Doble cita al Palau de la Música, per començar fort la temporada, amb la presència de Gustavo Dudamel al capdavant de la Mahler Chamber Orchestra i uns programes summament atractius, que inclouen simfonies d'alt voltatge en les dues dates.

El 18 de setembre és el dia dedicat a dues “quartes”: la de Schubert, anomenada "Tràgica" pels seus accents eventualment lúgubres -però, sobretot, per la sensació de destí que la impregna de començament a fi- i, a la segona part, l'última de totes les simfonies va compondre Johannes Brahms, una imponent construcció orquestral, que compta amb passatges tan vibrants com el moviment final, en què s'integra en l'esperit romàntic un mode compositiu barroc com el passacaglia. Al dia següent, el 19 de setembre, es podrà escoltar la Tercera simfonia de Schubert, sens dubte més lleugera i jocosa des dels seus compassos inicials, així com una de les peces simfonies més populars de Gustav Mahler, amb la qual aquella s'aparella a la perfecció: la Quarta simfonia és una espècie de periple per la natura, induït des del començament pel so del postilló, que finalitza amb l'angelical veu de la soprano, en aquest cas, la reconeguda Golda Schultz. La quantitat de registres i humors que acumula, passatges rítmics o extàtics, fan d'aquesta simfonia una obra característica del geni mahlerià i a la vegada molt disfrutable pel gran públic. Sens dubte, la visita de Dudamel suposa, novament, una fantàstica ocasió per gaudir d'interpretacions d'alçada.

LLEGIR MÉS

La temporada musical de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) s'obre a l'Auditori amb una de les simfonies que han deixat una empremta més decisiva a la història de la cultura occidental,

amb permís de Beethoven, com és la Cinquena simfonia en do sostingut menor de Gustav Mahler, que de fet va ser emprada com a banda sonora de la Mort a Venècia de Lucchino Visconti. El món que construeix és una confluència de sonoritats i tradicions, articulades en cinc moviments apassionants, des de la declamació inicial de la trompeta que donarà pas a una marxa, fins al final exultant que explota el millor del nombrós planter, passant per descomptat per un Adagietto extàtic, aquell passatge que fa vacil·lar l'horitzó en un marc de suprema bellesa. El director titular de l'OBC, Kazushi Ono, és especialista en aquest tipus de peces simfòniques; obres de magnituds pràcticament insuperades, que posen en joc recursos i registres variats del conjunt orquestral, des d'una varietat d'elements de percussió a fanfàrries de metalls, sense obviar la textura i precisió requerida de les seccions de cordes o les intervencions reminiscents de les fustes. A la primera part, a manera d'introducció, es podrà gaudir alhora d'una composició simfònica de Robert Schumann -la Peça de concert per a 4 trompes i orquestra, op. 86- que no porta el nom de simfonia pel protagonisme dels instruments convocats i la llibertat dels moviments que la componen, caracteritzada per una plenitud sonora de metalls que es retrobarà en la composició de Mahler.

LLEGIR MÉS

Últim mes per gaudir de l'exposició "la cuina de Picasso", una exposició en què s'explota artísticament la sinestèsia -en la col·laboració dels sentits vista/gust- per suscitar en l'espectador experiències estètiques d'alt calibre.

Com se sap, un dels temes més característics de l'obra de Picasso és el menjar. Més enllà de la tradició de la natura morta, on es representen menjars exòtics o productes de la terra més pròxima, a l’obra de Picasso els aliments i la seva preparació per al consum tenen un paper rellevant, que incorpora i transcendeix el caràcter decoratiu, o la plasmació d’una abundància utilitzada també com a memento mori (per exemple, a El cistell de fruita de Caravaggio, amb la presència d’insectes que s’alimenten d’aquest aliment). L’experimentació inherent a la tècnica pictòrica de Picasso mostra amb una llum nova alguns productes o instruments de cuina, summament familiars, la qual cosa permet prendre consciència del deliciós i delicat artifici que és inherent a l’art culinari. No en va -adverteixen els organitzadors en la seva pàgina informativa- “la mostra compta amb la col·laboració excepcional de Ferran Adrià, que establirà un diàleg entre el procés creatiu de Picasso i la creació culinària contemporània”.

LLEGIR MÉS

La robòtica, la programació d’enginys artificials per realitzar tasques pròpies d'humans, no és una realitat futura, quimèrica, ni una mena de condemna, que condueixi forçosament a algunes de les visions distòpiques concebudes en el passat, des de Metropolis a Westworld, passant, obviament, per Blade Runner.

Com ensenya l'exposició al Cosmocaixa, es tracta d'una realitat present, inserida des de fa temps en les nostres vides -de formes a vegades inconscient- i que certament es projecta en el futur, obrint una infinitat de possibilitats. Ja no només per fer la vida més fàcil, o confortable, sinó per exercir tasques d'una manera més previsible i eficient. Doncs, al cap i a la fi, a les màquines se les determina per actuar en absència d'emocions i condicionants externs (deixant de banda el sorprenent cas de Hal 2000, l'ordinador de bord de l'estació espacial a la ficció cinematogràfica de Kubrick 2001. Una odissea a l’espai, les tendències homicides del qual semblen reposar en un bug o error en el sistema que provoca el patològic sentiment d'incomprensió i falta d'apreciació de les seves qualitats). En qualsevol cas, la perfecció a la que s'aspira amb la creació d'autòmats -per treballs tan diversos com la neteja o les cirurgia- no implica, però, l'absència completa de dilemes morals, com s'ha plantejat arran dels cotxes autodirigits, en cas de col·lisió. Al visitant de la present exposició se li plantegen una sèrie de preguntes fonamentals sobre la relació entre humans i robots, la possible col·laboració, confluència i fins confusió entre tots dos, com han il·lustrat algunes obres d'art dels últims segles.

LLEGIR MÉS