El que ha passat, el que està passant a la Biblioteca Nacional amb El zoo de vidre, és difícil de descriure. Però es pot començar dient que té una aparença preciosa, commovedora i plena de significat. Aquesta vegada La Perla 29 ha tirat de la seva hipersensibilitat escènica i ha demostrat per què és una garantia de qualitat altíssima en el panorama teatral de la nostra ciutat: digues-li ADN Broggi (“tot és bonic”), digues-li marca de la casa, el que succeeix aquests dies en aquella nau gòtica és d’una perfecció a la qual estem poc acostumats i que hem de començar a considerar un rar privilegi. Anar a veure El zoo de vidre (The Glass Menagerie, de Tennessee Williams) aquests dies a Barcelona és sentir-se exactament en el lloc del món on tothom hauria de ser. No ho sembla, al principi, ho admeto: una família, una època, una situació… però és que la que ens tenen guardada, la que va brollant a poc a poc com una exhibició de figures precioses, és de les que no s’obliden.
A veure, sí: Clara Moraleda en té molta part de la responsabilitat. I m’explico: la història és d’un patetisme creixent, condicionada per les circumstàncies d’una família americana empobrida després del crac del 29 i que intenta salvar la dignitat com pot. En concret, salvar el futur dels joves fills Tom i Laura: el primer, un bala perduda que vol ser poeta però que ha de treballar en un magatzem per mantenir la família; ella, una noia somniadora i coixa a qui la mare està entossudida a trobar un pretendent. De fet, el pretendent és el gran fil argumental de l’obra: aquell ésser màgic, totalment desconegut, però que tot i així sembla que hagi de salvar el futur de la família. Una obra que era una contestació de Tennessee Williams contra el realisme exagerat de la dramatúrgia de la seva època, tractant l’argument amb un ritme més semblant al de la memòria (capriciosa, imprevisible) que al de la realitat.
I és en aquest context que La Perla 29 posa en Roger Torns com a Tom, narrant la història i fent una mica de malastruc de l’obra, i en David Anguera de pretendent (altament seductor, cruelment seductor), però també ens posa Laura Conejero de mare (hiperbòlica, excessiva, patidora, controladora, desesperada, impecable) i sobretot Clara Moraleda de Laura: fràgil com el seu zoo de vidre, adorable, sorprenent, expressiva, ingènua, inconsolable, absolutament meravellosa fins al punt que sembla que Williams hagués pensat en Moraleda per a aquest paper. I perdonin si ara mateix no tinc més paraules.
La música del piano (de manera molt central Amapola), juntament amb la del tocadiscs (una varietat d’agredolçors nostàlgiques) sublima aquesta tocada de fibra general, profunda i esmolada com una acupuntura, que evidentment deu el seu dramatisme al text però en bona part a l’acurada selecció de detalls amb què sempre ens obsequien els perles. La llum de canelobre que, en un moment donat, s’ho emporta tot; el riure histriònic de la mare tot just després d’identificar-se en cada trucada de telèfon; el vestuari que és tan clavat als anys 30 com els gestos i els posats dels actors; la boca oberta de la Clara, de la Laura, mirant per la finestra com dient què m’han fet, què m’ha fet la vida, però què m’estan fent; la senzilla centralitat de les figures de vidre, la cortina que s’agita quan arriba la tempesta, la presentació de l’obra amb una genial llicència inicial del suposat narrador, el carrer allà al fons que hi és però no hi és, la decepció, el món que s’enfonsa, un altre cop la boca oberta de la pobra Clara. Laura.
En definitiva, una formidable posada en escena per a un text elegant i un rerefons patètic, mig retrat de Saint Louis i de l’època, mig retrat de tot el que nosaltres seríem capaços de fer per tirar endavant una família. Com de barat ens podem regalar, quin rostre té la desesperació, quina forma pot adoptar una caiguda en picat de l’esperit. L’espectacle mostra una deliciosa i equilibrada barreja entre la dignitat i la indignitat que, en una simple hora i mitja, humanitza l’aire i els mobles i les pedres de la nau gòtica. Te’n tornes a casa com una figura de vidre amb la banya trencada, o amb la boca oberta, o amb l’ànima oberta i trencada, i sentint-te afortunat de no poder-los-ho perdonar mai.
