— Què fa un empresari farmacèutic en el món de la música?
— La meva família sempre hi ha estat vinculada, a la música. El meu rebesavi ja era un assidu del Liceu, hi tenia una penya al Cercle i convidava el tenor Julián Gayarre a la llotja, i a més el seu germà estava molt inserit en les associacions wagnerianes barcelonines. De fet, aquest germà apareix en un dels fulletons que es van editar en homenatge a Joaquim Cabot, que com ja saps va ser el president de l’Orfeó que va aixecar el Palau de la Música. De fet, aquest familiar pertanyia a aquella junta.
— Tot queda en família, veig.
— M’ha vingut molt d’herència, en definitiva. Podem dir que pertanyo a aquesta tradició de burgesia catalana implicada, pàrticipativa, interessada en la cultura. Al Palau, per exemple, m’hi va dur el meu avi per primer cop. I em va portar també als festivals de Pasqua a Salzburg, quan jo tenia uns catorze o quinze anys, i hi vaig poder veure Karajan dirigint la Filharmònica de Berlín. En Karajan, que tenia unes mans com ocells!
— Unes mans com ocells. Anotat.
— Em vaig empassar el Parsifal de molt jove, jo.
— Un començament dur. Em sap greu.
— En tot cas, d’aquí, em ve l’afició. I com és que passo a ser president? Doncs per haver tret el cap per aquí durant anys, i perquè el 2009, després del cas Millet, es crea una Junta de transició (una mena d’”homes bons” i “dones bones”) que després va passar a esdevenir la Junta de la Mariona Carulla. Amb vocació ja no de continuar amb la dinàmica anterior, sinó de servir. De servir a la música, a Barcelona i a la cultura catalana.
— Servir. Jesuïtes.
— Exacte. Donar, i donar per passió. El meu pare ja era així, i jo he seguit aquesta escola jesuítica de fer. De fet, jo no pensava en ser president del Palau. Però és que tampoc d’ESADE, ni tan sols d’Uriach! Però ets allí, i fas les coses bé, i demostres no tenir una agenda oculta, i aleshores una cosa porta a l’altra suposo.
— Important, això de les agendes ocultes.
— També seria desitjable en política. Es notaria molt, si la gent que s’hi dedica deixés de tenir-ne. Deixa’m afegir, a més, que ara mateix ens trobem amb polítics que en general són poc cultes. Poc llegits. Trobo que per poder anar per la vida has de saber història, geografia, geopolítica.
— Aquest factor de burgesia barcelonina, realment és un tret diferenciador de la capital?
— A Barcelona i a Catalunya, si som el que som, és per l’energia i per la creativitat que hem demostrat i no pel poder polític que hem pogut tenir els últims segles. No som un país de recursos naturals (Verdaguer deia que tenim uns rius que semblen el rajolí d’un porró!) ni hem tingut darrerament tant de poder públic com teníem en l’era medieval. Per tant hem viscut de l’eina i de la feina. Jo trobo que això no s’ha perdut. Això sí: potser s’està transformant.
“Trobo que per poder anar per la vida has de saber història, geografia, geopolítica”
— En quin sentit?
— Les associacions, fundacions i societat civil catalanes encara existeixen, i el factor associatiu de fet té origen en Clavé. Doncs bé, això de fer les coses, dur-les a terme de manera col·laborativa, potser ara passa per un moment més individualista. Les associacions, fundacions, etcètera potser ara depenen més d’individualitats concretes que funcionen. Líders amb empenta que, si no fos per ells, potser l’entitat no seria el mateix o no faria el mateix.
— L’Orféo és presidencialista?
— No, no ho és. Oi que no?
— Jo crec que no, però l’entrevistat ets tu.
— No, no ho és ni ho pretén ser, però evidentment que hi hagi un president o un director determinats marquen molt el dia a dia de qualsevol institució. Jo trobo que sempre ens n’acabem sortint, en aquets país, amb alts i baixos. No estic precisament nostàlgic, trobo que estem en un gran moment. A vegades la política pot ser millorable, però tot queda compensat pel dinamisme social i econòmic que tenim. Hem de ser més optimistes, trobo que ara en fiquem massa amb el veí i ens oblidem d’empènyer cap endavant. Des del Palau col·laborem amb el Liceu i l’Auditori per fer aquests concerts a la platja en motiu de la Copa de l’Amèrica, i voldríem fer moltes més col·laboracions d’aquest tipus.
— Barcelona i el Palau de la Música estan ben situats, al mapa actual?
