Cal celebrar l’èxit de la pel·lícula Casa en flames perquè és l’òptima adaptació de l’imaginari i els tics cinematogràfics de Hollywood a l’univers del costumisme català. El film de Dani de la Orden és una pel·lícula feta de tòpics, amb uns personatges atraients però dramatúrgicament plans, i amb un truc final protocol·lari que allibera les tensions (amb una metàfora prou ressuada com la del foc) alla maniera dels ianquis. Però tota aquesta tradició cinematogràfica hi està perfectament actuada, ben escrita i narrada amb tremp. Si Casa en flames fos un producte nord-americà —dirigit per Woody Allen o, en una versió més kitsch-violenta, per Emerald Fennell— tota hauríem viatjat al cine encantats de la vida i ens hauríem empassat els seus girs estudiadament inesperats, tòpics socials i etcètera sense gaire problema; i si la mare tan ben esculpida per Emma Vilarasau l’hagués encarnada Meryl Streep, tot déu exigiria l’estatueta calba per l’actriu perfecta.
Amb tot això vull dir que resulta una notícia fantàstica que Dani de la Orden i companyia hagin parit una competentíssima pel·lícula comercial i que centenars de milers d’alegres conciutadans paguin l’entrada per veure-la. Com va dir molt bé l’amic Joel Joan, el nostre cinema excel·leix en productes capaços d’adquirir els premis més prestigiosos del cinema europeu (sovint per pel·lícules que, tot sigui dit, són un puto conyàs i segueixen exactament els mateixos paràmetres de Hollywood, com ara Alcarràs); però ens costa moltíssim admetre que una indústria com la del cinema necessiti d’una pièce bien faite del seu gènere perquè el públic pugui afluixar la mosca d’una entrada i reconèixer-se en un determinat imaginari, per molt estrafet que sigui. A casa sempre estem a favor del triomf monetari i de que els creadors facin molts diners amb les seves produccions, sobretot perquè l’èxit de Casa en flames provocarà que De la Orden pugui fer cinema durant més anys.
Els culturetes —com servidor, cal aclarir— sortiran de Casa en flames inflant el seu ego a través d’un art tan fàcil com fer-ne relluir les trampes. El cineasta no ens les amaga en cap moment: el cop d’efecte inicial cadavèric, la figura d’una mare massa maquiavèl·lica i auto-torturada com per ser versemblant, una colla de familiars ordits amb unes tares emocionals de manual, aquesta cosa tan espanyola de situar el cinisme en el sí d’una família catalana prototípica de l’Eixample (amb el conseqüent prejudici ressentit sobre aquella gent de la tribu que tenia prou calerons com per comprar-se caseta a Cadaqués) i un lieto fine ambientat amb la música més sociovergent que ha parit Catalunya. Tot això està molt bé i servirà per eixamplar l’autocomplaença de la gent que es masturba amb pel·lícules soviètiques quietistes i films post-godardians. Però la qüestió de fons, insisteixo, és que hi ha un film en català que compleix sobradament els estàndards globalitzadors.
El cinema català ha de treure pit amb les virgueries d’imatge i concepte del nostre geni Albert Serra, només faltaria; però també necessita explicadors d’històries que ens facin passar la tarda (hem fet manta migdiades empassant-nos pel·lícules americanes molt més mediocres que Casa en flames) i de productes que ens disposem a veure un divendres random d’aquells que sortim baldats de la feina i exigim una narrativa que no ens imposi gaire intensitat neuronal. Si el preu que té tot plegat és que els culturetes de la tribu (i els habitants de l’Eixample) sortim del cinema entretinguts i amb prou esma com per fer un dels nostres articles de crítica cultural —igualment previsibles, dit sigui de passada— doncs la cosa ja haurà valgut la pena. El cinema és una indústria, ha de fer caixa, i resulta una magnífica notícia que Casa en flames provoqui bitllet i que el seu staff i actors tinguin prou visibilitat com perquè la bona nova els porti més curro. Així tothom hi sortirà guanyant.
Per a qui vulgui fer-se l’entès, aquesta setmana clou el cicle Agnès Varda Essencial a la Filmoteca. Allí els enfaristolats hi podrem anar tranquil·lament, creient-nos tots entesos i pretesament avantguardistes, i així podrem tornar a casa pel Raval comentant com de lliure i radical era la senyora en qüestió. Fotrem la mateixa pena, en definitiva, que els personatges sobredimensionats de Casa en flames. Jo espero que la taquilla d’aquesta obra continuï dringant, que el seu cineasta pugui hipotecar-se ben aviat comprant una caseta (amb extintors!) a la Costa Brava i que viatgi a prou festivals com perquè els seus fills tinguin traumes de qualitat degut a l’absència paterna. Hem de tornar a posar en valor l’art de fer diners, que això de la catalanitat s’està posant d’un pobre que espanta.
