“Vaig estudiar comunicació audiovisual perquè m’apassionava el cinema, i després vaig treballar durant tres anys en una productora de documentals, una experiència que em va descobrir altres maneres d’explicar històries més enllà de la utopia de la ficció. Però va arribar un dia en el qual vaig decidir deixar la meva feina de cap de producció, perquè necessitava fer quelcom més creatiu. Llavors vaig començar la meva aventura escrivint sobre allò que m’agrada: música, cinema, art, literatura i viatges”. Recolzat a la barra, el periodista i agitador cultural David Moreu segueix les volutes de fum que es desprenen del te verd amb menta acabat de servir, a l’espera que es refredi mentre Ben Harper interpreta Wicked man amb els Blind Boys of Alabama per al paisanatge matiner del Bar.
Aquella decisió d’escriure sobre allò que s’estima, fent front als clarobscurs que això implica, va arribar de la mà del periodista i també parroquià Manuel López Poy. “Va ser ell qui em va animar a fer col·laboracions periodístiques, sense saber que aquell consell llançat a l’aire es convertiria en la meva professió. Llavors vam passar molts matins a casa seva, parlant de periodisme i de la vida a la carretera. Allà hi vaig aprendre moltes coses que no ensenyen a les facultats. Encara avui riem quan recordem aquelles xerrades i els camins que han seguit les nostres vides”.
Una vida als marges dels camins establerts, “fent el que m’agrada, cosa que és un petit gran privilegi en el món frenètic i col·lapsat en el que vivim”, i el rastre de la qual es pot anar seguint a través de multitud de reportatges per a capçaleres com Esquire, National Geographic, Rolling Stone, El Periódico, Ruta 66 o el suplement Cultura|s de La Vanguardia, a més de les col·laboracions habituals amb els programes Sofá sonoro de Cadena SER i Els viatgers de la gran anaconda de Catalunya Ràdio.
Autor dels llibres From a whisper to a scream i Un aplauso para el astronauta, la seva gesta més recent és la coedició de les tires de Friday Foster en un impecable llibre publicat per Norma sobre les aventures d’aquesta heroïna de la Blaxploitation creada pel Jim Lawrence i il·lustrada pel barceloní Jordi Longarón, que lamentablement va morir abans de veure aquesta obra restaurada i reeditada de forma tan luxosa. “Encara estic ocupat amb els últims espertenecs de la promoció d’aquest llibre gràcies a la fabulosa exposició de les tires de premsa originals que li dedica el MNAC fins el 24 de juny”, anuncia. En paral·lel, anticipa que està ja acabant un llibre de converses de blues il·lustrades amb el dibuixant Jordi Vilella, que sortirà per a Editorial Confluencias, i un llibre de converses de surf i contracultura, per a Sílex. “També compartim un hort amb uns amics i els seus nens petits. Avui ens toca regar a nosaltres i a la meva filla li encanta!”, riu.
Epifanies a uns quants quilòmetres d’aquí
El parroquià va viatjar a Memphis el novembre de 2007 amb l’encàrrec d’una revista de fer un reportatge sobre la història de Stax Records. “Vaig decidir endur-me una càmera de vídeo i un micròfon per enregistrar totes les entrevistes i tot allò que es creués en el meu camí amb el somni de fer-ne un documental musical”.
“D’aquell viatge van sortir quatre reportatges i un premiat documental titulat Down to earth, sobre la relació gairebé màgica que va existir entre el moviment pels Drets Civils i la música soul”. Aquell va ser el primer de molts viatge al profund sud dels Estats Units a la recerca de les seves recòndites històries sonores. “Sens dubte, un somni fet realitat per a un amant del soul i del blues”.
—I quin diries que és el millor lloc del món?
El periodista riu, sabent-se la resposta amb detall: “Nova Orleans, sempre”, encara que la seva següent epifania vital l’enxamparia bastant lluny d’allà. “El 2019 vaig passar una temporada a Indonèsia com a nòmada digital on vaig revalidar el meu contracte personal per a seguir treballant com a freelance en un moment de dubtes existencials. Va ser un viatge sorprenent i una manera única de descobrir aquell país i la seva cultura. Encara somnio amb el nasi goreng!”.
La seva gesta més recent és la coedició de les tires de Friday Foster en un llibre publicat per Norma sobre les aventures d’aquesta heroïna de la Blaxploitation creada pel Jim Lawrence i il·lustrada pel barceloní Jordi Longarón
Però, de totes aquestes vivències existencials, sonores i gustatives, el parroquià destaca les que ha viscut “als marges del camí i que no apareixen en els meus reportatges, perquè me les guardo per a mi, o les converses amb aquelles persones que he conegut al llarg dels anys gràcies a la meva feina i que, en molts casos, s’han convertit en bons amics”.
Quan la calma va guanyar la partida a la intensitat
El periodista va néixer a mitja hora de Barcelona, en els seus marges, “en un poble que ja no és poble, és a dir, en el qual la fornera ja no et coneix”. Des de l’adolescència la ciutat va estar al seu punt de mira i el dels seus amics, “perquè era el lloc on passaven les coses que ens agradaven i volíem estar a l’ull de l’huracà per assistir a concerts, festes, festivals de cinema i presentacions de tota mena”. Temps després, es va establir aquí “i durant deu anys vaig estar donant voltes entre Gràcia, el Guinardó i Arc de Triomf”. Però aquell amor per Barcelona “va anar mutant a mesura que la calma li guanyava la partida a la intensitat” i, si bé encara hi ha dies en què es deixa seduir pels seus encants, va arribar el moment d’anar-se’n. I es va establir a una distància que, a vegades, el sorprèn, “perquè he de confessar que mai vaig imaginar que m’arribaria a sentir com un estrany als seus carrers. Suposo que és el preu que pagues quan t’allunyes d’alguna cosa que has estimat”.
Enamorat de “les històries dels llocs que van ser i ja no són, en una Barcelona gentrificada que està perdent la seva identitat”, li agrada visitar aquells racons, “on pots tancar els ulls i somiar amb el que van ser”. I posa com a exemple l’antiga sala Zeleste al carrer Argenteria, avui convertida en botiga de moda d’una gran marca, on “van passar tots els músics de l’ona Laietana dels 70 i artistes com Bill Evans, Stan Getz, Machito o Gerry Mulligan. Curiosament, a la botiga encara hi ha, o almenys fins no fa gaire, penjats cartells d’aquesta època en una cantonada mig amagada. Un detall bonic”, i somriu prenent el seu te verd amb menta mentre Harper i els Blind Boys salmodien sobre el seu 11th Commandment.
—El que està ple de detalls bonics és la nostra suculenta oferta gastronòmica, per si abans d’anar a regar l’hort amb la teva filla vols menjar alguna cosa.
David Moreu esclata en una riallada després de la qual demana donar un cop d’ull al menú. “I si hi ha alguna cosa de xocolata per a postres, també és una bona temptació”, afegeix amb indissimulat apetit.
