— Què estaries fent avui a aquesta hora si no haguessis quedat per berenar amb mi?
— Hagués allargat la migdiada.
— Som amics de fa anys i no sabia que feies migdiada.
— Cada dia.
— De quanta estona?
— És imprevisible. Intento que no passi de l’hora perquè et lleves molt tonto. Però, el moment aquell en què saps que has dinat i tens temps per fer la migdiada és el millor moment del dia.
— Hem quedat en divendres 13. No sé si ets supersticiós?
— No en tenia ni idea. No ho soc gens.
— La gent de teatre acostumeu a ser-ho una mica.
— Puc arribar a tenir manies, però no són supersticions. Al contrari. En algun espectacle meu he sortit amb samarreta groga per contrarestar això del groc i el teatre. Però no soc supersticiós, més aviat són hàbits. Per exemple, no menjo mai abans dels espectacles i tampoc he provat mai les olives.
— Perdona?
— No les he provat mai.
— No és que no t’agradin. No les has tastat?
— Mai.
— Per alguna raó?
— No ho sé, i com fins ara la vida m’ha anat prou bé sense tastar-les, no les vull tastar.
— No saps el que et perds…
— Existeix la possibilitat que de petit tingués una mala experiència amb les olives a l’escola, però jo no ho recordo. Dius: “És una mania? No. És una xorrada”. Però em vull morir sense tastar-les.
“No soc supersticiós, més aviat són hàbits. Mo menjo mai abans dels espectacles i tampoc he provat mai les olives”
— Què més no s’imagina la gent de tu?
— Que sóc molt més avorrit del que es poden arribar a pensar (riu).
— Creus que la gent es pensa que ets divertit?
—A vegades la gent —i està bé que sigui així— creu que tu ets com aquella persona que ells coneixen i veuen a la televisió: temerari, intrèpid, sempre amb ganes de fer coses i predisposat a tot. Jo no soc així.
— Com ets?
— Soc una rara avis antisocial. Suposo que és pel fet de tenir una feina tan social, que quan vas a gravar estàs tres dies que només veus gent per tot arreu, quan tinc els meus moments busco precisament el contrari: tinc ganes de tancar-me a casa, d’estar tranquil, de veure poqueta gent. Ja no he estat mai gaire d’anar d’estrenes o deixar-me caure per esdeveniments molt socials. I ara, fins i tot menys. Per tant, jo crec que hi ha molta gent que se sorprendria de saber que no soc precisament la persona que ells coneixen. Però penso que això està bé.
— Per?
— Perquè tinc companys i companyes que ens dediquen a aquesta feina i que estan tot el puto dia super happies! Hòstia, un lampista quan té temps lliure no va pel carrer arreglant fenals, no? A veure, que cadascú sigui com sigui, eh! Faltaria més que jo hagués d’anar dient com ha de ser la gent. Però en aquesta feina nostra hi ha penya que es pensa que sempre ha de donar una bona imatge i no, no, no, no! Són la gent que lideren els sopars.
— I amb tu, diguéssim, això no passa? Estàs allà i ja està?
— Exacte. Estic allà i prou. És més, jo de la meva colla tinc companys que si no venen a un sopar se’ls troba a faltar. En canvi, estic convençut que a en Quim no se’l troba a faltar. Als meus pares és una pregunta que els fan molt sovint: “En Quim és com se’l veu?”
— I què diuen?
— Suposo que deuen dir que sí perquè em volen fer quedar bé (riu). Però jo tinc el meu mal humor!
“Jo de la meva colla tinc companys que si no venen a un sopar se’ls troba a faltar. En canvi, estic convençut que a en Quim no se’l troba a faltar”
— No t’he vist mai enfadat. Com ets quan t’enfades?
— Aquesta pregunta la podries fer a la meva filla. Però sí que és cert que intento estalviar-m’ho. I com més gran em faig, més. Te n’adones que hi ha coses que abans eren sagrades i ara dius: “Bueno mira, no passa res.” Enfadar-se ha de ser per una cosa que valgui molt la pena, que et toqui molt.
