En l’anterior article parlava de la massificació turística i de les perspectives poc favorables a mitjà termini per a la solució d’aquesta problemàtica a les ciutats. Diverses notícies aparegudes en premsa recentment han reforçat aquest pronòstic.
Així, per exemple, The Economist, il·lustrant una nota sobre el creixement del nombre de turistes de l’Índia al món (de 27 milions el 2017 a 90 milions previstos per al 2040), mostrava un gràfic en el qual, segons la Universitat d’Oxford, el nombre de viatges a nivell global s’haurà multiplicat aproximadament per 2,5 entre el 2010 i el 2034, amb la Xina i la mateixa Índia al cap d’aquest creixement.
Mentrestant, l’Observatori Nacional del Turisme Emissor (ObservaTur), presentava els resultats d’una enquesta segons la qual la xifra de turistes sèniors (més de 60 anys) es quadriplicarà el 2030 respecte al 2010, arribant a Europa als 140 milions.
En l’article anterior també comentava que se seguiran obrint nous territoris al turisme (per exemple, Corea del Nord anuncia que tornarà a admetre turistes dins de les seves fronteres), però tot sembla indicar que les destinacions més freqüentades avui dia ho continuaran sent en el futur, llevat que, com també dèiem, s'”autodestrueixin” per saturació.
Tenint en compte aquestes circumstàncies, si l’increment global de la demanda per ara sembla imparable i l’oferta, per diferents motius que també apuntàvem (resistències, falta d’alternatives, etc.), no es pot limitar en proporció suficient respecte el creixement previst, com podrem almenys atenuar la massificació?
Tot assenyala que s’haurà de replantejar una estratègia que s’ha vingut aplicant globalment a les ciutats en les últimes dècades per impulsar el seu desenvolupament econòmic: la turistificació.
La turistificació és la posada a disposició d’ un recurs per a la seva explotació eminentment amb finalitats turístiques, sigui un recurs natural, com una platja, sigui un element del patrimoni cultural o arquitectònic o simplement un espai públic atractiu. Aquesta és, evidentment, l’essència del turisme com a activitat econòmica: obtenir rendiment econòmic de l’interès per gaudir d’un determinat paisatge, admirar una determinada obra o prendre part en uns determinats festejos per part de persones que viuen en llocs més o menys allunyats de tot això.
Tot assenyala que s’haurà de replantejar la turistificació, una estratègia que s’ha vingut aplicant globalment a les ciutats en les últimes dècades per impulsar el seu desenvolupament econòmic
El problema, com sol ser habitual, comença a donar-se quan es porten les coses a l’extrem. I el turisme és molt propens a això. No hi ha més a veure en quantes modalitats es desplega aquesta activitat humana en funció d’allò que es turistifica, que ja és pràcticament tot (turisme cultural, religiós, gastronòmic, idiomàtic, de salut, esportiu, de negocis, d’aventura, juntament amb variants perverses com el sexual o el de catàstrofes). L’última frontera (fins al moment): el turisme espacial.
En aquest sentit, quan parlem de turistificació de ciutats ens referim al procés pel qual àrees urbanes, barris o ciutats senceres es transformen principalment per satisfer les demandes i expectatives de la demanda turística, per sobre de (o fins i tot en lloc de) les de les persones que hi resideixen.
Que les ciutats es transformin d’acord amb les necessitats de l’activitat econòmica no és una cosa nova. L’exemple més clar el tenim amb la industrialització, que va configurar paisatges urbans particulars, que en bona mesura encara avui perduren (en no pocs casos, turistificats, cosa que moltes vegades ha suposat el seu rescat d’una desaparició segura), alhora que canviava la forma de vida de la població.
La transformació urbana associada a la industrialització va suposar un canvi radical en l’organització de les ciutats alhora que va comportar importants problemes en moltes d’elles, com és ben conegut, i així va ser cruament descrit tant en novel·les com en tractats econòmics i socials especialment al llarg del segle XIX.
Igualment, la industrialització va portar amb si (de manera significativa al nostre país) una cosa semblant al que avui dia són respecte al turisme els parcs temàtics o els complexos vacacionals: les colònies tèxtils. Espais hiperespecialitzats on absolutament tot gira al voltant de l’activitat econòmica en qüestió.
Però, tant llavors com ara, les ciutats han de vetllar per un equilibri pel que fa al pes i consegüent impacte de les activitats econòmiques que alberga, cadascuna amb els seus requisits i particularitats. Aquest equilibri és fonamental per garantir el dinamisme econòmic, enfortir la resiliència davant crisis que solen afectar més uns sectors que a d’ altres i reduir la pressió sobre aquells recursos monofuncionals al servei específic d’algun d’aquests sectors.