— Mira: vam anar a Hamburg fa poc, l’Orfeó va actuar en dues sales de concerts. Una d’elles és també del 1908, del mateix any en què vam construir el nostre edifici: res, una mena de cosa pastissera amb tot de daurats. No en sabien: aleshores, i ho dic amb rotunditat, els moderns érem nosaltres. El tàndem Joaquim Cabot i Lluís Domènech i Muntaner era imparable. O el fenomen de l’Eixample, l’enderrocament de les muralles…
— I avui?
— Pel que fa a avui, el talent: n’hi ha molt, de talent treballador i creatiu. En tenim, i al talent de fora també li agrada venir. Madrid en canvi ha apostat pel model del sector immobiliari i per ser la capital del món hispanoamericà, i de fet crec que ara no saben com revertir aquesta aposta. Nosaltres hem optat per un model més estructural, a Madrid parlen de llibertat però les llistes d’espera als hospitals són terribles. Molt “café con leche en la plaza Mayor”, i poc projecte sòlid. Permanent. A banda que se’ns ho han d’emportar tot: com tu dius sovint, no té sentit que el Gernika no sigui a Gernika.
“N’hi ha molt, de talent treballador i creatiu. En tenim, i al talent de fora també li agrada venir”
— Però el nostre model encara té sentit? Podria estar envellint?
— De cap manera. Mai deixarà de tenir sentit, com tampoc no deixarà de tenir sentit la vinculació del Palau amb el catalanisme, la sobirania, l’autodeterminació. Simplement, som diferents. Més enfocats cap al Mediterrani i cap a França, tan simple com això. Per això reivindico que els polítics estiguin a l’alçada, necessitem polítics que hagin fet alguna cosa abans de fer política. Mira en Cabot: va ficar-se en política, però se’l coneix pel Palau perquè la politica no li va anar bé. Com a tants d’altres que volien construir coses permanents. Si has de fer política que sigui per canviar les coses, com ho provem de fer els que no hi som.
— I la cocapitalitat amb Madrid?
— Jo sóc més de l’”escolta, Espanya”. Allò que deia de la “corte” que ho vol absorbir i centralitzar tot, això ho hem de combatre i canviar.
— Barcelona està en un bon moment?
— Rotudament, sí. Està creixent, té ganes de renéixer, d’eixamplar-se de nou. S’estan fent moltes coses, tothom ens vol, no només la Fórmula 1 o la Copa de l’Amèrica sinó també els projectes en biomedicina, la recerca de talent, el hubs tecnològics i sanitaris, fins i tot en gastronomia ara som els millors del món. Som de les poques ciutats amb quatre restaurants de tres estrelles Michelin!
“Barcelona està creixent, té ganes de renéixer, d’eixamplar-se de nou. S’estan fent moltes coses, tothom ens vol”
— Anem a dins del Palau: quines línies esteu seguint sota la teva presidència?
— Per una banda, millorar la vida de les persones a través de la música. Com al seu inici, on la intenció era que els ciutadans de Barcelona deixessin d’anar a la taverna i veiessin una activitat que els faria més forts, més feliços i més lliures. I, de l’altra banda, millorar la societat en general a través de tres branques: el cant coral…
— L’Orfeó.
— Sí, i aqui deixa’m dir que l’Orfeó està en el millor moment de la seva història. Ens volen a Berlín, a Hamburg, a Estocolm, a Los Angeles… Recordes en Cabot, com els feia voltar? Doncs ell ho aconseguia, diguem-ne, fent-se convidar o pagant. A nosaltres ens criden! I ja vas veure l’espectacle del Cor de Noies l’any passat al Grec, que va anar a Canadà i a Àustria. I ara el Cor de Cambra ha estat a Los Angeles fent el Fidelio amb Dudamel. En definitiva, imparables.
— Les altres branques.
— La segona seria la programació artística. La temporada que ve venen a actuar dues de les tres millors orquestres del món, la Filharmònica de Viena i l’Orquestra Reial del Concertgebouw d’Amsterdam. I ens ve en Kaufmann, i és que t’he de dir que quan els artistes venen a tocar al Palau se n’enamoren. Del jardí de pedra, de l’atmosfera, de la ciutat, de tot plegat: “Mai no es toca malament al Palau”, diuen sovint. Que és la tercera branca que et volia comentar: l’espai patrimonial. Aquest edifici modernista no només incrementa visitants sinó que, a més, apunta clarament a un turisme de qualitat. Que no vol dir diners, com es confon massa sovint des de la política, sinó gent que aprecia la cultura i l’art.
— Però el Palau no pot competir amb la Sagrada Família.
