Quan portes tota la vida vivint a la mateixa ciutat, et sembla que cada racó te’l coneixes i que en cada cantonada de cada carrer pots construir com a mínim dos records. Fins i tot saps quins semàfors van més ràpid i quins més lent, o si en aquella terrassa hi han instal·lat més taules, o si en aquell tram hi ha desaparegut una pollastreria. Per tant costa que la ciutat et sorprengui, perquè el que no resulta ja sorprenent és que l’Ajuntament provi de lluir-se amb obres a la façana marítima o amb espectacles d’entreteniment diversos. El que sorprèn és comprovar com, al cor de Barcelona i molt al costat de la Fundació Vila Casas, sota una façana d’arbres de pedra modernistes, fa onze anys que funciona la Barcelona Academy of Art dirigida per en Jordi Díaz Alamà. Alamà, com a nom artístc.
Aquest llicenciat en belles Arts per la UB i format a la Florence Academy of Art, ha girat el concepte d’acadèmia d’art clàssic com un mitjó i ha establert un nucli d’irradiació de talent internacional en un gran espai al carrer Ausiàs Marc, on ja s’endevina que el classicisme, el realisme, no es conforma amb la realitat sinó amb la vida (que no és el mateix).
Un quadre d’en Jordi, mostrant un home pintat amb tècnica academicista però amb una sorprenent bossa de McDonald’s (i un got de refresc de la mateixa casa) a terra, ja avisa d’on som: venim a aprendre tècnica, però l’art no només és tècnica. Aquesta d’en Jordi, de fet, és una obra que a Florència (l’acadèmia on la va presentar), la van mirar amb mals ulls. Finalment, però, la hi van acceptar i va aconseguir el seu títol. Tampoc li acceptaven, per exemple, fer servir pinzells sintètics. Quan va tornar a Barcelona a fundar una acadèmia, va decidir que faria una cosa diferent.
La Barcelona Academy of Art és avui la primera al món en quantitat d’alumnes i sobretot la més innovadora de les quatre més importants
És immensa, això d’entrada. Tallers i cavallets i models i projectes en curs, contrallums i figures i escultures i sobretot dibuixos, basats en una tècnica ancestral que és la base per a fer qualsevol altra cosa. Un nivell altíssim, això és el que es veu a cada obra en curs. Molt de tors humà, molta musculatura i molta corba, alguns objectes agrupats en bodegó, màscares mortuòries de Beethoven, autoretrats (si és que una obra no és sempre un autoretrat), i sobretot molta gent jove. D’arreu.
Bufetades per ser-hi. La Barcelona Academy of Art és avui la primera al món en quantitat d’alumnes i sobretot la més innovadora de les quatre més importants. Les idees són diferents, els materials són variables, el programa és singular, la tecnologia 2.0 hi és del tot present. Alamà encarna el relleu generacional que hi havia pendent en aquest sector, a nivell internacional, la qual cosa també li ha valgut el nomenament com a nou director del Museu Europeu d’Art Modern (vora el museu Picasso). També pretén actualitzar-lo, és clar.
Alamà considera que la clau del seu èxit ha estat l’ús de procediments diferents (tecnologia, materials, idees), i també la presència a Barcelona, la llum i el color del Mediterrani, però sobretot el fet d’actualitzar l’academicisme: no regenar-ne, aprende’l i respectar-lo, però actualitzar-lo per tal que sigui una base i no una fi en si mateix. Alamà representa, per dir-ho, així, la versió renovada de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi o del Cerce Artístic de Sant Lluc, on tants artistes històrics nostrats van aprendre a ser ells mateixos. Es tracta, ara, d’aprendre les habilitats de sempre però poder aplicar-les també a temàtiques actuals. La tecnica pot ser antiga, clàssica, però les idees i els temes poden ser contemproanis. L’academicisme va abandonar-se en el seu moment perquè es repetia massa, però el realisme, diu Alamà, mai no passarà. Que el realisme mai no passi de moda no signifiqui que la realitat no passi de moda. I aquesta és la clau: que la realitat sí que canvia.
A l’acadèmia, es busca formar artistes crítics, reflexius, i que sàpiguen transmetre la seva idea. El realisme seria el llenguatge comú que el receptor sap identificar (que ja és molt), però que es torni al concepte de l’estudiant amb una base no treu que l’objectiu sigui fer obres que emocionin i que l’artista mateix evolucioni. L’art abstracte o les performances, diu Alamà, van i venen: el realisme, en canvi, es queda. Sempre. El problema que va veure en Jordi a Florència no és que l’acadèmia visqués massa en el passat, sinó que tota la ciutat de Florència hi viu. No és el cas de Barcelona. I a mi no em podia donar una millor notícia, tant queixós que estic per haver-nos encallat en el narcisisme envers Miró, Dalí o Picasso. Passen coses, a Barcelona. Hi passen coses grans.
Barcelona, em diu, té una tradició pictòrica importantíssima però també (insisteix) la llum, la història i una gran oferta cultural. És un nínxol per captar gent molt jove, a banda que l’acadèmia intenta proposar preus assequibles i presentar una oferta de formació general (ara en té 300 d’operatius, però durant l’any per aquí hi passen mil estudiants, el 80% vingut de fora, i repartint-se els cursos de tres anys en trimestres).
Han deixat de fer una prova d’accés, perquè han decidit arribar a l’alumne des de la base. Sí que es fixen, en canvi, en la carta de motivació que es presenti: l’actitud, i les ganes de tenir disciplina i constància. Qualitats que, en temps de mandra i de voluntat d’obtenir resultats immediats, es troben a faltar. En art, a banda de la tècnica, el que cal és una paciència de sant. La qual cosa no va renyida amb, per exemple, explorar (com fa Alamà) les possibilitats de la IA: per molt que l’art serà l’últim espai que es deixarà envair per aquesta tecnologia, està segur que convé apropar-s’hi per veure’n allò aprofitable.
L’anglès és la llengua vehicular, en una acadèmia molt participada per nord-americans i europeus de tot arreu, però també el castellà degut a la gran afluència de llatinoamericans (és l’única acadèmia del món que també fa servir el castellà a les classes). Les sortides laborals són múltiples, a banda del propi plaer creatiu: galerisme, docència, videojocs, audiovisuals, fotografia, cine… I una altra cosa destacable: a diferència de la idea clàssica dels artistes recelosos dels seus trucs, aquí es comparteix el coneixement i ningú no es guarda res. El coneixement no es roba, sinó que es transmet.
Finalment arribem al taller d’en Jordi, fixat al fons de l’espai, on comença a explorar el terreny de l’expressionisme realista a través de paisatges una mica marcians (després d’haver davallat als realistes inferns de Dante). Exposa a Madrid, Londres, Itàlia o Figueres, i diu que el realisme, si alguna vegada l’ha arribat a cansar, no és per no tornar-hi, sinó perquè la sensació de ja dominar-lo l’impulsa a explorar nous terrenys. Pintar ha de consistir en passar-s’ho bé, però a més és que els cicles d’un pintor es tanquen, i en tancar-se també pugen de valor en lloc de transformar-se en mecanicisme industrial. Desaprendre per trobar llenguatges expressius diferents. Sorolla, Rembrandt i Velázquez. Però també Barceló, Gauguin, Kiefer, Miró. Tenir les eines i, aleshores (només aleshores), ser un artista. Una altra cosa és que, musicalment, prefereixi quedar-se amb el simfònic i no s’atreveixi amb el jazz (té un saxo penjat al taller). Ja ho diu ell en referència a la pintura: fins que no s’acabi el solfeig, no pot començar el joc.
