La filosofia cultural de Rob Riemen (Països Baixos, 1962) escruta les enunciacions light d’avui a la recerca d’un millor fonament de civilització europea. És una certa idea d’Europa. El 2008 publicava el seu primer llibre, Noblesa d’esperit. En aquesta obra Riemen va subratllar la necessitat peremptòria de recuperar els valors humanistes propis de l’alta cultura per combatre les noves temptacions feixistes, en totes les seves variants, que afloren perillosament per tot Occident. Per Riemen, llicenciat en Teologia per la Universitat de Tilburg, l’auge de la política del ressentiment és símptoma d’una crisi moral més profunda. Des de llavors, Riemen ha publicat cinc llibres sobre la qüestió fonamental, l’últim Per combatre aquesta era (2018), en què a partir del pensament d’Ortega, Mann o Spinoza, reflexiona sobre com invertir la tendència actual al deteriorament democràtic i cultural. Riemen és fundador i presideix el Nexus Institute, centre de pensament i punt de trobada per al debat que intenta respondre a la pregunta ambiciosa de com aprendre a viure millor.
Què recull la idea de ‘Noblesa d’esperit’?
Es tracta d’una idea central en l’humanisme europeu que reflecteix les essències de la dignitat humana. És una idea molt democràtica ja que no necessita estatus social, o grans sumes de diners, ni tan sols educació superior, per desenvolupar-la. La noblesa d’esperit és el que ens fa humans, el que ens permet viure amb sentit. També podem definir-lo a partir de les preguntes de Sòcrates que ha de ser capaç de respondre qualsevol societat civilitzada: en què consisteix viure una bona vida?, i què defineix una societat bona? Són dues qüestions aparellades, d’alguna manera una no es pot contestar sense l’altra, i en les dues la resposta passa per la idea de noblesa d’esperit. En definitiva, és en el que una societat avançada hauria d’invertir. Per això és tant important reflexionar sobre què fa que una vida estigui ben viscuda, i què fa que una societat estigui centrada en les idees de justícia i veritat. D’aquí sorgeixen uns valors, una manera d’entendre la vida, un esquema de pensament polític, una idea sobre com eduquem els nostres joves, o una idea d’Europa.
En els seus llibres també adverteix sobre la trampa populista que tots tinguem dret a tot. Com casen aquestes dues forces?
Tenir perspectiva històrica permet veure la complexitat d’aquesta relació. Pensem en els anys trenta. Llavors molt pocs haurien pogut preveure l’auge del feixisme en una societat educada com l’holandesa, o l’alemanya, i el mateix podem dir de països en general cultes i amb una llarga tradició catòlica com Itàlia o Espanya. És una idea que descriu de forma lúcida Thomas Mann a Doctor Faustus. Sabem del cert que el món de l’alta cultura i les ciències, fins i tot monarques i membres de la reialesa, han estat còmplices en el passat amb el feixisme i el nazisme. Per això m’agrada més parlar d’espiritualitat que d’alta cultura, ja que aquesta última ha demostrat en el passat que no és cap garantia. La noblesa d’esperit no és resultat tant de conrear la ment, ser capaç de resoldre problemes complexos o tenir un coneixement erudit, sinó de saber conrear l’ànima que és el camí de la saviesa. Tothom pot conrear l’ànima, i tothom ho hauria de fer. Per això diem que es tracta d’una cosa veritablement democràtica ja que és una empresa íntima i personal, no sotmesa a cap restricció. Part del missatge de Jesús consisteix a abandonar la riquesa material, adoptar un perfil baix i centrar-se en el creixement espiritual. Sòcrates fa una argumentació similar. Spinoza també assenyala la importància d’aquesta idea de noblesa d’esperit. Cultivar l’ànima està molt vinculat a la idea del liberalisme en el sentit que es tracta, en definitiva, de ser lliures de la nostra pròpia estupidesa, de no ser esclaus dels nostres propis prejudicis, emocions, sentiments, desitjos superficials o instints autoritaris.
