Quin sentit té que hi hagi dues d’institucions com el Palau de la Música i L’Auditori en una ciutat com Barcelona? Ja hi ha prou demanda que ho justifiqui? Ja hi ha relleu i prou projecció de futur per a un públic que la percepció general apunta a massa envellit? La resposta a les tres preguntes és un sí com una casa de pagès, que tant Joan Oller com Robert Brufau, els directors de totes dues institucions, van contestar de forma entusiasta i amb dades com a aval, en una nova edició dels Moments Estel·lars a CASA SEAT, aquest cop a tomb de les institucions musicals com a emblema de la capital catalana.
Oller, amb somriure murri, va obrir diàfan: “Encara més, que n’hi haurien d’haver!”. I ho va justificar amb els centenars de milers de persones que passen cada any per un equipament i l’altre, així com amb l’atapeïdíssima programació musical que ofereixen, amb uns 600 concerts a l’any, cadascun. L’assistència a les sales, a més, acostuma a presentar aforaments ben farcits i una mitjana d’edat, per exemple al Palau, que se situa en els 47 anys, una xifra gens provecta.
A més, Brufau hi afegia la complementarietat que descriu la relació entre totes dues institucions, i que en la trobada es va reflectir en una fantàstica sintonia entre els directors. Però, complementarietat, en quin sentit? Per exemple, en aquell que parteix de la naturalesa privada d’una institució i en la pública de l’altra.
L’Auditori va néixer per donar seu a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), es va emmirallar en models d’èxit com la Cité de la Musique de París, i hi acull l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). A més, té quatre sales, no una. Així que, en poques paraules, es pot veure on poden i han d’arribar els uns i on els altres.
El Palau, a més, és una obra d’art com a edifici que atrau també a diari carretades de turistes. I els que no hi són atrets per la seva arquitectura i història, hi van per una oferta musical que fa que aquesta institució i L’Auditori formin part de l’ECHO, és a dir, l’European Concert Hall Organisation, estructura de prestigi que només té dues ciutats que comptin amb dos membres que s’hi integren. Viena n’és una. Barcelona, l’altra, amb les dues úniques institucions musicals de l’Estat que en formen part: El Palau i L’Auditori.
Això singularitza, projecta i prestigia una ciutat al món. Per això el Palau i L’Auditori en són emblema. Perquè impulsen Barcelona a liderar l’orquestra de les ciutats del món, també en l’àmbit cultural.
