Agenda cultural món juliol 2018
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 07 / 18
LUCIA DI LAMMERMOOR
Madrid, fins al 13 de juliol
Lucia di Lammermoor passa per ser una de les òperes més idiosincràtiques del moviment romàntic, atesa la presència de sentiments extremats i un cant que recrea amb fidelitat cada un dels matisos emocionals dels protagonistes de la trama. Una història d’amor i desamor en què la mort —com no podia ser d’una altra manera— també fa acte de presència. Lucia di Lammermoor disposa de tots els ingredients per commoure i inquietar el públic del segle XIX. Amb el pas del temps, aquest drama s’ha convertit en una de les òperes més populars del repertori, la qual cosa no evita que l'actualització de la seva representació susciti determinats problemes. L'excés d'afectes, o almenys el caràcter explícit dels sentiments que es canten, semblaria que requereix algun tipus de compensació per part dels actors i de la posada en escena. La versió del Teatro Real, amb la direcció escènica de David Alden, facilita precisament que l'espectador d'avui entri de ple en el drama, i es potenciï aquesta expressivitat des del minimalisme. En l'aspecte pròpiament musical, Daniel Oren dirigirà un elenc de cantants destacats, entre els quals es troben Lisette Oropesa, Venera Gimadieva, Javier Camarena, Ismael Jordi i Roberto Tagliavini.
Goldberg Variations
Londres, 5 i 7 de juliol
Les mítiques Variacions Goldberg, compostes per Johann Sebastian Bach com a encàrrec per fer més tolerable l’insomni i patiment d’un aristòcrata —ho revela en aquesta ocasió el subtítol, Ternary Patterns for Insomnia
— són portades a escena extremant aquesta voluntat d’entretenir i despertar admiració. Un espectacle de dansa i música en directe —transcripció per a petita orquestra de la versió original, per a clavicèmbal— per part de músics de primer nivell sota la direcció de Jonathan Morton i un elenc de ballarins excel·lentment orquestrats pel coreògraf Örjan Andersson. La multiplicitat de combinacions que el geni de Bach engipona aquí s’associen a diversos timbres, el dels instruments, i també al dels moviments en sincronia o contrapunt dels cossos que ocupen l'espai escènic. Una delectació per a la vista i l’oïda, en què —tal com passa amb qualsevol obra de Bach— s’activa també la facultat racional, animada pel rigor en l’arquitectura de les seves peces.
SCHUBERT'S SYMPHONY NO. 9 & MOZART'S PIANO CONCERTO NO. 9
Amsterdam, 29 de juliol
Com sona l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya a un escenari amb la història del Concertgebouw? Una pregunta que molts voldríem respondre per agafar perspectiva i sentir un cert orgull.
Sens dubte representa un vertader privilegi interpretar en aquesta sala de concert, en un concert dirigit per uns dels caps d’orquestra que, juntament amb el titular Kazushi Ono, millor coneixen actualment l’orquestra barcelonesa, Jan Willem de Vriend. El programa és indissimuladament clàssic, la qual cosa no li resta gens d’interès: un dels concerts per a piano més rics dels que va compondre Mozart en la seva joventut, el núm. 9, Jeunehomme, i la imponent Simfonia núm. 9 de Franz Schubert, coneguda amb el sobrenom de “La Gran” no per casualitat. A les quals s’ha d'afegir la peça introductòria, l’obertura de Cendrillon de Ferran Sor, creador contemporani de les dues, nascut a la Ciutat Comtal l'any 1778. Especialment rellevant la concurrència de l’OBC al programa de l'auditori d’Amsterdam si tenim en compte que la programació estival del Concertgebouw (“Robeco SummerNights”) durant dos mesos és sensacional, com reflectirem també a l’Agenda del pròxim mes d’agost.
