En opinió de la majoria d’habitants del món, l’estiu és un dels moments més propicis per a la lectura. Els que ens dediquem professionalment a cruspir-nos molts llibres durant l’any (en el meu cas, el deliri arriba al centenar) sovint irrompem a la canícula perjurant-nos que aprofitarem els mesos de juliol i d’agost per allunyar-nos de la pàgina i així poder capbussar-nos en la setantena de podcasts o sèries televisives “que no et pots perdre” i que encara tenim pendents. Però la sensació és ben fugissera; només calen unes quantes hores allunyats del plaer més gran que existeix per acabar cedint i retornar a les tardes de lectura (les millors, complementades amb una migdiada de pijama i orinal). Servidor acostuma a aprofitar l’estiu per llegir els llibres més extensos —els totxos, vaja— car, enmig del brogit de la feina, resulta difícil parar atenció a novel·les o assaigs elefantiàsics.
Dit i fet. A banda de llegir una pila d’assaigs filosòfics sobre el suïcidi (per un d’aquests llibres que dic que faré i que segurament quedaran al calaix), he aprofitat aquest estiu, que afortunadament ja s’acaba, per devorar els dos volums de Guerra i Pau amb què la benemèrita Edicions de 1984 ha celebrat els seus quaranta anys. Cal aplaudir aquesta efemèride i que la novel·la de Tolstoi pugui coronar un catàleg militant i literàriament notable, i també cal felicitar especialment la traductora Judit Díaz Barneda per una versió que l’ha degut satisfer molt però per la qual, de ben segur, ha suat tones de sang i de tinta. No seré jo qui us canti les virtuts d’aquesta obrassa de quasi dues-mil pàgines, perquè de Guerra i Pau ja està pràcticament tot dit. Em limitaré a apuntar que m’ha sorprès palesar com un llibre conegut per les seves esplèndides escenes bèl·liques ens explica tan bé que, bàsicament, la guerra real es produeix entre els homes i les dones.
Acabat el viatge amb Tolstoi, he aprofitat també les tardes d’estiu per abocar-me a una aventura d’igual exigència; la trilogia Encegador (L’Ala Esquerra, El cos i L’Ala Dreta) de l’home de lletres total Mircea Cărtărescu. Amb l’autor romanès faig tard, perquè vaig llegir fa un parell d’anys la novel·la que l’encimbellà a la fama mundial (Solenoide, publicada també a Edicions del Periscopi). Ho escric amb certa vergonya, perquè he llegit pocs prosistes d’aquest nivell extraordinari. Cada vegada que sonen campanes de Nobel, l’escriptor sempre acaba al podi dels escollits, però com a nou devot seu haig de dir que tant li fot aquest premi o qualsevol altre, perquè amb Cărtărescu som davant d’un escriptor d’un altre planeta. Si Solenoide potser barroquitza en excés els seus trucs extraordinaris, diria que la trilogia Encegador (de nou, cal una barretada per la seva traductora, Antònia Escandell Tur) és el fill perfecte de l’art de Proust i Kafka.
Llegint Cărtărescu et reconcilies amb la possibilitat d’una literatura sense cap mena de límits, d’una ambició gegantina
Recomano a grans crits que, sigui l’època de l’any que sigui, abandoneu les novel·letes que inunden el panorama de novetats i us aboqueu a aquestes dues obres descomunals. Això de Tolstoi és una animalada, però ja ho sabíem del cert; el que resulta una alenada impressionant d’aire fresc és aquesta monstruositat que ens ha regalat Periscopi amb Encegador. Per fortuna, Catalunya viu una espècie d’onada febril amb l’autor romanès i de Cărtărescu també en podeu llegir els seus esplèndids Dietaris 1990-2017, el preciós llibre Per què ens estimem les dones i el recull de poemes Res, una teca estratosfèrica molt ben traduïda per l’estimable Xavier Paulí i editada amb la cura que cal a can Lleonard Muntaner. Llegint aquest autor et reconcilies amb la possibilitat d’una literatura sense cap mena de límits, d’una ambició gegantina. Insisteixo, deixeu la lleixa de novetats que ben aviat ens estressarà i torneu a l’estiu amb aquest parell d’obres mestres.
Sortosament, torna la millor mesada de l’any; ja som dins l’oasi de setembre. I aquest any continuaran les punyalades; faltaria més!
