Pixar i Disney són imparables quan s’uneixen i en aquest cas es pot copsar, com si veiéssim a través d’un forat, les interminables reunions de psicòlegs, sociòlegs, antropolegs i fins i tot suposo que influencers, líders de tendències i random teenagers discutint sobre què succeeix al cervell d’una preadolescent.
Ho han volgut deixar en pre. En pre, perquè permet esquivar temes escabrosos o íntims que haurien estat (per cert) més esperables en aquesta segona part: en efecte, a aquesta preadolescent encara no li agrada ningú i això, que podria semblar la decepció més important en una pel·lícula sobre les emocions en aquesta edat, resulta que és tot un encert. En efecte: si ens posem a parlar de nòvios i de nòvies, no podem centrar-nos tant en el que passa endins i tots sabem que l’adolescència és l’etapa vital del dolor. Si hi posàvem massa culebrot, ens distrèiem.
Per a la tercera part, suposo que han reservat tot el despertar sexual/afectiu i han preferit centrar, encertadament, aquesta seqüela en la complexitat emocional. Alegria, tristesa, por, ràbia i fàstic? No, amb això no n’hi ha prou, compliquem-ho una mica més: de la tonalitat major de les emocions infantils passem a la tonalitat menor de les emocions complexes, les notes negres, o blaves, o dissonants. I, com a gran protagonista, l’angoixa.
El resultat funciona de manera extraordinària, la suposada abstracció de conceptes com la personalitat (que en la primera part no apareixia, i que és un eufemisme d’”ànima”) no fa l’acció més espessa sinó més rica. Clara, comprensible, necessària. Les emocions primàries no són suficients per a configurar una manera de ser o la consciència d’un mateix, perquè són més passives o reactives. El que et fa un tipus de persona o una altra són les emocions complexes i en el cas adolescent donem la benvinguda a l’angoixa (hiperactiva, preocupada, patidora, acomplexada, histèrica), l’enveja (tòxica, enlluernada, exagerada), la vergonya (irracional, instintiva, absurda) i la indiferència (perdonavides, avorrida, amb el mòbil sempre a a mà), mentre aprenem que el mecanisme mental de la Riley ha tendit a aparcar ben lluny els records negatius. Aquesta tendència configurava una manera de ser positiva, sòlida i lluminosa, però clarament insuficient: la personalitat esdevé més interessant quan afronta, també, els records i les vivències negatives.
L’entorn parla de canvi d’equip i d’escola, de noves amigues, de traïció a les de sempre, d’inseguretat en el seu desenvolupament en el hòquei. Els pares queden en un total segon terme i els nois (o les noies, vull dir els amors) els deixarem per més endavant. El cas és que observem com l’angoixa (veritable protagonista de la pel·lícula) intenta agafar els comandaments massa sovint fins que, en un moment crític, desemboca en un visible atac de pànic que ho paralitza tot i acaba transfromant Riley en una mala persona. Després, evidentment, vindrà la gestió.
Els pares queden en un total segon terme i els nois (o les noies, vull dir els amors) els deixarem per més endavant
Però Inside Out 2 és sobretot una reflexió sobre la part bona de l’angoixa (ens permet no refiar-nos massa de nosaltres mateixos ni dels altres, ens avisa, ens fa activar també el treball per a millorar-nos) i la seva part dolenta (quan tot és un desastre, quan tot serà un desastre, no es pot ni treballar ni viure. I, a més, és sempre mentida). Amb una breu aparició estel·lar de la nostàlgia, com a vella/nova emoció, que promet molt en els propers lliuraments.
Si volen una pista sobre el moment més bèstia i emotiu del film, només imaginin-se totes aquestes emocions reconciliant-se després de la gran crisi i conformant, com en la pinya d’un castell, l’equip que a partir d’ara forarà la personalitat de la protagonista. Ara, després d’aquesta reeixida segona part, Riley ja està preparada per a conèixer algú especial. La qual cosa és natural però no em consola gaire: hi vaig anar amb la meva filla de, precisament, tretze anys i ara hi ha un moscardó desconegut que li apareix massa sovint en el salvapantalles del mòbil.