THE MAGIC FLUTE
Aix-en-provence, fins al 24 de juliol
La flauta màgica, l’última gran obra composta per Mozart, és coneguda pel gloriós artífex dels seus temes populars —destaquen, en aquest sentit, les dues àries reservades a l'ambiguament malèfica Reina de la Nit-
i per la quantitat d'elements simbòlics que s’han vinculat al masonisme. Els personatges d'aquesta faula no tenen la profunditat psicològica de la seva inigualada trilogia operística en italià —juntament amb el llibretista Lorenzo Da Ponte— ni la trama té la coherència frenètica d'aquesta, rica en situacions inversemblants. Tot i això, es tracta d’una òpera magnífica, gràcies al poder ja no només taumatúrgic, sinó pròpiament ontològic que s’atorga a la música, i de forma específica a l’instrument de vent que inclou el títol. El festival d’Aix-en-Provence, un dels més importants de l'estiu, acostuma a comptar amb artistes de primer nivell, i en aquest cas no és una excepció: el dinàmic i versàtil Ensemble Pygmalion, conduït per Raphaël Pichon, oferirà una vibrant interpretació d’aquesta òpera, amb una posada en escena moderna, per moments desconcertant, que dirigeix Simon McBurney.
Zorn – Moore – Graves
Lisboa, 27 de juliol
El saxofonista John Zorn ha estat un dels promotors més destacats del free jazz i de l'experimentació musical durant les últimes dècades. Partícip indispensable del projecte Masada,
que reinterpreta música hebrea, i de l'encara més extrem Naked city —a més de creador de nombroses bandes sonores, en què ha potenciat sonoritats inusualment evocadores— es reuneix en aquesta ocasió amb el guitarrista Thurston Moore i amb el bateria Milford Graves, per formar un trio poderós, amb la creativitat com a insígnia en cada un dels seus vèrtexs. La Fundació Gulbenkian, que empara projectes humanístics i científics des del 1956 —entre els quals es troben el museu homònim i un jardí botànic de gran bellesa—, acull, en el seu auditori, concerts tan atrevits i vibrants com aquest. Difícilment trobarem una proposta més antitètica al fado lisboeta, la qual cosa no deixa de ser una invitació a provar el contrast dels dos estils i meravellar-se de la multiplicitat de registres que comprèn la interpretació musical.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 07 / 18
ALL TOO HUMAN
Londres, fins al 27 d'agost
“Massa humà” (All too human) és l’expressió utilitzada a tall de rúbrica, parafrasejant el títol de Nietzsche, qui com se sap va transgredir l’habitual concepció de l’home en termes de valors, i es va abismar a la comprensió de la seva cara menys comprensible (llegiu “acceptable”). La plasmació explícita del que és humà, el retrat nu i màximament expressiu s’assoleix mitjançant tècniques diverses, que no s’alineen forçosament amb el realisme o, el que és més actual, l’hiperrealisme. Els noms de Francis Bacon o Lucian Freud conviuen amb els d’altres pintors encara més contemporanis, com ara Frank Auerbach o Paula Rego, la majoria dels quals han viscut a Londres —destaquen els organitzadors de l'esdeveniment— i així experimentat la confluència d’éssers humans, individus de procedències dispars. Una exposició que cerca reflectir estats d’ànim particulars, i externalitzar els afectes amb pinzellades eventualment descarnades i, això no obstant, representatives de tota la humanitat.
Giacometti
Nova York, fins al 12 de setembre
La idiosincràsia de les escultures d’Alberto Giacometti —la seva longilínia figura, no exempta de rugositats ni dinamisme— fa que siguin absolutament reconeixibles.
