En els darrers temps, degut en part a l’avorriment còsmic que suscita la programació de l’Auditori i la inconstància qualitativa de les produccions operístiques del Liceu, el Palau de la Música s’ha consolidat com l’equipament musical més fiable de Barcelona. Ho certificà el season opening de dijous passat de Palau 100; hom podria pensar —i tindria raó— que la programació palauera és poc arriscada i descansa exclusivament en noms reconsagradíssims de la clàssica, però també es pot adduir que aquest grup selecte de formacions, directors i intèrprets no han arribat al cim de la fama per casualitat. Això s’escau de comentar per concerts com aquesta obertura de temporada que tenia la garantia de comptar amb la Filharmònica de Viena i un mestre top com Daniele Gatti però que, tot i les garanties, ens regalà una vetllada excelsa, ideal per filosofar sobre el repertori.
Els professors de Viena i Gatti escolliren una teca musical que no podia ser més contrastant: d’una banda, la música d’esperit neoclàssic d’Apollon Musagète de Stravinski i una peça de gran tensió dramaticopsicològica com la Desena Simfonia de Xostakóvitch, dues obres que s’allunyen en l’esperit sonor i remarquen la progressiva decadència d’Europa i del món entre els anys 1927 i 1953. La primera partitura s’escau especialment a la corda melosa dels professors vienesos, i Gatti en donà una lectura potser un pèl massa apol·línia, segurament per contrastar la matraca angoixant del tòtem que ens esperava a la segona part, però amb una màxima alerta a l’articulació instrumental. En aquest sentit, la tasca del mestre milanès (amb una mà esquerra calcada als espetecs gestuals de Solti) sembla més la d’un cirurgià del detall que no pas la d’un intel·lectual amb visió de conjunt.
Això potser va pesar una mica en una simfonia altament tràgica com la Desena d’en Xosta, un monument sonor escrit tot just després de la mort de Stalin i que recopila tota la repressió i la dissort que el compositor patí durant la dictadura comunista. La visió angoixant de la peça va dur-nos a una lectura a voltes un pèl uniforme en els instant de més canya volumètrica, però tot això són minúcies davant la rectitud dels solistes vienesos, que van cascar-se les endimoniades piruetes i els ritmes sincopats de l’Allegro (en realitat, un Scherzo) amb una fortalesa a prova de bales. Quan una orquestra pràcticament bicentenària, que podria obtenir el mateix nivell d’aplaudiments sense entrenar-se gaire, mostra una implicació així, al públic només li queda aplaudir fins a envermellir-se les mans. A l’oient també se li imposa reflexionar sobre la nostra època, que potser regurgitarà els contrastos del passat.
De moment, els primers passos d’aquesta temporada musical han estat magnífics, amb una notable Lady Macbeth de Mtsensk al Liceu (on finalment hem vist el mestre Josep Pons enfrontar-se a un repertori ideal per la seva batuta… just l’última temporada en què el veurem al coliseu de La Rambla) i ara amb aquest tret de sortida d’una temporada de Palau 100 que, amb vells coneguts com Herreweghe o Hengelbrock, fot una pinta important. Escric aquesta Punyalada hores abans que s’iniciï l’obertura de la temporada de l’OBC a l’Auditori, la tercera que encapçalarà el titular Ludovic Morlot, amb un programa molt interessant d’obres de Mompou, Gershwin i Ravel. Res em faria més feliç que empassar-me la intuïció amb tal que l’OBC aconseguís il·luminar-nos musicalment amb alguna cosa més que la simple correcció i que l’Auditori pogués així deixar petja en l’imaginari sonor de la ciutat.
De moment (i em sap greu escriure-ho, perquè em plauria lloar molt més la cosa pública) el Palau va guanyant per golejada. Continuarem informant.
