Va haver-hi un equip que va haver de venir aviat a Barcelona perquè, bàsicament, no tenia mar on poder entrenar. Va ser l’equip suís, l’Alinghi Red Bull Racing, amb els regatistes ja navegant al mar de la ciutat des de mitjans del 2022, pocs mesos després que s’anunciés que els organitzadors de la regata havien triat la capital catalana com a seu per a la nova edició. De manera progressiva, van anar arribant els 150 membres que formen l’equip. “Vam ser els primers i ho tenim tot aquí. Estem acostumats al vent, les ones i l’entorn. Per al nostre dia a dia, ens va bé conèixer la ciutat i no haver-hi arribat tard. Ens sentim, bàsicament, a casa”, explica un dels membres de l’equip de disseny, Joseph Maguet, “amb sort, hi haurà una altra Copa de l’Amèrica aquí, ens agrada molt Barcelona”.
Pot ser que aquest sigui el secret que els ha permès superar els problemes que han tingut amb el pal de bandera, que es va trencar el mes de juny i va patir una avaria pocs dies abans de començar la regata preliminar. Això es tradueix en moltes hores de treball sense descans, també nits sense dormir, per a l’equip de disseny, format per uns 40 empleats, sempre amb l’objectiu que el vaixell pugui tornar a l’aigua com més aviat millor. També els ha servit per acostumar-se a un clima que es fa dur per a aquells que venen de Suïssa o, en el cas de Maguet, de la Bretanya francesa. Una qüestió que també és present a bord, havent d’assegurar que cap sistema electrònic s’escalfa massa i tot es manté prou fred durant les regates. Cal no oblidar-se d’això quan es pensa en els ciclistes que mouen una embarcació que no té motor, amb una força constant que aconsegueix velocitats que sorprenen.
Maguet ja coneixia Espanya i la seva qualitat de vida després d’haver vingut d’Erasmus fa anys a València. A l’Alinghi des de fa tres anys, ara viu al Poblenou i quan té una mica de temps lliure els caps de setmana aprofita per anar-se’n a la platja a practicar windsurf o wing foil. Durant la setmana, quan acaba de treballar vora les set, prefereix anar a practicar boxa. Però, per a això, primer ha de començar a treballar a les 8 del matí, amb reunions i trobades amb els regatistes per resoldre dubtes sobre el seu vaixell AC75, nom definit per la seva longitud, uns 75 peus, xifra que equival a uns 23 metres. Després, quan ells marxen cap a l’aigua i s’hissa la bandera suïssa —una norma que cal complir cada vegada que el vaixell no es troba a la base—, ell es queda enganxat a l’ordinador per veure com funciona l’AC75 i analitzar tota la informació que genera en temps real. Quan tornen, al voltant de les cinc de la tarda, toca anar a veure’ls si alguna cosa ha fallat o s’ha de reparar.
Abans que l’embarcació acabés la seva construcció a Suïssa, Maguet, enginyer d’estructures, es va dedicar a calcular quanta fibra de carboni podia posar en cada punt del vaixell, per garantir que anés lleuger, però fos fort. Quan l’AC75 va arribar a Barcelona el març passat, la seva principal tasca ha estat millorar el màxim possible les seves prestacions, afegint noves funcionalitats o fent que fos encara menys pesat. Treballar per a equips de vela com l’Alinghi va ser la manera que va trobar Maguet d’unir la passió que tenia des que era nen per navegar amb la tecnologia, submergint-se en el món de l’enginyera marítima. No només té clar com funcionen els vaixells de la Copa de l’Amèrica sinó que aconsegueix simplificar els motius d’una cosa que sembla tan impossible, per molt que es vegi aquests dies, com que els vaixells volin: “La pregunta no és, per què volen, sinó, per què volem que volin. Volen perquè allò que evita que el vaixell vagi més ràpidament és la fricció amb l’aigua, així que volem estar enlairats per evitar-ho”.
