté l’escriptora, sempre riallera i bromista, també amb la seva vida personal. “I, per a la història de la humanitat, 30 anys no són res. Els hàbits de maltractar els altres tenen una història dilatada. El millor que podem fer és continuar intentant-ho i esperar que les coses surtin bé”, agrega.
Smiley va voler amb Heredarás la tierra reinterpretar la tragèdia El rei Lear, sense pensar massa en si estava escrivint un al·legat feminista o no. “No puc dir que la meva obra fos avançada al seu temps, només volia reescriure l’obra de Shakespeare i donar-li veu a elles”, diu. Ho va fer després d’haver llegit moltes vegades al dramaturg i preguntar-se què pensaven les filles del rei Lear, Goneril, Regan i Cordèlia, convertides aquí en Ginny, Rose i Caroline: “Sempre m’havia preguntat què dirien si poguessin parlar”.
I se les va enginyar per resoldre aquest enigma, malgrat que li va costar imaginar una família en la qual “s’estan barallant constantment i es preocupen més per la propietat que per ells mateixos”. “Vinc d’una família en la qual els diners es distribueixen de manera equitativa i el que et donen és el que tens, tothom està content”, remarca, sense deixar d’afegir que a ella no li ha agradat Succession.
Sexto Piso, editorial fundada a Mèxic que va triar Barcelona per al seu aterratge a Espanya i després es va traslladar a Madrid, ha decidit recuperar Heredarás la tierra, descatalogada des de feia temps. Tusquets l’havia publicat als noranta, poc després de guanyar el Premi Pulitzer de Narrativa. Malgrat això, i que Smiley és considerada una de les millors escriptores estatunidenques vives, la novel·la es va perdre. Sexto Piso també ha publicat de l’autora La edad del desconsuelo, La mejor voluntad i Un amor cualquiera. El pròxim llibre que Smiley publicarà serà la seva biografia alternativa, imaginant què hagués passat si hagués estat música i no escriptora.