— Fer anys t’ha fet relativitzar les coses?
— A tu no?
— La vida et va fotent castanyes.
— Clar, jo ara he notat un: “Això va de debò, eh?” A la vida ara tens molt clar de què va aquest joc. Et vas fent gran i pensaves que físicament mai fallaries. Jo ara vinc de tres dies d’actuacions seguides i un quart l’hauria fet, però bufant! I jo n’havia arribat a fer set, vuit, deu. Ara tens motxilles molt plenes de coses. La natura et posa a lloc.
— Les plantes (rient).
— Les arrugues. I la vida.
— Penses en que això s’acaba?
— Sí, perquè durant molt de temps tendeixes a amagar-ho per tirar endavant. Quan ets jove penses que et pots menjar el món.
— I que som eterns.
— I que potser no envelliràs mai. Els altres sí, però tu no, perquè no tens cap símptoma i tens ganes d’aconseguir coses i reconeixements. I a mesura que et vas fent gran te n’adones que aquí hi ha unes regles que imperen. I que l’ambició que tenia fa 15 anys ara no la tinc i la força que tenia fa 15 anys ara no la tinc, i entens moltes coses. Perquè a vegades juguem d’esquenes a les lleis de la natura. Jo he estat pare gran i entenc per què els fills s’han de tenir sent jove.
“A mesura que et vas fent gran te n’adones que aquí hi ha unes regles que imperen. I que l’ambició i la força que tenia fa 15 anys ara no les tinc”
— Jo també.
— Però és clar, jo em pensava que manava jo i resulta que manava la natura. Durant molt de temps ens pensem que les nostres lleis les marquem nosaltres: “Jo seré pare gran perquè així podré aprofitar per…” I no! Tot això està escrit i tu vas cap allà. Som un ramat que anem tirant i ara estem en una edat que te n’adones d’això, que estàs atrapat, que tu no pots canviar res i que l’únic que pots fer és seguir el ramat.
— Ens estem posant molt intensos.
— Jo ara estic en un tombant que me n’adono de tot això, que he perdut ambició o que els meus objectius son uns altres molt diferents, molt més petits, molt més bàsics.
— L’ambició la deus tenir coberta amb escreix.
— Perquè he tingut molta sort i perquè m’he sentit molt realitzat professionalment. I quan dic professionalment vull dir vitalment, perquè la meva vida i la meva professió es barregen molt. I perquè puc parlar des d’aquesta posició, però sí que és cert que ara soc molt diferent de fa uns anys enrere.
“Tot això està escrit i tu vas cap allà. Som un ramat que anem tirant i ara estem en una edat que te n’adones d’això”
— Des que has estat pare?
— Des que han passat uns anys suficients com per adonar-te que els amics no són per sempre, que les relacions sentimentals no són per sempre, que amb aquella persona que et pensaves que hi estaries tota la vida ja no hi és, però no hi és perquè s’ha mort. Jo tinc enyorança i malenconia de dinars de festa major a casa meva i ara penso: “La meitat no hi són”. La vida va d’això. No va del que ens pensàvem quan teníem 25 anys. És que els tòpics són tots veritat.
— S’acaben complint?
— Sí, i fa ràbia eh, però son tots veritat. Si ara ens posem a dir tòpics, ja veuràs com es compleixen tots. “No és més feliç qui més té sinó qui menys necessita”. Quina merda de tòpic. Però és que és veritat! Tots són veritat i fa ràbia.
— Perquè vas estudiar Turisme?
— Per por.
— Per por?
— És una manera de definir-ho que ara intentaré explicar. Jo vaig acabar el COU i desconeixia que es pogués estudiar teatre però al mateix temps, dubtava si calia estudiar teatre. A mi m’agradava molt el teatre, tenia una companyia, però a casa teníem negoci familiar i em costava molt dir-los que jo no volia continuar-lo. Llavors vaig dir-me: “Fes Turisme, perquè així tindràs una pròrroga de tres anys i a casa pensaran que el nen va estudiant una cosa que té a veure amb el negoci familiar”. I alhora postposo aquesta reunió que em feia tanta por de plantejar. I en comptes de plantejar-la amb 18 anys, ho vaig fer amb 22.
