En sabem la història, en sabem el final, en sabem el principi. Per tant no anem al Teatre Romea a conèixer una història sorprenent, amb girs inesperats o amb un viatge a llocs desconeguts. Pamplona, portal estret d’una casa, jutjats, presó. La història és prou coneguda i en tot cas són els arxius, les declaracions, els expedients judicials allò que no es coneixia amb tant de detall. Jauría ha tingut com a guionistes involuntaris els secretaris judicials i les actes policials, ja que cada frase que s’hi recita és extreta d’aquests documents oficials (per molt que seleccionadament i no exhaustivament). De manera que, si ja tenim ben judicialitzada la política, en aquest cas hem arribat també a judicialitzar el teatre. Assistim a un espectacle sobre versions d’uns fets. Versions oficials i versions personals. I totes elles, reals. I algunes, de ben segur, més reals que d’altres. I d’aquí el seu atractiu.
Entrades esgotades, sap greu, ple absolut. Ho atribueixo a l’alt grau de sensibilització social en els nostres dies sobre aquests temes, i en cap cas al morbo, però me’n guardaré una sospita només per si de cas. Ens trobem, malgrat qualsevol sospita, amb una bona obra de teatre que sap jugar fort ja no en la línia entre la ficció i la realitat, perquè aquí de ficció no n’hi ha ni una engruna, sinó en la línia entre un relat i un altre.
El relat aquí no el construeix un dramaturg amb molta imaginació, sinó que són relats confrontats on participen la visió dels fets dels de la Manada amb la de la víctima, i un altre cop la de la víctima (sí, en judici ha de tornar a viure i a explicar i a provar d’explicar-se), la dels jutges, la dels fiscals, la dels vots particulars i finalment la del públic. Tothom marxarà a casa amb vots particulars o amb eximents parcials o amb atenuants totals i sobretot amb un desitjat efecte mirall per entendre, al cap i a la fi, com hauríem actuat nosaltres en aquestes circumstàncies i com pot succeir una cosa així. I si la llei està ben feta, i si els jutges han estat bé en aquest cas, i fins i tot si ella va donar entendre massa coses en la conversa en el pub. Sí, no ho neguin: un cop hem arribat a casa, ho hem comentat tot sense tabús ni limitacions. I també l’hem jutgada a ella, encara que hagi estat per a absoldre-la sense dubtes, senyoria.
Jauría ha passat poques setmanes a Barcelona perquè té pressa per girar, i és del tot comprensible: encerta el tema i encerta el tractament
La clau de l’èxit en aquest cas no és la història, que ens ofereix poques sorpreses, sinó el tractament i la interpretació: el tractament, perquè és d’una gran potència simbòlica que els mateixos agressors es vesteixin després amb togues de jutge, tot mostrant la claustrofòbica sensació de judici permanent que pateixen les dones en la nostra societat. Dins i fora dels tribunals. També està encertat, en sentit contrari, el fet que l’actriu que fa de víctima (una impecable Ángela Cervantes) després llueixi la toga de fiscal amb totes les punyetes corresponents: la dona, doncs, acusa. Em va semblar un recurs sorprenent i magistral, que gairebé ho diu tot sobre l’obra.
Ells, no ens n’oblidéssim, també estan molt fins: acabes empatitzant (tant homes com dones ho podem fer) amb aquell to brut, xavacà, desenfadat i irresponsable que sovint es manté entre colles d’homes i que ve regat d’una imprescindible cantarella de cachondeo andalús. Fins que, és clar, la festa s’acaba. I s’acaba en part perquè són curts, perquè són curtíssims, tan curts que fins i tot expliquen al policia que estan ben tranquils perquè tot està enregistrat en vídeo.
L’escenari, una barreja de presó amb barrots i de raconet de tres metres en un portal: la presó d’ells i la presó inicial (i interminable) d’ella. Jauría ha passat poques setmanes a Barcelona perquè té pressa per girar, i és del tot comprensible: encerta el tema i encerta el tractament, i crea una empatia molt directa tant amb els personatges que pots odiar com amb els que pots estimar. M’atreveixo a dir que quasi els acabes entenent (que no justificant) a tots. Els comprens, els coneixes, saps què els passa pel cap o què no els passa pel cap. Et fas la fotografia, et fas el quadre, et fas la composició. Després, com dèiem, el relat que cadascú s’endugui a casa és cosa seva. Si no fos que el problema és que és cosa de tots.