La noblesa d’esperit no és resultat tant de conrear la ment, ser capaç de resoldre problemes complexos o tenir un coneixement erudit, sinó de saber conrear l’ànima que és el camí de la saviesa. Tothom pot conrear l’ànima, i tothom ho hauria de fer
Si cultivar l’ànima humana és la recerca de la saviesa, per on comencem?
En aquesta recerca, un tresor immens és el món de l’alta cultura; és a dir, el món dels clàssics. Avui encara podem llegir els Diàlegs de Plató, que acumulen més de 2.000 anys, com si haguessin estat escrits ahir. Podem emocionar-nos amb la música de Bach igual que ho van fer generacions molt anteriors a la nostra. Perdura el que conté saviesa de debò, per això els clàssics, avui tan oblidats, són imprescindibles per al cultiu de l’ànima. Avui dia, en canvi, anem per la via equivocada: ni les dades, ni els omnipresents algoritmes, ni Google, ni les universitats de la Ivy League, ni tan sols el món acadèmic t’ajudaran. En fi, ser llest, no és el mateix que ser savi. El llenguatge de la música és probablement l’única eina per conèixer i explorar les nostres emocions i sentiments, també per transmetre’ls millor. La lectura és la millor manera de desenvolupar la imaginació. Sense imaginació, ni una bona educació sentimental, és impossible ser compassiu, empàtic, ja que un no pot fer-se una idea dels sentiments i emocions dels altres.
En els seus llibres, la crisi política, especialment intensa a Europa, es veu com un símptoma d’una crisi moral més profunda. De qui és la culpa?
Un primer punt per reconèixer és que som davant una crisi de la nostra civilització en general, que en part és resultat d’una elit política disfuncional, massa vegades incompetent, el gran criteri d’actuació de la qual és la seva pròpia supervivència. És un fenomen completament estès amb l’excepció probable de la Xina que, com sabem, té altres problemes. Aquesta història no és nova. Una dinàmica similar es detecta en el lideratge corporatiu. Pensem que la crisi financera, una crisi amb un altíssim cost econòmic i social, especialment intensa al sud d’Europa, va ser causada per un nombre relativament petit de persones educades en universitats de primer nivell. Una elit financera que, en general, ha estat incapaç d’assumir les seves responsabilitats. Això té precedents. Després hi ha l’estupidesa crònica dels grans mitjans de comunicació, que és una dinàmica que ja hem vist altres vegades en el passat.
A ‘Per combatre aquesta era’, parla de “l’home-massa” d’Ortega. Part d’aquest desordre també és culpa nostra?
Per entendre el comportament de les elits polítiques i financeres n’hem d’entendre l’origen. Les elits són un reflex mateix de la societat. Per això tampoc no tenen cap interès a canviar res. Els seus incentius bàsicament són els de perpetuar l’statu quo que els situat al poder. Subratllo dos grans elements que expliquen la situació actual: la traïció dels intel·lectuals i, en conseqüència, la crisi profunda en el camp de l’educació. Només podrem canviar la societat si tenim les millors idees i una millor educació. Anem a Ortega i Gasset. L’home-massa descriu la mentalitat gregària d’aquells que han perdut l’interès per les preguntes que formula Sòcrates i que, per mi, constitueixen les arrels del problema d’aquesta societat kitsch, una societat que s’oblida de la dimensió moral i dels valors espirituals, aquesta societat on la meva identitat no ve determinada per qui soc, sinó pel que tinc, una societat que queda irremeiablement esclava de la rancúnia. Una societat presa d’objectius sense sentit real, esclaus d’un consumisme espuri, cada vegada més dependents de coses més estúpides. Això té una especial incidència en el món acadèmic, financer i periodístic.
Thomas Mann va advertir de manera premonitòria en una conferència a Los Angeles que si el feixisme algun dia tornava ho faria sota la disfressa convenient de la llibertat. Com identifiquem llavors el feixisme?
El feixisme no té ideologia. La clau és entendre els seus orígens. És una idea força prosaica, desproveïda de la dimensió utòpica del comunisme, i que bàsicament gira al voltant de la conquesta de poder. No té una ideologia elaborada. Per això el feixista necessita ocultar aquest buit amb enemics externs, bocs expiatoris, i una retòrica que cerca alimentar l’odi, la rancúnia i la confrontació. S’organitza com una religió secular, d’aquí prové aquest tipus de lideratge messiànic al qual es demana culte per part de la massa. El feixisme guanya força en societats desarticulades moralment i que poden ser manipulades fàcilment per la propaganda.
