“La veritat és que jo solia ser més aviat nocturna. Sobretot de jove, quan acabàvem la festa en alguna xurreria o a la platja, veient sortir el sol. A vegades en un bar del centre del qual no recordo el carrer on servien un cap-i-pota deliciós. A l’hora d’estudiar o d’escriure, també he preferit fer-ho quan la ciutat dorm, perquè em puc concentrar millor. Però ara ja em costa més sortir de nit, m’ha d’il·lusionar l’ocasió”. L’escriptora i treballadora social Núria Queraltó reflexiona a peu de barra sobre un passat nocturn mentre assaboreix “una canya ben freda” d’horari vermuter i es deixa embadalir pel Never had enough of nothing yet de Ray Charles.
“Soc una dona que arriba a la maduresa contenta i agraïda pel que he viscut, après i rigut. M’he fet molts farts de plorar i de riure, i també he plorat de tant riure. La meva prioritat sempre ha estat trobar sentit a les coses que he anat fent, per a mi és un requisit irrenunciable per ser feliç. Per això vaig estudiar Treball Social. Per això llegeixo i per això escric: per intentar explicar-me el món o d’imaginar-me’n d’altres possibles. Llegir i escriure obre finestres, com viatjar”, explica, amb la seva nova novel·la, Matriu (Voliana), recentment sortida del forn.
“Aquest és un llibre molt especial per a mi, perquè el dedico a la meva mare i l’he cuinat a foc molt lent. Bàsicament és una novel·la de personatges sobre una saga familiar de tres generacions de dones, però el rerefons de la trama són aquelles coses que, sovint, se silencien a les famílies i, pel fet de no parlar-ne, es converteixen en tabús que poden perseguir les generacions posteriors, com una mena de fantasma”.
L’escriptora va quedar marcada per la sobtada mort d’una amiga als 20 anys: “Em va posar per primera vegada cara a cara amb la mort”
Amb diversos títols publicats, tant seus com col·lectius, posa en valor l’aspecte relacional del fet d’escriure, transcendint la primordial pulsió per explicar el món i abordant “el fet de conèixer a persones que s’acaben convertint en amigues: autores, editors… gent fantàstica”. Precisament es mostra especialment satisfeta per conservar amistats atresorades en diferents èpoques i situacions. “Els vincles que persisteixen a través dels anys em fan sentir orgullosa”. I se li nota en els terrenys pels quals transita: “Aquest 2024 serà el cinquè any consecutiu en què seguiré formant part del jurat del Certamen Literari Castell de Canyelles. I m’he embolicat en el projecte d’un llibre de relats col·lectiu que està en una fase molt inicial. Sempre m’ha fet una especial il·lusió participar en llibres col·lectius!”.
Bones raons de ser
La necessitat de trobar un sentit a les coses no és quelcom d’innat en la parroquiana, sinó que es remunta a un moment molt concret i difícil de la seva vida. “Als 20 anys, la mort sobtada d’una amiga em va marcar molt. Em va enfrontar per primer cop amb la mort i em va desvetllar la urgència de trobar un sentit a viure. Recordo que pensava: ja que soc aquí, vull fer alguna cosa útil. De sobte, havia passat de ser un cap de trons a necessitar tenir un propòsit de vida”.
Aquell canvi de coordenades vitals va acabar portant-la a l’altre costat de l’oceà. “Vaig acabar deixant feina i estudis i vaig marxar dos anys a un barri marginal de Santo Domingo, on vaig treballar en l’alfabetització d’adults, d’aquells que no tenen veu ni vot, des del mètode Freire de la paraula generadora d’altres paraules. Quan vaig tornar aquí, vaig decidir recuperar els estudis i cursar Treball Social, convençuda que en aquest àmbit havia trobat el meu lloc en el món. Si aquella amiga no hagués mort, potser la meva trajectòria hauria estat diferent. Ves a saber ”.
La nova novel·la de Queraltó, Matriu (Voliana), aborda aquelles coses que se silencien en les famílies i que es converteixen en tabús
Van passar els anys i va arribar la crisi i, amb aquesta, les retallades en sanitat de 2012. “Llavors, duia vuit anys treballant en un servei de salut mental que va acabar tancant. M’agafava en una edat molt dolenta i amb un desert d’ofertes laborals per davant. Alguns em deien que no treballaria mai més… sempre trobes gent disposada a animar-te!”, riu. I aleshores es va tornar a reinventar. A buscar un sentit a despertar-se pels matins. Un propòsit que, en el fons, no és un altre que el de viure no conformant-se amb la inèrcia d’una existència estèril. “Em vaig refugiar en la fotografia i en l’escriptura de haikus, dues de les meves aficions, i vaig tenir la sort que em publiquessin el meu primer llibre, Mirada d’haikú de haikus il·lustrats amb fotografies pròpies”. Allò tenia lloc el 2013. Després vindrien més llibres i el retorn a l’estabilitat laboral —que “em va costar molt”— i, amb això, una normalitat de dies i hores amb bones raons de ser.
Tenir el mar a prop
“Vaig néixer a Barcelona i, excepte la temporada transcorreguda a República Dominicana, sempre he viscut a Sants. Crec que aquesta és una de les ciutats més boniques i completes del món. Tenim La Rambla, els carrerons i locals del Raval, el Gòtic, el Modernisme, edificis increïblement bells, els panots, la Barceloneta, el Born, la vida de barris com Gràcia o el meu, Sants, rics en l’associacionisme i el cooperativisme”, glossa la parroquiana, que interromp breument el seu panegíric per destacar “la presència, a quatre passes, de la muntanya i la mar. Per a mi això és indispensable, viure a un lloc amb mar. Saber que si ho necessito, puc arribar-hi passejant”.
Contrariada amb “l’especulació immobiliària, la massificació turística que expulsa les veïnes de casa seva, les injustícies estructurals que omplen els carrers de persones sense sostre, la deficient cura de l’espai públic, les plagues de xinxes, de paneroles, la brutícia, la deixadesa dels parcs, els creuers de luxe i els patinets que passen a tota llet per la vorera fregant-te el nas”, l’escriptora destaca, no obstant, els aspectes positius. “M’enamoren les festes majors dels barris, els carrers guarnits, les batucades, les colles de gegants, dimonis, castellers: tota la riquesa de cultura popular preservada a través del temps”. Però, sobretot, de Barcelona s’estima “la capacitat de mobilització ciutadana en diferents moments de la seva història: la vaga de la Canadenca, la vaga de tramvies, la gran manifestació contra la guerra d’Iraq, el moviment dels indignats, l’auto-organització popular de l’1 d’octubre….”, enumera, acabant-se la seva cervesa. El migdia ha arribat i les notes de Sticks and stones de Ray Charles animen l’ambient del Bar.
—I no dius res de la gastronomia? Sense anar més lluny, aquí mateix tenim de tot i molt bo, per si vols menjar alguna cosa després de la canya: menú, racions, plats combinats, tapes, entrepans…
Núria Queraltó té la mida de la situació perfectament agafada. “Un menú sencer no me l’acabo. Una ració és avorrida. Un plat combinat hauria de ser equilibrat i tenir gràcia, que són virtuts que no caracteritzen als plats combinats…”.
—Conclusió?
—Conclusió: Unes bones tapes!
