El paisanatge emmudeix de sobte, hipnotitzat, quan, un nouvingut al Bar, Jesús Vera Cristóbal, demana “un cafè llarg amb gel i una rodanxa de llimona” amb aquesta veu tan seva, profunda, melòdica, que, fins i tot quan està demanant un cafè, sembla que estigui narrant un relat. Passen uns segons de silenci i, després, remata: “Posa-li també unes gotetes de whisky”. Des de la barra, gaudeix de l’ambient de mig matí —“i pensar que jo era una au nocturna, però em sembla que els anys no perdonen”— i d’una ràdio on “no sona reggaeton”.
Devorador implacable de literatura de tota mena, un devot reconegut del món de les lletres, el parroquià ha estat en molts fronts que van des de la promoció d’autors fins a la feina editorial, passant per la seva faceta d’escriptor amb la qual fa uns anys va materialitzar el seu debut narratiu, Náufrago en la ciudad. El llibre incloïa relats, poemes i reflexions on es movia com un peix a l’aigua per terrenys tan desiguals com la ciència-ficció, la novel·la negra o la fantasia, per abordar temes vitalment transcendents com el dolor, la pèrdua o l’amor.
Avui dia centra la seva activitat a treure-li a les lletres tots els matisos de les seves possibles veus. Parla de llibres als programes Culturalia i Calaix de Llibres, tots dos a Ràdio Trinijove; enregistra àudios promocionals i lectures dramatitzades per a diversos autors i, des de fa un temps, copresenta un espai radiofònic sobre temàtica paranormal, Voces de ultratumba, “on aporto el meu toc d’ironia i sarcasme quan toca i, per descomptat, tota la serietat que pot merèixer el tema en les ocasions que pertoca”.
A aquesta activitat radiofònica i vocal, suma la feina d’editor per a l’emergent editorial barcelonina Dédalo. Una faceta amb la qual es troba especialment còmode. “M’agrada el tracte amb els autors, l’amistat i la companyonia que es deriven de la meva relació amb ells. Això, per a mi, no té preu”.
Sortejar les caramboles
El Jesús somriu davant la pregunta de com es va ficar en aquest món dels llibres i la ràdio, en un entorn que llegeix cada cop menys i escolta més aviat poc. “La veritat és que tot això de ser promotor literari i de posar la meva veu al servei de llibres i autors ha estat el resultat de les caramboles que he tingut en aquest joc de billar que és la vida”, replica. La seva veu atreu el paisanatge congregat al voltant de la barra. “Òbviament nosaltres som la bola blanca —prossegueix—, la resta són els nostres objectius i el jugador i el pal serien Déu, la Provisió, el Cosmos o com li vulguis dir”.
Tot va començar fa més de dues dècades, quan una amiga li va comentar que calien veus noves per a una emissora de ràdio digital. “Per a sorpresa meva, vaig agradar, però al cap de poc m’atabalava estar sol punxant temes i presentant-los a l’estil 40 Principales, així que em vaig dir ‘si la teva veu agrada, per què no enregistres textos, els locutes i fas un programa amb això?’. I em vaig llançar, i també va agradar i, a poc a poc, vaig anar fent contactes”. D’aquí va saltar a la FM i fins i tot a col·laborar per a un programa de televisió del qual no vol recordar el nom.
“La veritat és que tot això de ser promotor literari i de posar la meva veu al servei de llibres i autors ha estat el resultat de les caramboles que he tingut en aquest joc de billar que és la vida”
— Què va passar?
“Ah, company, va passar que la cultura no ven. Em van oferir canviar la meva secció cultural per crítica de TV i jo no m’hi vaig veure, així que després de quatre programes vaig deixar la meva gran carrera a la televisió”, riu. La següent carambola el va portar a una editorial el nom de la qual tampoc sembla molt interessat a recordar, “on vaig aprendre tant el que s’ha de fer en aquest món com el que no”.
— Escolta, i això d’escriure? Amb el teu primer llibre va anar molt bé!
El parroquià xarrupa una mica del seu cafè. “Tinc des de fa ja uns quants mesos una novel·la rondant-me el cap, estic ara en fase de recerca”, anticipa, sense deixar anar cap pista més.
La ciutat és la seva gent
“Barcelona és la meva ciutat, l’estimo i adoro passejar pels seus carrers, sobretot la Via Laietana i el barri Gòtic”, explica l’escriptor i locutor que confessa una estranya addicció: “Necessito sentir l’olor del salnitre del mar Mediterrani, tot i que sigui des de lluny”.
“Barcelona és la meva ciutat i adoro passejar pels seus carrers, sobretot la Via Laietana i el barri Gòtic”
Contrariat amb la brutícia, no culpa únicament a l’ajuntament, “que també té la seva part de responsabilitat”, sinó sobretot a la gent “que sembla no saber què és un contenidor d’escombraries o una paperera”. Però en general, el paisanatge autòcton és el que, tal vegada, més li enamora de la ciutat: “La gent és la història de Barcelona!”, exclama. “El bon dia d’una senyora que va a comprar quan et creues amb ella, l’animació del centre, les seves cases, els seus parcs…”, declama acabant-se el cafè amb la mirada posada mentalment en la vida que habita els carrers d’aquesta ciutat, que és allò que dona color i sabor a l’experiència de viure aquí.
— I no podem obviar els seus bars… i a alguns, com aquest, la seva oferta gastronòmica. T’ho dic per si vols esmorzar alguna cosa, que ja toca.
Jesús Vera Cristóbal somriu àmpliament. “Amb mig menú ja faig —replica—, cal cuidar la línia”.
