Agustí Fancelli escrivia a la seva crítica per a El País “Leonard Bernstein o l’heterodòxia: balla sobre la tarima, arronsa les espatlles, agafa la batuta amb les dues mans com si de un bat de beisbol es tractés, després la converteix en delicat arc de violí o sever arc de violoncel, somriu, fa ganyotes, pica de peus. Els instrumentistes el segueixen magnetitzats, a cada gest responen amb la sensibilitat esperada, com enamorats que es donen les mans en la foscor”. No ens consta registre de l’esdeveniment, però la Primera simfonia de Schumann “Primavera” va haver de sonar semblant a la fantàstica versió al front de la mateixa orquestra, només uns mesos abans, al Musikverein de Viena:
La passió de Bernstein, aquell magnetisme -que anima els membres de l’orquestra, moguts per la mateixa corrent- és un dels trets inherents a la seva personalitat artística. S’evidencia tant al final de la seva carrera, als anys vuitanta, com als inicis. Un dels primers mèrits musicals que se li van atribuir va ser el fet d’aconseguir que la eminent Orquestra Filharmònica de Nova York, en hores baixes durant la dècada dels cinquanta, alcés el vol novament, prioritzant l’espectacularitat de les composicions simfòniques més complexes, de Beethoven a Mahler, passant per Schumann i Brahms. Però encara més extraordinària -fora del comú, literalment- va ser la seva tasca pedagògica, desplegada de manera simultània i complementària a la l’activitat com a director d’orquestra i compositor.
Bernstein va fer nombrosos esforços per aproximar la música al gran públic -no només al musicalment format- i donar a entendre que la música és sempre de tots, aprofitant l’avinentesa per diluir les fronteres de la tàcita jerarquia que separava la música elevada, més intel·lectual, d’una altra popular o folk, és a dir, del “poble”. El seu amor cap al jazz, declarat en paraula, es confirma amb la incorporació de temes i ritmes de la música tradicional a les seves pròpies obres, com ja havien fet alguns dels compositors més avantguardistes, entre els quals Bartók o Stravinsky.
“No sempre ens adonem de la importància dels professors. L’ensenyament és, potser, l’essència de la meva funció com a director”
Si apassionants, però un tant intricades poden resultar les seves lliçons a Harvard sobre la dimensió inexplicable de la música, titulades “La pregunta sense contestar” (The Unanswered Question) en diàleg amb la lingüística cabdal a l’època i els estudis de Chomsky, més accessibles -i no menys apassionants- són les seves aparicions en televisió. Encara avui segueixen despertant admiració pel meravellós do com a comunicador de Leonard Bernstein. I és que aconseguir fer entendre els conceptes musicals a través d’imatges, metàfores o comparacions -traslladat amb sentit de l’humor i prioritzant l’aspecte humà de la creació musical- no és tasca senzilla. Alguns dels seus Telecasts, dirigits a tots els públics, de la mateixa manera que els “concerts per a gent jove” (Young People’s Concerts, de l’any 1958 al 1972), han estat reproduïts en l’imprescindible volum The Joy of Music, que s’inicia amb una afirmació absolutament eloqüent, que no podem sinó reproduir:
“Des que tinc memòria, he parlat sobre música, amb amics, companys, professors, estudiants i ciutadans comuns. Però en els últims anys m’he trobat parlant de música públicament, unint-me així a la llarga llista de persones benintencionades, si bé generalment condemnades al fracàs quan han intentat explicar el fenomen únic de la reacció humana al so organitzat. Al final, un hauria simplement d’acceptar l’encantador fet que la gent gaudeix escoltant el so organitzat (certs sons organitzats, almenys); que aquest gaudi pot prendre la forma de tot tipus de respostes, des de l’excitació animal fins a l’exaltació espiritual; i que els individus que poden organitzar sons per evocar les respostes més exaltades són comunament anomenats genis”.
En una altra de les seves intervencions televisives, Bernstein es sincera -parla amb el cor a la mà, com de costum, per cert- per assenyalar el caràcter fonamental de la tasca que realitza el mestre: “No sempre ens adonem com d’importants són els mestres (…) l’ensenyament és probablement la professió més noble del món: la professió més desinteressada, difícil i honorable. També és la professió més infravalorada, mal remunerada i menyspreada (…) l’ensenyament és potser la essència de la meva funció com a director”. Saber posar-se al lloc de l’altre, saber el que no entén per poder tocar la tecla que el porta a entendre és l’art socràtic per excel·lència, que en el cas de la música proporciona resultats summament tangibles, i dels quals tenim testimonis.