— I quan ho planteges a casa, què passa?
— El pare és qui menys ho va entendre. Però sempre dic que vaig tenir la sort i l’encert d’entendre que el pare no m’entengués, perquè aquí va ser quan es va suavitzar el conflicte. Perquè si no hagués estat bé, s’haurien trencat relacions, hauria marxat. I estic molt content de no haver-me enfrontat amb el pare. Crec que ara, si el meu pare és el fan número u del que faig, és perquè en aquell moment vaig estar encertat.
— Com era la vida del Quim adolescent a Sant Feliu de Buixalleu?
— Allà no s’hi fa res… Quan era petit jo tenia un somni recurrent que era que hi havia més nens i nenes al poble.
— Quants nens i nenes hi havia?
— La meva germana i jo.
“Quan era petit jo tenia un somni recurrent que era que hi havia més nens i nenes al poble”
— Només?
— Jo tornava de l’escola d’Arbúcies i a Sant Feliu només hi havia la meva germana i jo. Recordo els amics de l’escola que deien: “A les sis quedarem per anar a tocar timbres”, i a Sant Feliu no hi ha un puto timbre. Per això tenia aquest somni recurrent, que a Sant Feliu venien a viure-hi famílies carregades de nens i nenes. Jo vaig créixer entre taules i darrere la barra d’un restaurant. Els caps de setmana per mi eren apassionants, quan veia arribar cotxes plens de gent.
— Creus que t’ha marcat això?
— Sí, segur. A tots ens marca d’on som. També el fet de viure en una comunitat tan petita i que casa fos el centre neuràlgic de tot un seguit de cases de pagès que viuen allà. Per exemple, per fer El Foraster a mi m’ha anat de conya, perquè entenc perfectament com funcionen aquestes comunitats i de quina manera pots arribar-hi a entrar. Però és evident que a mi em va marcar. Als 14 anys el primer que vaig fer va ser treure’m la llicència de moto i allò em va obrir un món.
— On anaves quan sorties?
— A Arbúcies i a Hostalric, a la discoteca. La meva primera xicota va ser d’Hostalric. El primer dia que vaig tenir carnet de cotxe vaig baixar a Barcelona i em vaig ficar al carrer Mallorca en direcció contrària.
“A tots ens marca d’on som. Per fer El Foraster a mi m’ha anat de conya, perquè entenc perfectament com funcionen aquestes comunitats”
— Ser escolanet va ser per decisió pròpia?
— No. M’hi van apuntar a casa quan tenia quatre anys, però em va agradar. Moltes vegades crec que hi he trobat els orígens del que jo faig, aquesta posada en escena que vaig viure en una església, el ritual, els càntics. Per Setmana Santa el mossèn em donava en botafumeiro i tothom es posava dret. Hòstia, allò era Harry Potter.
— Ets creient?
— No. Bueno sí, crec en tu.
— Gràcies. Ara m’has fet riure.
— Crec en tu, en la gent, en les persones. En coses que puc tocar i hi ha un bescanvi. Crec en algú que t’ajuda quan no estàs bé. Crec en això.
— T’hi veus tornant a viure a Sant Feliu?
— I tant. Estem atrapats. És el meu lloc. Amb 18 anys jo volia marxar d’allà perquè estava empresonat i ara m’hi estic arreglant una casa. O sigui, és la llei de la natura, les arrels. I jo me n’adono que els pares es fan grans i vull tornar-hi per estar al seu costat i resseguir els espais que em van marcar. L’altre dia, per exemple, vaig anar al bosc on la meva germana i jo hi fèiem cabanes. Ara no hi ha res però vaig pensar: “Per què carai hi has tornat aquí?”. Doncs perquè està tot escrit, estem marcats, emmanillats.