— L’hem de donar a conèixer molt més. Mira: la Sagrada Família és Gaudí (que és un nom més fàcil de pronunciar que Domènech i Montaner), té el factor immensitat i verticalitat, i a més té aquest afegit de relat que dona el fet de portar 100 anys construint-se. Nosaltres ens vam construir en tres anys!
— Cert.
— Nosaltres som una joia com ho és l’Hospital de Sant Pau, però et diré un altre valor que tenim: nosaltres podem dir que som l’únic edifici modernista de Barcelona que encara desenvolupa principalment la funció per la qual va ser pensat!
— A veure… deixa’m repassar.
— Repassa, repassa.
“Nosaltres podem dir que som l’únic edifici modernista de Barcelona que encara desenvolupa principalment la funció per la qual va ser pensat!”
— És cert.
— I ara tindrem la reforma de la Via Laietana, que la pensem aprofitar per fer-nos veure encara més. No som només patrimoni arquitectònic: som patrimoni simbòlic del catalanisme i de la catalanitat. “Més que un cor”, que diuen. Cal que donem a conèixer tot això, oferir un relat que indiqui al visitant on és exactament. I cal integrar-nos més dins del barri: per això ens hem quedat un local, del 300 metres quadrats a la cantonada amb Via Laietana, al carrer de Ramon Mas, que vol acostar el Palau a una via principal de la ciutat. Volem que la Via Laietana sigui una via premium, de qualitat: com ja saps, la seva concepció va ser una idea de la burgesia del moment. Connectar l’Eixample i el port, amb un estil semblant a l’Escola de Chicago. Fins i tot Cambó s’hi va posar la casa.
— Corre el risc de degradació, cert.
— I ara, el que volem, és contribuir a ennoblir-la. En aquest espai hi posarem les taquilles, la botiga, una mica d’exposició, una referència clara a la cultura catalana… Pensa que la Via Laietana es va inaugurar el mateix any que el Palau, el 1908, i que l’urbanista del tram inferior va ser el mateix Domènech! El que volem evitar és que la via es ramblitzi. Ara podrem tenir-hi un millor accés.
— Però ha rebut moltes crítiques, també, la reforma. Per com ha concebut el trànsit rodat.
— Penso que sobretot és arran dels que venen de fora de Barcelona a treballar: el problema és el desastre del servei de Rodalies, que ho fa tot impossible.
“Volem evitar que la Via Laietana es ramblitzi“
— Barcelona pot ser cosmopolita, reivindicant-se com a catalana?
— El Palau és exactament això: catalanitat i universalitat. Mira l’escenari del Palau: a la dreta tens Beethoven, la música clàssica internacional, i també les Valquíries de Wagner (és a dir, la ultramodernitat del moment). I, a l’esquerra, tens en Clavé: el factor local, territorial. I les 18 muses, que representen el global de la música espanyola amb castanyoles, sacs de gemecs, referències a la música basca… Vull dir que, si som alguna cosa, és una institució catalana i de caràcter obert!
— Els concerts de flamenc per als turistes.
— La millor bailaora de la història era catalana.
— Carmen Amaya.
— Exacte. Però és que el que nosaltres oferim és de màxima qualitat, i perdona, com tot el que es fa aquí. Nosaltres oferim exclusivament excel·lència i qualitat, i fins i tot tenim una comissió que vetlla per aquests aspectes. Si atraiem turistes, són de qualitat i no de paella i sangria.
— Quina música t’agrada, a tu?
— Ui. A veure. Sóc del Springsteen. I de l’Elvis, molt. I de cantautors: en Serrat, en Llach, en Raimon, en Sisa… i també cantautors de fora.
— I en simfònic o òpera?
— Mozart, i perdona’m, una mica abans que Beethoven. Crec que Rossini va dir que Beethoven era el més gran però que Mozart era únic: “A Mozart se l’estima, no se’l prefereix!”. Doncs això: un personatge europeu, viatjat, generós… ho té tot. I, després, Richard Strauss. I els concerts de piano, en general.
— Toques?
— Toco el piano. Vaig començar cap als setze anys, però després vaig començar Dret i vaig plegar. I ho he recuperat arran de la pandèmia, de manera que ara faig una hora de classe a la setmana. No res, sonates fàcils de Mozart.
— El millor de presidir el Palau?
— El sou emocional. Que és l’únic, per cert. Però és clar: poder veure de prop Anne-Sophie Mutter, el meu ídol quan jo era petit, o poder sopar amb Yuja Wang… és que no té preu.