ASSAIG I LECTURES DE LA CONSAGRACIÓ DE LA PRIMAVERA
Un dels documents audiovisuals més fascinants de entre els que es conserven, tot i la seva discreta edició -la qual cosa li dóna un to més autèntic, d’altra banda- és aquell que data de 1987, en què un Bernstein un tant castigat pel pas del temps prepara a una jove orquestra per a la interpretació d’una obra tan important i complexa com la Consagració de la primavera. Té lloc en el context més idoni, lluny de la civilització (a Salzau, Schleswig-Holstein) i durant una setmana de gran intensitat, que comença amb el coneixement mutu; un reconeixement que, en realitat, sembla exempt de formulismes autoritaris. A diferència d’altres maestros, per a Bernstein la recerca de la bellesa interpretativa requeria també proximitat emocional, promoguda a través d’un contacte que podia arribar a ser físic. A la Filharmònica de Viena encara recorden les seves inesperades i efusives abraçades, si bé en el cas dels xavals la presa de contacte es mostra estrictament musical.
“Qui és el desafortunat? Tu -diu Bernstein, assenyalant amb la batuta-, està bé. Coraggio! Tots t’estimem. Realment, això és el més important”
Després d’haver provat la sonoritat de conjunt amb unes escales per ell dirigides amb intensitat variable, i felicitar els músics -“Oh you’re wonderful!”- guanyant-los per a la causa comuna -és a dir, posant-los en el camí de l’excel·lència interpretativa- els introdueix al moll o nucli dur de la peça musical que han d’abordar: “A veure… La Consagració de la primavera, de Stravinski, va sobretot de… Sexe. I de la reproducció. I de les olors d’allà fora. És clar que sí. Perquè tot vol dir el mateix, i tracta del creixement”. Aquesta obra cabdal per a la història de la música i de la cultura del segle XX, narra com el component amenaçador de la natura busca ser mitigat a través d’un ritu arcaic: s’ofereix el sacrifici d’una donzella perquè aquella sigui propícia, perquè fructifiqui la primavera. Fer entendre a nois i noies a la flor de la vida el seu revers abissal, aconseguir que extreguin sons desconcertantment tel·lúrics, i no obstant això ben concertats, és tot un repte.
Són diversos els moments memorables, des del mateix inici, amb l’enigmàtic i compromès sol de fagot “que ha de tocar en un registre alt molt incòmode i que no sona, en cap cas, com un fagot”, explica Bernstein. Per això, s’adreça a les fustes inquirint: “Qui és el desafortunat? Tu -diu, assenyalant amb la batuta-, està bé”. Identificat l’individu que acumula un grau d’exposició poc habitual, busca relaxar la situació amb les paraules: “Coraggio! Tots t’estimem. Realment, això és el més important”. Un altre moment curiós, en què pretén dels seus pupils una reacció notable, és aquell en què els recorda que estan ja massa formats – “trop bien eduqués“, els hi llença em francès, per tal de deixar encara més clar el missatge- i, per tant, que necessiten desfermar-se: deixar anar amarres i apartar-se per un moment de la “manera correcta de procedir” per copsar el llenguatge no conceptual -ni tan sols pròpiament musical- que la composició de Stravinsky transmet, i que ell reprodueix sense vergonya, amb sons guturals i molt gràficament mitjançant la comparació de l’obra amb una mena de “jazz prehistòric”.
Per molt que Bernstein indica als músics que s’alcin per rebre els aplaudiments, ells desobeeixen. Es reafirmen en que sigui el mestre qui acumuli el gruix de l’ovació.
Adequada o no -aquella “primitiva” expressió- sabem, en qualsevol cas, que el mateix Igor Stravinsky havia escoltat en viu, apreciat i validat l’aproximació del primer Bernstein. En flagrant contrast amb la imatge de la seva última etapa, la que oferí a la orquestra jove amb qui assajà a Salzau -en què sembla un Sòcrates sortit del platònic Banquet- podem també accedir a aquelles gravacions dels seus primers anys al capdavant de la Filharmònica de Nova York. Mostren a un noi d’aspecte impecable i no obstant això ple d’entusiasme; un entusiasme efusivament dispensat al llarg de la seva carrera -com dèiem- per aconseguir el grau de compromís per part dels músics que requereix l’excel·lència interpretativa.
Entre totes dues èpoques, un vídeo en què interpreta precisament la Consagració de la primavera amb la London Symphony Orchestra evidència l’afecte que podien arribar a sentir els músics cap a Bernstein, director que fins i tot arribava a preocupar-se de les seves condicions laborals i intercedir per ells (succeí, per exemple, a l’època com a director de la Filharmònica de Nova York). Al final d’aquella interpretació de la peça de Stravinsky, a la ronda d’aplaudiments, per molt que Bernstein els indica que s’alcin per rebre els mèrits, aquells liderats pel primer violí- desobeeixen per primera vegada i es reafirmen, contumaces, en que sigui el mestre qui acumuli el gruix de l’ovació.