— Et veig molt místic.
— Ho estic, sí. He perdut… (pensa)
— Què has perdut?
— He perdut ambició a l’hora de fer coses en el terreny laboral. Fa 15 anys la meva il·lusió hauria estat muntar una productora televisiva i fer moltes coses. Ara és la darrera cosa que voldria fer. El que ara vull és tenir temps.
— A què t’hauries dedicat si no haguessis fet teatre?
— No ho sé. Era molt ràpid corrent.
— Futbolista?
No. Bueno, no ho sé. Però era bo. Corria molt i ràpid. I quan ets petit i corres més que la mitjana, això et fa bo. Jo havia estat màxim golejador vàries temporades. Hi va haver un moment, amb 14 o 15 anys, quan vam fundar la primera companyia de teatre, en què jo de manera simultània compartia un vestidor de futbol i l’ambient d’un camerino de teatre. Al primer feia olor de Reflex i se sentien crits, una cosa molt alfa. I al vestidor de teatre era tot pausat, parlàvem de silencis, del públic. I me’n vaig anar cap aquest segon.
“He perdut ambició a l’hora de fer coses en el terreny laboral. Fa 15 anys la meva il·lusió hauria estat muntar una productora televisiva i fer moltes coses. Ara és la darrera cosa que voldria fer”
— Si la teva filla et diu que es vol dedicar al mateix que tu, què li dius?
— Doncs que endavant. Que és una feina molt maca i molt complicada. I molt peculiar, perquè no va lligada a unes normes que hi pot haver en altres feines. Que un dia et poden demanar molt i l’endemà gens. Que hi ha molts alts i baixos. Però que quan coneixes les regles de la vida i que només n’hi ha una, l’hem de gastar en el que ens apassiona. Com si em digués que es vol dedicar a esquilar ovelles.
— Què et diu quan et veu a la marquesina d’un autobús, al teatre o a la tele?
— La meva filla? Passa olímpicament. Pensa que des de sempre m’ha vist sortint a la tele. El Foraster té onze anys i la meva filla, nou. Ella sempre ha vist això.
— Qui t’ha fet tenir els peus a terra?
— No ho sé. Jo sempre m’he agafat la meva feina no des de la vessant pública que fa que et conegui la gent, sinó des de la humilitat de qualsevol altra feina. És que sinó, no m’interessaria. A mesura que et vas fent gran te n’adones encara més de quines són les coses que realment importen i una d’elles és la humilitat. Et diré més, no suporto a qui no ho és.
“A mesura que et vas fent gran te n’adones encara més de quines són les coses que realment importen i una d’elles és la humilitat”
— T’has trobat molta manca d’humilitat?
— Abans parlàvem de tòpics, doncs en tinc un altre que també és veritat: “Valorar les persones pel que són, mai el que tenen”. No acostar-te a ningú pel poder que pugui arribar a tenir aquella persona. VIP de què? Si d’aquí 50 anys ens trobarem tots al cementiri.
— Has conegut molta gent així?
— Sí, els mateixos que tu.
— I com gestiones la popularitat? T’ha d’haver afectat per força.
— Jo sempre m’ho he agafat com una feina més. Potser he tingut la gran sort que amb el programa El Foraster si no tens humilitat és impossible tirar-lo endavant. És a dir, El Foraster amb estrellitis, no el fas. El poble t’expulsa. Per això busco l’autenticitat de les persones i aquest programa t’ho permet. L’altre dia justament ho parlàvem amb en Buenafuente.
— Què parlàveu?
— Del programa que fa ara, Vosaltres mateixos i em va dir: “Ara faig una mica el que fas tu”. I m’explicava la de vegades que havia entrevistat, per posar un exemple, Raphael, Estopa, Manolo Garcia, i que ara volia entrevistar gent que no coneixia i que li expliqui coses. Doncs jo tinc aquesta gran sort, que gent anònima em comparteix les seves històries.
— Penses molt en Teatre de Guerrilla, quan éreu tres?