En què ha consistit la deixadesa per part dels intel·lectuals?
La seva responsabilitat és crucial. Ho limitem tot a definicions tancades i teoria política superficial, i això ha empès aquest perfil d’intel·lectual cartesià a buscar una cosa que no hi era i limitar la solvència del diagnòstic. Així sorgeix l’abús del terme populista ¡, avui buit de significat real. Ens enfrontem a una nova amenaça feixista. El populisme és una tradició també amb història, però és una altra cosa: és irritant, bast, molest, però molt més innocu.
En el mateix moment en què abandonem la idea d’Unió Europea i tornem a l’estadi anterior d’on venim, l’escenari més probable és el d’una Tercera Guerra Mundial. Els europeus hem de ser conscients de la nostra història i del valor que ens exigeix a tots el projecte europeu
Aquesta retòrica antidemocràtica no només s’està produint en el flanc dret de l’espectre ideològic a Espanya, sinó que a Itàlia també s’estan donant fenòmens que encaixen amb l’arquetip descrit aquí, de Trump a Podem a Espanya.
Malauradament no llegeixo espanyol, i això fa que el meu coneixement de la situació a Espanya sigui molt limitat. Però em sembla important assenyalar que precisament pel fet que el feixisme és un corrent buit, hem d’identificar-lo a partir d’alguns símptomes. Hi ha la figura d’un líder carismàtic, normalment un home, però també pot ser una dona, com en el cas de Marine Le Pen. El líder populista ha de saber comunicar de manera que acontenti les masses. Després hi ha l’element central de l’enemic extern, o boc expiatori, omnipresent, que articula el discurs propagandístic. Com que no tenen propostes reals, totes les declaracions van en contra d’alguna cosa o algú. Un altre element clar és el victimisme del quals ells volen ser salvadors. Tot envernissat, normalment, per una dialèctica materialista i nacionalista, excuses tradicionals que han servit per endurir les masses. Quan un té aquests elements en una societat adormida, és a dir, una democràcia de masses i no una democràcia real, els valors democràtics es deterioren i s’acaba imposant una dinàmica feixista. No tinc cap problema per anomenar feixistes partits com la Lliga Nord o el Moviment 5 Estrelles, forces polítiques que treballen per afeblir de facto els valors democràtics i fan antipolítica.
Europa ha tornat als anys vint?
La dinàmica política és perillosament semblant a l’inici del feixisme llavors. Hitler i Mussolini no van ser els únics feixistes aleshores a Europa. N’hi havia milions. Què va fer possible que hi haguessin milions de persones favorables al feixisme encara que molts fossin persones educades? L’element clau va ser una política que va treballar a favor de la confrontació, no en defensa de la concòrdia. Una política que va alimentar el nacionalisme, el verí d’Europa. Mai no sortirà res de bo del nacionalisme.
Sembla que són uns problemes de recurrència cíclica.
El gran repte d’Europa és superar l’agregació dels estats-nació. Hi ha certa immaduresa en la classe política i en la manera en la qual ens enfrontem als problemes. Una immaduresa similar a la que van denunciar en el seu moment personatges com Albert Camus o el mateix Mann, quan van advertir que s’havia acabat la guerra però no la política de rancor pròpia de l’home-massa, i això mantenia viva l’amenaça del feixisme. Aquesta devaluació democràtica, si observem l’escenari global, és un fenomen generalitzat: el veiem a Europa, ho veiem clarament a Rússia i Turquia, el veiem als Estats Units, i la llista podria seguir.
Són conscients els nostres líders de les amenaces a què ens enfrontem?
Justament en el meu relat “La princesa d’Europa” —a Per combatre aquesta era— soc molt crític amb el que considero una falta de lideratge real per part de les elits europees. Aquest és un text europeista que el recordatori, per a mi fonamental, que en el mateix moment en què abandonem la idea d’Unió Europea i tornem a l’estadi anterior d’on venim, l’escenari més probable és el d’una Tercera Guerra Mundial Els europeus hem de ser conscients de la nostra història i del valor que ens exigeix a tots el projecte europeu. No fa tant que vam tenir la guerra dels Balcans.
