Amb una aposta estilística singular, Diego Ameixeiras (Lausana, 1976), narrador prolífic i veritable diamant ocult de la narrativa negra-criminal, dona el do de pit en Un anarquista (AlRevés), una narració ficcionada sobre el Cas Scala que, més que llegir-se, agafa al lector pel coll per arrossegar-lo pels seus trepidants corrents narratius. El resultat és un mural d’una Barcelona a cavall entre un règim i el següent, on tot és possible.
L’amor lliure, la vida als marges, un món de còmix, drogues expansives, música estrident i fornici col·lectiu, però també de violència, de sang, de terrorisme d’Estat. De llops esteparis que, sabent que estan a les últimes, moren matant perquè els de dalt mudin les seves pells per les de xais.
— Comencem pel principi, per qui encara no coneix a Diego Ameixeiras. Explica’ns en les teves pròpies paraules qui ets i què has anat fent a la vida.
— Soc escriptor i periodista. El meu ofici consisteix, fonamentalment, a escriure. És la meva manera de relacionar-me amb el món, i intento fer-ho de la millor manera possible. La ficció és un consol davant la realitat. Sempre m’han agradat molt els ambients de la novel·la negra, motiu pel qual la majoria de les meves històries pertanyen a aquest gènere. Soc bastant mitòman. El que realment m’agradaria haver fet a la vida és mudar-me al Hollywood dels anys 40 amb la Barbara Stanwyck o la Gloria Grahame, però no ho he aconseguit.
— M’has d’explicar com un gallec resident a Santiago de Compostel·la ha aconseguit parir una novel·la tan rotundament barcelonina, captant tants matisos de la ciutat. I no val que diguis que tens bons informants!
— És que és així! La gent és molt generosa quan t’explica les seves experiències. S’ha escrit molt sobre Barcelona, i gran part dels escriptors que admiro han ambientat les seves novel·les en una ciutat que sempre m’ha acollit molt bé. Durant el procés d’escriptura d’aquest llibre em vaig dedicar a repassar aquestes veus… i, en molts casos, és clar, a descobrir-les. M’han sabut revelar l’ànima d’uns carrers que literàriament són inesgotables. Hom sempre escriu intentant emular als seus autors preferits. És una forma d’agraïment.
— I com et neix la idea d’escriure sobre el Cas Scala i l’entorn llibertari de l’època?
— Sempre m’ha interessat molt el moment històric de la Transició, potser perquè vaig néixer just després de la mort de Franco. El Cas Scala és un d’aquests episodis foscos que no encaixen en una història oficial que ens parla d’anys de grans consensos i reconciliacions, quan en realitat les coses van ser força diferents. Al carrer hi havia gent deixant-se la pell contra allò que l’Estat profund estava organitzant, una operació que podríem resumir amb la coneguda frase de El Gatopardo: “Tot ha de canviar perquè tot continuï igual”. Va haver-hi avanços inimaginables en poc temps, per descomptat, però també es va construir una democràcia plena de forats.
“Sempre m’ha interessat molt el moment històric de la Transició, potser perquè vaig néixer just després de la mort de Franco”
— Xavier Cañadas, que va morir l’any passat, va ser sens dubte la principal víctima del muntatge del Cas Scala, tal com ell mateix va explicar a la seva biografia carcerària Entremuros. Vas arribar a parlar amb ell per a Un anarquista?
— Doncs m’hauria agradat, però la seva mort m’ho va impedir. Sí, és un dels noms, juntament amb el de l’infiltrat policial Joaquín Gambín, que sempre ens venen al cap quan es parla del succés. El seu llibre El Caso Scala: terrorismo de Estado y algo más ens revela a un personatge dur i a vegades contradictori. Era molt jove en aquella època, com gairebé tots els que es van veure involucrats en un fet tremendament desgraciat. No oblidem que l’incendi de la Scala va acabar amb la vida de quatre treballadors. El testimoniatge de Cañadas em va resultar molt útil per escriure la novel·la.
— En el teu llibre s’esmenta l’atemptat feixista a El Papus, imputat en el seu moment a una inexistent Triple A espanyola i que, igual que el Cas Scala, també té tots els trets de terrorisme d’Estat…
— Sí, tot el context social i polític de la novel·la respon a episodis reals. L’Estat feia de les seves, per descomptat. Aquest atemptat que cites és paradigmàtic. Molta gent amb influència no volia bromes i estava disposada a passar a l’acció. Comprovar el nivell de violència política d’aquests anys repassant les hemeroteques és sorprenent. Sobretot, si un pensa que tothom, després de la mort de Franco, s’estava fent abraçades al carrer i cantant Libertad sin ira. Doncs no.
— La novel·la suposa també una aposta bastant radical a nivell estilístic. No hi ha punts i a part i això, en contra de tot prejudici, aconsegueix arrossegar al lector pel corrent de la història. Com flueix! Explica’m una mica més a fons els perquès i coms d’aquesta audàcia narrativa.
— La novel·la inclou alguns trams que s’aproximen a la crònica històrica o al reportatge. Volia que el salt de la ficció a aquest altre tipus de procediments narratius fos el més natural possible, així que vaig decidir arriscar: no posar punts i a part, utilitzar tres veus diferents i expandir el text sense contenció. El meu objectiu era que el text oferís al lector una sensació de bosc en el qual se submergeix i d’on no pot sortir. També, que tingués clar que aquesta estratègia requereix una lectura gairebé d’una tirada. Espero no haver asfixiat a ningú!
“Vaig decidir arriscar: no posar punts i a part, utilitzar tres veus diferents i expandir el text sense contenció”
— Un anarquista arriba molt poc després de la teva anterior obra, El ciervo y la sombra, que a moments em va arribar a recordar aquell magistral Érase una vez el fin de l’asturià Pablo Rivero. Vas trigar realment tan poc a escriure-la, o és que tu ets d’estar treballant en diversos llibres alhora?
— El ciervo y la sombra es va editar en castellà un any després de l’edició original en gallec. Un anarquista, en canvi, s’ha publicat gairebé alhora en els dos idiomes, i en català. Potser per això sembla que he escrit molt ràpidament aquesta última. En tot cas, intento treballar amb una certa constància. No és afany de produir; és una necessitat d’ordenar la meva vida a través de la ficció. Si no escric, si no tinc una història en marxa, sento un buit enorme.
— I la pregunta del milió, és clar: quins són els següents passos del Diego Ameixeiras?
— Doncs tinc una altra novel·la en marxa, com no podia ser de cap altra manera. Una novel·la negra de tall clàssic, a l’estil del James M. Cain, amb el seu crim i les seves passions subterrànies. Si us ve de gust, vindré un altre dia per aquí per informar-vos de com va l’assassinat.