El dia a dia dels dissenyadors de l’Alinghi coincideix en part amb el dels regatistes, però ells es desperten una mica abans. Així ho explica un dels integrants de l’equip juvenil, Joshua Richner, qui enguany viu la seva primera Copa de l’Amèrica, un món completament nou per a ell, acostumat a la nàutica més clàssica, i més moguda, passant ara a haver de concentrar-se prement botons per dirigir bé l’embarcació en la seva posició de timoner. Ve de la petita ciutat de Murten, en el cantó de Friburg, amb un llac on va començar a navegar quan tenia sis anys. Explica com les primeres victòries de l’Alinghi, en els anys 2003 i 2007, van despertar el fervor nàutic a Suïssa, que es va convertir en el primer país europeu a aconseguir l’històric trofeu. “Formo part d’aquesta generació. Va ser una cosa molt gran, tothom parlava d’això”, assenyala.
Ell no viu pel seu compte com fa Maguet al Poblenou, sinó que comparteix pis amb els seus companys en un apartament a plaça Catalunya. Amb edats que van dels 21 als 24 anys, reconeix que se sent com si estigués en un pis estudiantil, encara que assegura que no tenen temps per a festes. Tenen la mirada posada en la competició, que, en el cas de l’equip juvenil, començarà el 17 de setembre i acabarà el 26 de setembre. “Potser farem festes quan aconseguim les nostres metes. Ara estem massa cansats i ens quedem a casa”, explica.
Richner i els altres vuit integrants de l’equip juvenil, sis nois i tres noies, arriben sobre dos quarts de vuit del matí a la base de l’Alinghi, situada on abans hi havia els Cinesa del Maremàgnum. Esmorzen a la cantina, on coincideixen amb els regatistes més grans, a qui no dubten a dirigir-se per preguntar-los qualsevol cosa. La cantina està just darrere de la zona d’hospitalitat que s’ha habilitat a la primera planta de l’edifici, amb cafeteria inclosa, on fa unes setmanes uns quants membres de l’Alinghi es reunien per veure les proves de vela dels Jocs Olímpics i es lamentaven quan veien perdre als seus compatriotes. En aquesta primera planta també hi ha el gimnàs, mentre que, a la planta baixa, hi ha les oficines, tancades i barrades per als visitants externs.
Després d’esmorzar, venen les reunions amb els entrenadors per preparar el dia. Per sortir a l’aigua al migdia, cal ajudar primer a preparar el vaixell, un AC40, amb una longitud de 40 peus (uns 12 metres), més petit per als equips de joves i de dones en comparació amb els d’homes. Es treu de la nau on es guarda, es col·loca el pal de bandera i es maniobra per portar-lo a l’aigua. Llavors, quatre hores al mar en els dies bons, no només amb crema solar i casc, sinó amb màniga llarga per evitar passar massa calor i perdre energia. Perquè el vent despista i fa la sensació que s’està a menys graus, però el sol pica. A la tornada, es guarda el vaixell i s’analitza què s’ha fet bé i què s’ha fet malament, amb la mirada posada ja en què fer l’endemà.
Instal·lat a Barcelona des de principis de juny, el primer que va fer Richner quan va arribar va ser anar-se’n, a comprar una bici de segona mà per moure’s per la ciutat. Moltes vegades tenen problemes per solucionar qüestions rutinàries com anar al perruquer. Per això els va bé estar just davant del Maremàgnum, d’on se sol veure sortir a membres de l’Alinghi, uniformats i carregats amb menjar. “És molt pràctic ser aquí per comprar coses perquè els dies a la Copa de l’Amèrica són llargs i és difícil aconseguir el que necessites”, exposa el regatista. Com assegura que no són molt de festes, com a bons esportistes, les poques estones lliures que tenen es posen a entrenar, ja sigui al gimnàs que hi ha a la mateixa base o jugant a pàdel a la Barceloneta. També a una pista de tenis que han trobat per Montjuïc: “Tot i que no em faci falta per a la competició, entreno perquè estic convençut que estar en bona forma física és també bo per a la ment”.
