“Després de la meva adolescència, cap el 1974, vaig passar un any a Califòrnia. Més tard, quan vaig acabar els estudis universitaris, vaig marxar a Boston. Aquestes situacions em van aportar solitud i, en conseqüència, estar més en mi mateixa i alhora la necessitat de comunicar-me amb qui deixava enrere, enviant-los cartes, freqüents i extenses. Crec que és allà on vaig descobrir l’escriptura”. L’escriptora, assagista, crítica literària i catedràtica de Literatura Ana Rodríguez Fischer rememora aquelles experiències transoceàniques a peu de barra, mentre degusta un ràpid piscolabis que anticipa el menú que ha d’arribar. “Si hi hagués més de gent, demanaria racions, però mai, mai, plat combinat”. La ràdio està apagada —“per conversar, prefereixo eliminar sorolls o sons ambientals”— i rajos de sol es colen per les vidrieres del Bar.
Professora a la Universitat de Barcelona i profunda coneixedora de l’obra, vida i llegat de l’escriptora Rosa Chacel, la parroquiana és responsable d’una notable quantitat d’edicions crítiques de noms com ara Marsé, Mendoza, Rosalía de Castro o Moratín; d’un corpus d’articles i crítiques literàries per a mitjans com ABC Cultural, Babelia o Revista de Libros, dels quals va derivar l’assaig Por qué leemos novelas; o altres textos com Trajinantes de caminos o Prosa española de vanguardia.
Des de 1995, simultanieja la seva activitat de docència i recerca i la de crítica literària amb una tercera faceta de novel·lista, amb la qual ha signat obres com el seu aplaudit debut Objetos extraviados, i Batir de alas, Ciudadanos, Pasiones tatuadas, El pulso del azar o El poeta y el pintor. Entre els guardons rebuts, el Premio Femenino Lumen y el Café de Gijón. Casi nada.
Ara torna a les prestatgeries de les llibreries amb Antes de que llegue el olvido (Siruela), una novel·la que indaga sobre el dolor i l’oblit a l’URSS a cavall entre la Segona Guerra Mundial i els plomissos rigors de Jrushchov, passant per les brutals purgues estalinistes. Per boca de la poetessa Anna Ajmátova, i a través del seu vincle amb l’escriptora Marina Tsvetáyeva, la narració desafia dues dècades de silencis plens de mals, somnis, il·lusions, caigudes, exili i un invencible amor per la literatura que entreteixeix mons amb retalls de records i de somnis.
El gust per conjugar
“M’he passat la vida llegint, per això escric. Hi ha hagut també molt cinema, exposicions, teatre, música i esport, a més de vida a la natura, sobretot al costat d’aquesta mar que continuo buscant a Barcelona”, explica la parroquiana amb un somriure de qui ha bregat en diversos fronts sempre “amb aquesta independència que em proporciona la meva condició de professora universitària en l’exercici de la crítica literària i en l’escriptura de les meves novel·les”.
Alhora, se sent satisfeta “del record que he anat deixant entre els meus nombrosos exalumnes. I del qual hi ha testimoniatges”, puntualitza. “A més, i això és una cosa molt important per a mi, estic orgullosa d’haver pogut conciliar i dedicar molt temps als meus fills i als meus amics”.
—I no se t’ha fet difícil, a vegades, haver de simultaniejar totes aquestes feines?
A l’Ana se li escapa una sonora riallada. “No pas! M’agrada conjugar aquestes tres activitats que, inexplicablement, alguns consideren incompatibles”. Se sent còmoda albergant aquestes tres ànimes seves, independents i alhora interconnectades.
Li queda, a més, corda per a estona perquè, segons avança, es troba en ple procés d’escriptura “d’un llibre duríssim sobre les mares”. I no en diu res més.
La ciutat que van convertir en una marca
Nascuda al consell asturià de Vegadeo i establerta a Barcelona, l’escriptora assevera que sempre ha adorat aquesta ciutat. En el seu record, ostenta un racó especial i predilecte la celebració “d’aquelles inoblidables Jornades Llibertàries Internacionals” organitzades per la CNT/FAI al juliol de 1977 al Parc Güell. Aquell gegantesc aquelarre va conjuminar a més de sis-centes mil persones que van debatre sobre anarquisme, amor lliure, drogues i dogmes, amb la participació de notables intel·lectuals del moment, i performances d’artistes com Jaume Sisa, Pau Riba, Ocaña i Camilo, entre altres. Un episodi que, en la seva opinió, “mereix un llibre” que curiosament ningú sembla haver escrit encara.
“Aquesta ciutat va ser fonamental en la meva etapa de formació, quan era nocturna perquè calia esgarrapar temps i eixamplar les jornades. Els anys 70 i 80 van ser d’una superabundància excepcional en tots els aspectes de la vida”, raona la parroquiana, abans de perdre part del somriure que brilla en la seva mirada i rematar, amb un pòsit d’una certa amargor: “Això ara ja no és així”.
—A què et refereixes, exactament?
“Al fet que l’han reduït a una marca; no només per l’aspecte mercantil i fenici, sinó per l’empobriment. Barcelona s’ha quedat en uns quants tòpics i flaixos, tan desgastats com insípids”. I extreu de la seva bossa un paquet de Benson & Hedges per a sortir a fumar-se un cigarret i deixar que l’aire fresc i assolellat l’envoltin.
—No triguis gaire, que en un tres i no res surt de la cuina el primer plat del teu menú.
L’Ana Rodríguez Ficher recupera sobtadament el seu somriure. “De seguida torno”, promet tot picant l’ullet.