Creu que és possible una Tercera Guerra Mundial?
La guerra, ens agradi o no, és part de la nostra naturalesa. La idea de civilització, d’ordre democràtic liberal, és l’excepció a la norma. Una societat en pau ha estat, només cal mirar la història europea, una excepció a la norma. Per això és tan preocupant el discurs polític a favor de la rancúnia i de la por, l’alimentació dels nostres instints més primaris, perquè no és tan difícil provocar un escenari en què no hi hagi punt de retorn. Estem en un terreny molt perillós, un cop comença el foc és impossible aturar la dinàmica destructiva. La Primera Guerra Mundial va començar del no-res. Un dia dues potències es declaren la guerra per una estupidesa nacionalista i uns mesos després el món sencer esclatava. És un risc real.
Com podem reduir aquests riscos?
Primer és important reconèixer que es tracta d’una tasca que ens afecta a tots. No serveix de res delegar tot en les elits perquè elles són part fonamental de la mateixa crisi. Hem de sortir de la nostra zona de confort, especialment els joves i els estudiants, i acceptar la nostra responsabilitat dins la societat. Mai no és fàcil dir les coses com són, moltes vegades hi ha pressions socials, però és el que cal fer. Estem en un moment en què ja han saltat massa alarmes perquè el gruix de la gent se segueixi deixant endur pel corrent. Europa encara té una oportunitat. Europa, a diferència de Rússia o Turquia, no és un estat policial, tenim separació de poders i societats lliures amb un sistema jurídic de protecció eficient. Encara podem invertir aquesta situació de degeneració sense arribar a un escenari potencialment violent.
Com?
S’han de produir canvis importants. Un canvi imprescindible és el sistema educatiu. Hem de recuperar l’alta cultura en l’educació. En el meu pròxim llibre estic abordant el tema referent al canvi tecnològic i els seus límits. En el segon assaig estic abordant la crítica a tot el que té a veure amb el transhumanisme. No qüestiono que potser algun dia tindrem la capacitat tècnica de descarregar els pensaments d’una persona en un ordinador, com defensa el tecnoevangelista Ray Kurzeil. Però el fons de la qüestió és que en aquell moment deixarem de ser humans i serem una altra cosa. Ja no parlarem de societats humanes: no hi haurà valors, no hi haurà moral, ni ètica, ni dignitat humana.
Harari, un altre tecnoevangelista, va més lluny en afirmar que no serem únicament robots, sinó que serem déus.
Vaig anar no fa gaire a un debat a la BBC amb Steven Pinker, en part un dels nous ideòlegs de Silicon Valley, on s’està imposant una nova Santíssima Trinitat: ciència, tecnologia i diners. Amb aquestes tres varetes màgiques podem enfrontar-nos a tots els problemes del món. Així apareixen nous déus com Bill Gates. He arribat a la conclusió que aquesta manera de pensar, desproveïda d’una base sòlida des del punt de vista de la moral i l’humanisme, també és molt perillosa. La gran habilitat de Harari és la d’empaquetar de manera digerible tota aquesta nova creença i ajudar a la seva popularització. Fins a cert punt el feixisme s’ha convertit en la nova religió dels “perdedors”, i la tecnologia i la ciència, en la nova religió dels “guanyadors”. Ens estem oblidant de la capa intermèdia, de revitalitzar l’humanisme europeu i hem d’esforçar per reforçar l’estructura cultural que permeti recuperar valors. Bill Gates ha fet una feina magnífica lluitant contra la malària i altres mals endèmics com el canvi climàtic, però no hem d’oblidar el cultiu de l’ànima. De fet, no podrem lluitar de manera efectiva contra l’erosió del medi ambient si abans no som capaços de recuperar la idea de noblesa d’esperit.
Pots llegir més històries com aquesta a F, la revista de pensament i anàlisi que edita Foment del Treball i dóna continuïtat històrica a una publicació que comença el 1849.
