És un festival. No el Grec, no: el que està succeint a l’escena teatral catalana. Et sembla que has vist la millor obra de l’any i de seguida en ve una de nova que t’atapeeix el podi. El misantrop la vam poder veure aquesta setmana passada al Grec i està programada per al desembre d’enguany a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Em rebenta no poder-los dir que hi vagin de seguida, però els puc dir que hi vagin de seguida que arribi el desembre. Direcció de David Selvas, bravo. Dramatúrgia de Sergi Pompermayer, excel·lent. Versificació de Pablo Macho Otero, ovació. I un destacadíssim protagonisme de Pol López en el paper d’Aceleste, brutal. Com tot. Com La Brutal. M’explico.
Com ja saben El misantrop és una obra de Molière del 1666 que versa sobre la coherència, la fermesa dels principis i el preu que es paga per mantenir-se fidel al que hom pensa. Com de ridícul pot arribar a ser, fins i tot, mantenir-se com a una persona coherent i noble: tan ridícul, o més, que vendre o regalar les conviccions. Recorda una mica el Cyrano i les seves delirants lluites amb floret contra la lluna, que és una escena tan poètica i inspiradora com patètica i destructiva. I és que el tema d’El misantrop és al mateix temps la coherència, és a dir l’actitud del protagonista, com la hipocresia, és a dir l’actitud contemporitzadora (o cínica) dels altres. De fet, El misantrop va ser força criticada per la societat francesa de l’època: podríem dir que Molière va encarnar, de manera clara, el seu propi personatge. Ara ja tenim el marc, doncs. El tema. Ara anem a veure què han fet aquests fenòmens.
L’adaptació a l’època actual és, de fet, la gràcia. Ho és tant que ja des del principi els actors s’adrecen al públic fotent-se’n, directament, de per què han vingut. Per a un post, per a una selfie, per a fer-se els interessants, oi? O per a veure com de modern queda modernitzar Molière, anar a veure una cosa que moli, eh, Molière? I des d’aquesta arrencada (amb selfie inclosa amb el públic) ens anem situant en una discogràfica, Misantrop records, que ha de debatre’s entre mantenir la integritat musical (el rock, l’indie, fins i tot Albert Pla versionant Fonollosa) o vendre’s a les modes reaggeteoneres i buides del moment. Però que agraden tant. Que ho peten tot. Però que, com l’anomenat llenguatge urbà, proven de transgredir però ho fan d’una manera tan inofensiva que no acaben arribant al cor de ningú.
El contrast entre la cançó sobre el desamor que canta el pobre Cilitandre (amb una cursilada hiphopera insuportable) i l’exhibició de peces inoblidables que apareixen durant l’obra (Perfect Day de Lou Reed, el mateix Sufre como yo fonollosenc versionat per Albert Pla, entre d’altres ben executades en directe per la banda d’actors) és el mateix contrast que hi ha entre l’idealisme del Misantrop i el pragmatisme de Célimène (Mireia Aixalà), en una discussió que sí que hem de dir que no acaba formant part del centre de l’obra: en aquesta versió, el Misantrop discuteix sobretot amb ell mateix i els personatges que l’envolten no acaben d’agafar el protagonisme que els donaria Molière. No passa res: s’ha volgut substituir la causa general amb la causa individual, amb el dilema individual. I, com que estem tots ficats en el nostre mòbil personal i intransferible, el resultat funciona.
No crec que es pugui fer millor la tasca de catalanitzar, modernitzar i adaptar els versos del segle XVII tot posant-los en un constant joc que, ara sí, pren potser massa el protagonisme. Fins i tot pren el protagonisme al protagonista: els jocs de paraules són tan bons, i anem tant a la recerca de com es lligarà una rima amb l’altra, que de vegades la paraula fa perdre força a la situació. No és un gran defecte, jo de fet ho he agraït molt i crec que està bé així: la manera de connectar amb el públic i de traslladar-li el missatge crec que havia de ser aquesta, amb la paraula, i amb unes interpretacions ben reeixides que arrenquen constants moments de rialles.
No hi ha drama, això és cert: no patim en cap moment, tot esdevé una mena de joc que, com a joc, és d’una excel·lència majúscula. Però és que potser és aquest el signe dels temps, que la vida ha esdevingut un joc superficial (com la música, com l’amor) on l’important ja no és tenir principis sinó molar, no ser de debò sinó ser autèntic. En termes discogràfics i com diu el text, no ser competent sinó fer la competència. Doncs bé, jo hi he vist una obra autèntica i de debò alhora, amb principis i que alhora és cool, i que no només competeix bé sinó que a més és altíssimament competent.
