La paraula por és la que més es repeteix al Macbeth de William Shakespeare. No només la por de Macbeth i Lady Macbeth a ser descoberts pel seu crim, sinó també de no saber arribar fins al final, de perdre allò que tenen o poden tenir. Moltes inseguretats que els acaben fent atacar i autodestruir-se, aprofundint en una ambició i una malaurança que els acaba enverinant. No són els únics que tenen por, tots els personatges de la tragèdia el tenen, ferits després d’una guerra, sigui quina sigui.
“La por és un dels grans motors de Macbeth“, defensa Pau Carrió, l’encarregat d’adaptar i dirigir la versió que es pot veure aquests dies al Teatre Lliure, fins al 17 de març. Coneix molt bé el text del dramaturg britànic: la primera lectura la va fer d’adolescent, acompanyada amb veure l’adaptació d’Orson Welles. “Amb 14 anys, em va agafar una dèria per Shakespeare”, reconeix el director, qui ja ha portat a escena tres altres textos seus, Nit de reis, Hamlet i Enric V.
Sabent fins i tot quina paraula es repeteix més, Carrió ha mesurat cada decisió en el seu Macbeth perquè sigui fidedigne, arriscant-se també a què estèticament resulti excessivament asfixiant. En el text, la por és present en escenes que es viuen a racons de castells, amb nocturnitat, per la qual cosa Carrió tenia clar que el muntatge havia d’acompanyar aquesta sensació que es té llegint a Shakespeare, on els adjectius més freqüents són fosc i estrany. L’escenari es tenyeix de negre i boira, amb els seus protagonistes vestits també de negre, però amb una estètica militar que recorda d’on venen i com són. Fins i tot, la sang que brolla dels ferits i taca els malfactors és negra.
L’únic punt de llum el donen uns llits que graviten, on jeuen les víctimes de la guerra. “La maldat sura i l’aire està infectat, no es pot respirar, tot està corromput per la mortalitat”, sosté el seu director, qui es va inspirar en les imatges de la Primera Guerra Mundial i la mal anomenada grip espanyola. A més, reforcen el càstig que rep la parella protagonista, amb Lady Macbeth (Laia Marull) convertida en somnàmbula i Macbeth (Ernest Villegas) mai més podent tornar a dormir, una qüestió que va obsessionar especialment a Jaume Plensa en la seva proposta de la tragèdia shakespeariana fa un any per al Liceu.
Llits i la impossibilitat de dormir que gairebé són un personatge més en el muntatge de Carrió, en el qual es torna a veure un elenc variat, format per 14 actors. Fa temps que costava trobar als escenaris de Barcelona muntatges així, acostumats als monòlegs o peces amb dos o tres actors després de la crisi. “Els teatres públics tenen aquesta obligació. Comencem a tenir un talent nombrós de totes les generacions. Per als espectadors, és un plaer”, assenyala el director, fent una crida perquè això es faci en muntatges contemporanis i no només en adaptacions de textos clàssics. Com a símbol d’aquesta aposta del Lliure, Carrió assenyala que un dels actors d’aquest Macbeth, Pep Cruz, probablement una de les cares més conegudes, fa un paper breu, sent ell el desgraciat Rei Duncan, mostrant que també els personatges petits tenen pes en una producció coral. Una proposta que coincideix en el temps amb Els Watson al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), també rica en actors.
En aquest Macbeth es torna a veure un elenc variat, una virtut que feia temps que costava trobar als escenaris de Barcelona, acostumats als monòlegs o peces amb dos o tres actors
No tot és por a Macbeth, amb altres preocupacions que assalten els espectadors, o lectors, veient als seus protagonistes, un reflex de què és capaç de fer qualsevol persona per aconseguir el que vol o no perdre el que creu que mereix. “Fins a on podem destruir el nostre entorn per preservar els nostres privilegis?”, pregunta Carrió, sabent que qüestions com aquesta continuen sent actuals, sense importar que el text estigués escrit a principis del segle XVII.
Aquí cal no oblidar aquests personatges de la tragèdia coneguts com a bruixes, tot i que mai siguin denominades com a tal, remarca Carrió, sinó com a “germanes estranyes”. “Són les que diuen les paraules adequades, com els oracles, entrant en aquest joc entre la predicció i la provocació, ja que, sense elles, hagués passat el que acaba passant?”, reflexiona el director, qui les ha caracteritzat com a infermeres, relacionant-les amb la persecució que van patir moltes d’elles com si fossin bruixes per aplicar uns coneixements alternatius que es consideraven perillosos.
Per cert, Carrió ja té al cap un parell més de Shakespeare que li agradaria fer.