— Sí, de tant en tant, perquè forma part del passat. I a mesura que et fas gran el passat és molt important.
— Què va passar?
— Que es va acabar la màgia.
— Va ser una decisió compartida?
— No. A mi em va costar entendre-ho en aquell moment i ara amb el pas del temps penses… quanta raó que tenien!
— Si no s’hagués plantejat en aquell moment, creus que avui encara seguiríeu junts?
— Jo crec que s’hagués acabat igualment, que hauríem estat prou intel·ligents per deixar-ho estar. I està molt be acabar les coses, però ens costa molt!
“Està molt be acabar les coses, però ens costa molt!”
— Estàveu en un moment àlgid i molt dolç.
— Sí, però és que llavors no hagués fet aquesta cosa tan extraordinària que és El Foraster. I el que han fet ells, que espero que també hagi estat extraordinari, no ho haguessin fet. No entenc aquesta cosa de considerar meritori el fet de durar.
— No cal que les coses durin?
— No, i això ho he après amb els anys també. Coses com: “Aquest matrimoni porta 50 anys junts”. Dius, d’acord però, estan bé? Perquè, si no, que s’ho deixin estar. O “en aquest poble fem una fira des de fa 60 anys”. Però us ve gent? “No ve ni Déu”. Doncs per què no invertiu els diners en una altra cosa? No és meritori durar!
— I Teatre de Guerrilla no havia de durar.
— Jo en aquell moment no me n’havia adonat, però hi havia membres del grup que no estaven bé, i és fantàstic el que van fer.
“Coses com: “Aquest matrimoni porta 50 anys junts”. Dius, d’acord però, estan bé? Perquè, si no, que s’ho deixin estar. No és meritori durar!”
— Estic segura que no va ser tan fàcil com ho descrius.
— No, clar que no va ser fàcil, perquè eren amb els qui havíem compartit somnis, riures, plors i sotragades de la vida. Però és que la vida va d’això. Quan et passa, en aquell moment és el pitjor que et pot passar, com quan trenques sentimentalment amb algú i amb els anys t’adones que la vida és obrir i tancar portes.
— Els Oasis han tornat.
— Perquè necessitaven fer calaix.
— Has pensat alguna vegada en la possibilitat que us poguéssiu tornar a reunir?
— No. Però tampoc ho descarto. Jo a la vida no descarto res.
— Et cuides molt? Vas al gimnàs a cremar?
— No. Vaig a la sauna.
— Però si no suportes la calor!
— No, però m’agrada molt suar.
— I emocionalment, et cuides?
— M’ajuden. Tinc la meva psicòloga i allà buido el pap.
— Que importants que son els psicòlegs!
— Això també és una cosa que l’aprens amb l’edat. Jo durant molts anys era reticent a demanar ajuda emocional i amb l’edat te n’adones que ho necessites, que està bé i ho expliques i no passa res! Això és aquesta edat tan especial en la que estem.
“Jo durant molts anys era reticent a demanar ajuda emocional i amb l’edat te n’adones que ho necessites, que està bé i ho expliques i no passa res!”
— Els 50 son la millor època?
— No ho sé si és la millor època. Per mi són un com una mena d’equador, que és fictici però mentalment funciona. A mi m’han portat cap a valorar coses que fins ara no valorava, com invertir en temps. Com saber dir que no.
— Què fas quan no tens res a fer?
— Badar. Una altra cosa que segurament 15 anys enrere hagués pensat: “Avui he estat perdent el temps”. I ara, per mi aquest “Avui no he fotut res!” és guanyar temps.
— Ara que estàs fent també la campanya publicitària, com t’agrada prendre’t el ColaCao?
— A l’estiu molt fred i a l’hivern molt calent. I sense grumolls!
— Al contrari de que em diu la majoria!
— T’explicaré un secret. Durant el rodatge de l’espot de tele vaig haver de menjar molts grumolls i no m’agraden. Així que a mi posa-me’l ben batut i ben fresquet.
