D’ençà de l’any 1987, el World Mobile Congress s’ha incrustat amb tossuderia a l’imaginari dels barcelonins, assolint pràcticament el pes existencial de les enormes i horripilants torres de la Sagrada Família. La presència del Mobile en les nostres vides té certa gràcia, car hi ha pocs esdeveniments sobre els quals la conciutadania hagi dedicat tantes tertúlies i digressions, sense haver-hi posat mai els peus. Servidora no és l’excepció; l’únic contacte que he tingut amb el famós congrés és allò que he pogut llegir-ne a la premsa, així com la presència constant d’alegres manades de congressistes que s’engataven als restaurants de Ciutat Vella, sortint-ne ben torts, per gran satisfacció del nostre eminent Gremi d’Atracadors (i desgràcia dels barcelonins a qui encara ens plau dormir sense tanta cridòria).
Tot això són contingències menors; perquè aquí l’important és que l’omnipresent John Hofmann (un dels calbs més cèlebres de la història de Catalunya) faci com quan Joan Antoni Samaranch deia que cada olimpíada era millor que l’anterior, així com certificar que Barcelona continua essent una de les capitals mundials de congressos de tot el planeta. Es palesa, en definitiva, que les nostres autoritats cada dia viuen més felices dissenyant una ciutat de visita (dit d’altra manera, una Barcelona sense barcelonins); recomano als novel·listes distòpics nostrats que s’afanyin a escriure retrats apocalíptics de la ciutat perquè, de seguir la dinàmica d’augment de congressos i exili d’indígenes, la imatge d’una urbs habitada únicament per homes engominats i amb etiqueta corporativa serà ben real.
Sigui com sigui, la història del Mobile també implica canvis de paradigma d’abast més global, com ara la transició mateixa de la telefonia al nou imperi de la Intel·ligència Artificial. Durant el canvi de segle, saludàrem els mòbils i l’aparició de tota l’amanida de xarxes socials amb una alegria immensa; Facebook ens va permetre recuperar el contacte amb els companys de COU, mentre Twitter i Instagram van tenir la gràcia de fer-nos semblar molt més aguts i guapets. Pel que diuen els cronistes, això de la social network ja no interessa ningú, perquè les pretensions de la IA es basen més aviat en l’ideal transhumanista d’optimitzar la nostra capacitat cognitiva al màxim. Això de teclejar whats ja no té glamur; ara el que ens excita és escriure un text i que una màquina el converteixi en una pel·li.
Això de teclejar whats ja no té glamur; ara el que ens excita és escriure un text i que una màquina el converteixi en una pel·li
El canvi no és una cosa menor. Les xarxes socials no deixaven d’ésser el miratge d’una comunitat real i els seus individus han acabat caient en l’esquizofrènia i infoxicació del logaritme i la falsa sensació segons la qual triem els continguts que més ens agraden. Però la IA porta a la màxima expressió el canvi de la xarxa social a la figura del creador de continguts. Ben aviat, per molt que sembli ciència-ficció, hom podrà arribar a casa i demanar-li al telèfon que li prepari un film sobre una història d’amor agredolça entre transsexuals asiàtics, que duri 24 minuts i s’esdevingui a Caldes de Malavella; i no manca gaire temps perquè la hipervisualització del món que permet la imatge ens ofereixi veure un partit del Barça amb la minicàmera que Lewandoski porta incrustada entre els ulls.
Servidor no és un tecnòfob ni s’espanta per totes aquestes invencions. Com li he sentit dir fa ben poc al col·lapsòleg Tyler Austin Harper al magnífic pòdcast The Gray Area del gran Sean Illing, la humanitat ha afrontat moltes transformacions tecnològiques que han produït una escissió entre els que pensaven que la innovació implicaria o bé la realització d’una utopia sense problemes, o bé l’extinció de l’ésser humà. Però la història ens mostra, diu Austin Harper, que fins i tot en casos d’extrema tensió per andròmines tecnològiques tan perilloses com ara les bombes atòmiques, les nacions han sabut regular-ne els perills de forma sàvia. Nogensmenys, no deixa d’ésser significatiu que els propis inventors de la IA hagin demanat als governs que en regulin l’abast i en castrin els usos més abusius.
A mi el canvi de paradigma no em preocupa pel temor (comprensible) d’homes i dones que veuen com en el futur la IA podria substituir la nostra capacitat creativa. M’inquieta, per altra banda, que l’ús més banal d’aquest nou àmbit tecnològic ens allunyi encara més dels altres éssers i que l’aparent optimització de continguts produïts per una màquina que pensi per nosaltres ens alieni encara més del món. Caldrà seguir, per tant, l’evolució del virtualisme en futures edicions d’aquest nou Mobile sense mòbils. I pels que vulguin dormir tranquils a Barcelona, que no es preocupin; avui la premsa ja anunciava que, posteriorment al congrés esmentat, Barcelona rebrà 30.000 springbreakers dels EUA disposats a omplir les nostres discoteques de cervesa i a vomitar-la feliçment a la cantonada de casa nostra.
Però no us queixeu, rondinaires, que som la ciutat on es cou el nou paradigma.