A més, atresoren una inquietant força en el seu interior. Inspirades en l'art primitiu i en el d’algunes civilitzacions arcaiques, les obres de Giacometti encara impressionen, i amb força. Quan un les rodeja, creu percebre una estranya emanació: des de l’esveltesa que les caracteritza, pesen, i no de qualsevol manera. “Pesen” en un sentit ontològic. Sense gairebé ocupar lloc, es troben arrelades a la realitat. Pot ser que la fascinació radiqui en allò que és paradoxal d’aquesta experiència estètica. Al Guggenheim de Nova York, fins al 12 de setembre, pot visitar-se una exposició imprescindible, que reflecteix la falsa —però enyorada— lleugeresa de l'existència humana, aquella que el novel·lista Milan Kundera va formular en el seu títol més conegut, i que potser resulta apropiada per resumir el profund interès que encara suscita l’obra de Giacometti.
In lapide depictum
Madrid, fins al 5 d'agost
Encara que només són nou les obres que conformen l'exposició In lapide depictum, la visita està sobradament justificada, d’acord amb la seva qualitat, pels noms que les firmen
—Tiziano, Sebastiano del Piombo, Leandro Bassano, entre d’altres— i, sobretot, tenint en compte l'excepcionalitat del suport de les pintures: el marmori material de les làpides, utilitzat per aquells artistes a la manera antiga, com si evoquessin o fessin un recordatori d'altres formes de pintar, i amb la idèntica aspiració de transcendència temporal. Certament, els temes escollits per a les pintures no es corresponen amb els dels antics, ja que són de temàtica religiosa, però la representació moderna dels cossos s’inspira molt clarament en les proporcions de l'antiguitat. És admirable l’Ecce homo de Tiziano —la mostra de la qual és d’una presència i perfecció formal difícilment inigualables— o la Pietat de Sebastiano del Piombo, a qui Vasari considera pioner en la pintura sobre pedra. Una obra que del Piombo va trigar set anys a pintar, i que es basava en dibuixos del seu amic Michelangelo Buonarroti.
KUPKA. Pioneer of abstraction
París, fins al 30 de juliol
El llenguatge geomètric de l’obra de František Kupka (1871-1957), així com la seva manera peculiar de gestionar el cromatisme —mitjançant eloqüents variacions de tonalitat— l’han erigit en un dels pioners de l'art abstracte,
i fins i tot en algunes de les seves obres apareixien figures humanes, i no només les —més característiques— geometries imaginades. El seu reconeixement per part de molts historiadors de l'art contemporani no ha arribat al gran públic, lamentablement. Una exposició com la proposada pel Grand Palais de París, fins a finals d'agost, pot contribuir a revertir aquesta situació, i dotar l’obra de la Kupka de la visibilitat que mereix.
Delacroix (1798-1863)
París, fins al 23 de juliol
Últim mes per assistir a l'exposició que el Louvre dedica a un dels grans noms de la pintura romàntica.
Delacroix, que va retratar artistes com ara Chopin, és apreciat per la riquesa de la seva paleta de colors i l'expressivitat del traçat, la qual cosa va permetre plasmar l'esperit del Romanticisme amb la presència d’un pathos d’inequívoca pregnància. La seva manera de reflectir algunes fites de la història ve donada per una valentia en l'assumpció dels reptes artístics que permeten representar-los, en el seu cas, com en el del seu contemporani Beethoven. En el Museu del Louvre podran apreciar-se llenços com l’icònic La liberté guidant le peuple —qui sap si el més popular, gravat a foc a la memòria col·lectiva de moltes generacions de francesos. A diferència del que es podria pensar —tenint en compte la reproducció insaciable de moltes d’aquestes obres, convertides gairebé en estampes— Delacroix no només pretén que l'espectador assisteixi a una escena, sinó que el fa partícip d’un estat d’ànim, que transcendeix els cànons del que és artísticament correcte. L'agitació, les emocions que plasma es dirigeixen a la forma de mirar del mateix espectador, amb el que en molts emfatitza. No en va, és la mentalitat romàntica una de les més familiars a l'actual, caracteritzada per la cerca de vivències intenses (que, dit sigui de pas, sovint es confon amb la mera, i la més aviat banal avidesa de novetats).