Cemetry Gates dels Smiths arrenca en el moment en què, a mig matí, Àlex Martín Escribà arriba al Bar amb set de cervesa, fam d’alguna ració, ganes de xerrar a peu de barra i potser, si després la cosa deriva en banquet, uns bons puros per coronar la jugada.
Professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, on co-dirigeix també el pioner Congrés de Novel·la i Cinema Negre, aquest barceloní de 1974 ha desenvolupat una conspícua activitat com a investigador i divulgador del gènere negre i policíac, “que encara segueix injuriat per l’acadèmia”. I ho ha fet des de diferents facetes: assagista, articulista, crític literari o editor amb el segell Clandestina.
Precisament per a aquesta editorial tot just acaba de treure del forn el seu últim llibre, Interrogatoris: gènere negre i memòria que, sobre la base del binomi entre literatura i memòria com a clau per entendre i denunciar el present, ofereix una sèrie d’entrevistes —tercers graus, més aviat— a estudiosos i experts del gènere. Aquests comparteixen amb l’autor una rica varietat de perspectives i enfocaments sobre la interrelació entre lletres i record com a clau per desenvolupar narratives capaces de desafiar el present amb coneixement de causa. “Per a aquest llibre he entrevistat nombrosos especialistes i escriptors francesos, que són el bressol del saber, de la producció de gènere i dels estudis de referència. A més, conèixer el polar francès és entendre la recepció del gènere negre i policíac a Espanya”.
Els millors records de la infància de l’assagista tenen a veure amb la seva Barcelona natal
Autor, en solitari o molt ben acompanyat, de nou assajos, assegura gaudir molt escrivint, i destaca els volums treballats a quatre mans amb Jordi Canal: “els dos portentosos volums” de Trets per totes bandes —“el nostre gran projecte, aconseguit espero, d’intentar canonitzar, classificar i ordenar la novel·la negra i policíaca”— i La cua de palla: retrat en groc i negre, “la història de la col·lecció que va ser la nostra petita Série Noire catalana”. Altres obres significatives són Rafael Tasis, novel·lista policíac, sobre un dels seus grans amors literaris, “l’introductor de la novel·la policíaca a Catalunya, el nostre Edgar Allan Poe”, o Jaume Fuster, gènere negre sense límits, sobre l’autor barceloní prematurament mort, fa ara 25 anys.
I la novel·la negra va entrar a la universitat
“Podríem dir que prendre la decisió d’anar a estudiar a Salamanca va canviar la meva vida. Em vaig formar allà, vaig aprendre a valorar l’estudi de les humanitats. He tingut la sort de poder tenir grans professors i quedar-me després com a docent en una de les universitats més prestigioses del món”, explica amb la cervesa a mig beure.
Amb el temps i una feina constant, ell i el seu col·lega Javier Sánchez Zapatero han aconseguit portar la seva passió literària comuna al paranimf de Salamanca, organitzant el Congrés de Novel·la i Cinema Negre, “que celebrarà el 2024 la seva vintena edició”. A més, i sempre gràcies a aquesta labor activista, “des de fa més de deu anys, la de Salamanca és l’única universitat espanyola en la qual els alumnes poden cursar una assignatura de novel·la negra i policíaca, que omple l’aforament amb més d’un centenar d’estudiants en cada curs”.
—Com per estar-ne orgullós, eh?
—No sabria dir-te de què em puc sentir més orgullós, però, a més d’alguns assajos, potser és d’haver introduït la novel·la negra a la universitat, sí.
Mort per postmodernitat
Els millors records de la infància de l’assagista tenen a veure amb la seva Barcelona natal. “Recordo quan el meu avi em portava al Club de Natació Barcelona a nedar, i també els passejos fins al Camp Nou per veure al Barça amb el meu pare. Per a mi aquests detalls marquen la meva vida i els recordo encara avui amb nostàlgia i anhel”, explica.
—Trobes a faltar la ciutat?
El parroquià es pren el seu temps per a respondre. “A mi el que em passa amb aquesta ciutat és una mica el mateix que al Pepe Carvalho, que tinc amb ella una relació d’amor-odi. Des que me’n vaig anar, ha canviat tant que no la reconec, a vegades em sento una espècie d’intrús, quan veig que bona part d’aquells llocs que conformaven la meva memòria sentimental han desaparegut. Està bruta i plena de gent necessitada. S’ha globalitzat i ha perdut les seves senyes d’identitat. Quan soc aquí, em produeix estranyesa, una síndrome de l’estranger. Tot i això, quan m’hi allunyo, la idealitzo i sento la necessitat de tornar-hi, perquè soc un barceloní declarat i estimo la meva ciutat”.
Es produeix un breu silenci, en el qual Àlex Martín Escribà reflexiona mirant enlloc. La cervesa s’està acabant, potser per donar pas a la següent, i els Smiths ataquen amb You’ve got everything now. Passen així uns segons, abans que el parroquià reprengui la paraula:
—Crec que serà difícil recuperar aquella Barcelona que tots recordem —afirma, reflexiu—. La postmodernitat l’ha matat.
