— Soc una addicta del cafè. Fins que no em prenc el primer del dia, no soc persona.
— Aleshores demanem un cafè espresso?
— No, millor un tallat, que a aquestes hores em ve més de gust. Però posa’l en tassa, si us plau! No suporto els tallats en gots que et cremen els dits!
L’escriptora Berta Jardí somriu des de la barra, a mig matí, mentre un silenci únicament interromput pels sons del carrer inunda el Bar i compassa la conversa.
“He nascut a una casa de la dreta de l’Eixample, d’una família molt d’aquí. Soc barcelonina per totes bandes”, explica l’autora de títols que reflecteixen amb profunditat, afecte i un indubtable toc d’ironia la idiosincràsia de la ciutat com ara La portentosa vida del sastre Bariloche, Un concert memorable o L’home del barret. Ara presenta la seva sisena novel·la, La bibliotecària del front (Univers), “inspirada en els mesos en què una jove bibliotecària, Aurora Díaz Plaja, va viatjar al capdavant de la Guerra Civil en un bibliobús, una biblioteca ambulant creada per portar llibres als combatents i als ferits que es recuperaven als hospitals de la rereguarda”.
Llicenciada en Filologia Catalana, la Berta ha treballat com a periodista cultural per a molts mitjans com El Periódico, El Temps o El Món i, com a gestora cultural i cap de premsa, ha estat involucrada en moltes projectes com ara les Joventuts Musicals de Barcelona, la Mozartiana o la Fundació La Caixa. “Totes eren feines molt interessants i molt absorbents que haurien estat impossibles de compaginar amb l’escriptura, a la qual no m’he pogut dedicar plenament fins que em van oferir la possibilitat d’acollir-me a una prejubilació. Va ser en aquell moment quan vaig deixar de ser una escriptora de diumenge i vaig poder dedicar tot el temps lliure que tinc a fer allò que realment m’apassiona: escriure”.
El caldo de cultiu perfecte
A la infància de la parroquiana no han faltat ingredients fonamentals que han anat conformant a l’escriptora, periodista i activista cultural. D’entrada, l’amor per la lectura. “He tingut el privilegi de viure en un entorn familiar on la lectura va formar part de la meva infància. A més dels llibres de la biblioteca dels meus pares o de llibres infantils, els meus germans i jo hem estat grans devoradors de còmics. La lectura m’ha portat d’una manera natural a l’escriptura”.
A la infància de la parroquiana no han faltat ingredients fonamentals que han anat conformant a l’escriptora, periodista i activista cultural
Però hi ha altres ingredients que van conformar aquest caldo de cultiu on es va cuinar la futura escriptora. “Quan era petita, em dormia hipnotitzada amb la mirada clavada a uns traços, com dits, que creuaven el sostre de la meva habitació de costat a costat. La meva àvia, que vivia a casa amb nosaltres, em va explicar que eren marques de bales que havien estat disparades des del carrer. Aquella història em va impressionar moltíssim i en la meva imaginació infantil la revivia com si s’hagués produït una batussa de gàngsters davant de casa. Temps després vaig saber la veritat: aquelles eren les petjades d’un tiroteig que havia tingut lloc la matinada del 19 de juliol de 1936 al xamfrà de davant, entre un grup de soldats facciosos i un escamot de Guàrdies d’Assalt fidels a la República. Va ser l’enfrontament que Agustí Centelles va captar amb una fotografia en la qual es veuen uns homes disparant parapetats darrere d’uns cavalls morts i que va ser portada del Newsweek, donant la volta al món com a testimoni gràfic de la guerra que acaba d’esclatar a Espanya”.
A més de llibres i historietes, la infància de la Berta es va nodrir de fantasies articulades al voltant d’una realitat històrica encara palpable. Una realitat que la hipnotitzava cada nit.
Una ciutat per tornar-hi, però només com a turista
Fa vint anys que l’escriptora resideix al Penedès, malgrat les inconveniències de qui ha de desplaçar-se diàriament a Barcelona per motius laborals: “Amb un transport públic sempre deficient, el fet d’arribar a casa a hores intempestives quan la feina es complica i haver de renunciar a algunes activitats culturals a les quals m’interessaria assistir per una qüestió d’horaris”. Malgrat tot això, assegura que ara mateix no tornaria a viure a Barcelona. “Trobo que la ciutat s’ha convertit en un aparador global, banal, brut i sorollós. M’entristeix veure com cada cop hi ha més barris que estan perdent la seva essència o altres que ja l’han perdut totalment”.
“Trobo que la ciutat s’ha convertit en un aparador global, banal, brut i sorollós”
La seva obra té molt de conservació històrica i sentimental d’una Barcelona extinta ja (o gairebé). “Saber estar parlava precisament d’això: vint-i-quatre hores d’una senyora de l’Eixample que transcorren a uns carrers, un món, que ja no reconeix. Dels barris que es transformen i dels oficis artesans que s’extingeixen vaig escriure a la meva primera novel·la La portentosa vida del sastre Bariloche, que narra el dia a dia d’un sastre, enamorat del seu ofici i que odia el Tergal i que veu com es va extingint la seva sastreria a un barri en plena transformació”.
Això sí, des que es va prejubilar, la parroquiana reconeix estar reconciliant-se amb la seva ciutat, “però des de la distància! Vinc sovint a Barcelona a fer de turista. I això m’encanta!”.
— Aprofitant que avui ets una guiri, et pots deixar seduir pel nostre esmorzar. Tenim de tot i molt bo.
Berta Jardí s’ho pensa uns instants, valorant l’hora, el lloc i allò que realment li ve de gust en aquests moments.
— Una cosa que m’encanta és el café gourmand que t’ofereixen a molts establiments de França, que seria estil tapes, però dolces. És a dir, un cafè amb quatre o cinc mini porcions de postres. No sé si tindràs res semblant.
I somriu mentre, des de l’altre costat de la barra, es busca la manera de satisfer aquest desig tan ben pensat.