La transformació urbana associada a la industrialització va suposar un canvi radical en l’organització de les ciutats alhora que va comportar importants problemes en moltes d’elles
A més d’albergar diverses activitats econòmiques, les ciutats exerceixen evidentment altres funcions que van més enllà de ser la plataforma física on es duen a terme. Entre elles, garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de la ciutadania. Una cosa que no s’hauria de veure amenaçada per l’activitat econòmica, ja que precisament ha de ser aquesta el mitjà per aconseguir la satisfacció de les necessitats per a tothom.
Tanmateix, avui dia podem identificar ja en moltes ciutats alguns dels principals signes de turistificació excessiva, que impliquen que el turisme irromp més enllà del raonable en altres esferes de la vida urbana, com, per exemple:
- Es produeix un augment substancial d’allotjaments turístics, amb la proliferació d’establiments especialitzats (hotels, hostals, pensions, càmpings…), però, sobretot, de lloguers vacacionals de casa i apartaments, que s’actuen en detriment de l’oferta d’habitatge per als residents locals.
- Es produeix una transformació del teixit comercial local. El sorgiment de botigues de souvenirs, restaurants i bars orientats al turisme, que reemplacen els comerços que serveixen a la comunitat local. D’aquesta manera, l’autenticitat i el caràcter dels barris es poden diluir a causa de la comercialització i l’adaptació de l’oferta comercial per als turistes.
- Es produeix una pressió excessiva sobre la infraestructura. L’ús intensiu de transport públic, serveis públics i altres infraestructures urbanes per part dels turistes, pot saturar aquests sistemes i afectar els residents.
- Es produeixen canvis substancials en l’ús de l’espai públic. La conversió de places, parcs i carrers en zones principalment per al gaudi dels turistes, de vegades limitant l’accés o el gaudi d’aquests per part dels habitants locals, aprofundeix en la pèrdua de caràcter propi. El descontentament entre residents locals i turistes pot augmentar, generant tensions socials i conflictes.
Com a conseqüència ben coneguda de tot l’anterior, es produeixen fenòmens de gentrificació i augment desorbitat del cost de vida. Un increment dels preus de lloguer i dels productes i serveis de consum quotidià a causa de la pressió de l’alta demanda turística, que pot desplaçar els residents originals, portant-los a mudar-se a altres àrees.
La primera reacció que s’ha de donar davant d’aquests fenòmens és reconèixer-los, cosa que no sempre succeeix, i entendre que afecten la ciutadania que resideix on es produeixen. De res serveix centrar-se en els aspectes positius del turisme (ingressos, ocupacions, imatge exterior, etc,) i acusar de “turismofòbia” els qui manifesten el seu descontentament, com tampoc serveix una esmena a la totalitat al turisme perquè, ens agradi o no, continuarà existint com a activitat humana i, com a tal, hauria d’estar a l’abast de totes les persones.
El que sí que es pot modular és la turistificació, i és per això que la segona reacció hauria de ser, un cop reconegut i convenientment analitzat, amb dades i evidències, el fenomen, activar mecanismes específics per frenar, i allà on sigui necessari, començar a revertir, la seva incidència. Això sí, és imprescindible fer-ho de manera integral i decidida, i no amb actuacions aïllades i diferides.
Es pot desturistificar l’habitatge, sens dubte, amb regulacions i la gestió de llicències (en cas que es consideri oportú permetre el lloguer vacacional).
Es pot desturistificar el comerç i altres serveis a peu de carrer mitjançant plans d’usos.
Els serveis, com el transport públic, potser siguin més difícils de desturistificar, però caldria seguir buscant fórmules per canalitzar el flux de turistes cap a unes línies específiques i mantenir-ne d’altres prioritàriament per a locals (experimentant més enllà del conegut cas de la línia 116 del barri de la Salut que passa pel Park Güell).
Es pot desturistificar l’habitatge, el comerç i altres serveis a peu de carrer, però els serveis, com el transport públic, potser siguin més difícils
Es poden desturistificar els espais públics dissenyant-los, cuidant-los i dinamitzant-los amb la participació directa de la població resident en el seu entorn i eliminant els elements de privatització que no formin part d’aquest disseny col·lectiu.
En aquest sentit, i com que encara queda molt per explorar i innovar en la matèria, seria interessant que Barcelona liderés una xarxa internacional de ciutats amb les quals compartir propostes per aconseguir un turisme no només sostenible, sinó no gentrificador.
Però, a més, hi ha la senda de la construcció d’alternatives. I, recuperant l’associació realitzada anteriorment amb la indústria, una forma més que interessant i convenient de desturistificar és reindustrialitzar.
Veurem si en el cas de la Unió Europea s’atenen les advertències i les propostes del recent Informe Draghi, es facilita que les ciutats prenguin cartes en l’assumpte i s’aposta per una estratègia que diversifiqui les economies urbanes i generi activitat econòmica i ocupació de qualitat per a les persones que resideixen a les seves ciutats.
