La comissària i investigadora Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1976) fa més d’un any que dirigeix la Fundació Antoni Tàpies, reconvertida aquest estiu en el Museu Tàpies. La seva entrada va coincidir amb l’inici del Centenari Tàpies, una commemoració dedicada a reivindicar la seva trajectòria, amb el protagonisme de la gran exposició retrospectiva que es pot veure a la seu del carrer d’Aragó.
Prieto, prèviament directora del museu d’art contemporani de Palma Es Baluard, defensa la vigència de la mirada d’un artista que es definia com a realista més enllà de la semblança superficial, en un món on les guerres continuen i els mòbils alienen tothom. “El centenari és un homenatge a un passat, però, sobretot, és una oportunitat d’obrir-nos al futur fent-nos preguntes que interpreten el present. Tàpies pensava el temps d’una manera no lineal: aquest passat, present i futur com un instant etern”, sosté l’experta.
— Què hem de saber de Tàpies?
— És un artista de la segona meitat del segle XX. Això vol dir que és hereu de certes manifestacions més ancorades a les avantguardes. L’herència més clara és la surrealista, que ja queda vigent en alguns dels símbols que apareixen a Dau al set i en com configura les seves composicions, sobretot les més primerenques. Sigui un autoretrat o una altra cosa no pot escapar del temps que li ha tocat viure. Alhora també és coetani a certes tendències informalistes o d’expressió abstracta de l’art povera d’Itàlia, on la matèria té un pes molt important, però, tot plegat, ho fa molt seu. Tàpies va crear un llenguatge molt personal i que ell mateix el va anar evolucionant. Però hi ha un punt que sempre hi és als seus treballs, que és el fet de pensar. I, de fet, ell ens ho diu amb un dels textos que fa per a Cavall Fort, que, curiosament, això ja ens indica la seva voluntat en qüestions més pedagògiques. Ell convida a jugar, mirar i pensar. Per tant, entenc tot el seu llegat com una cosa que s’ha d’anar pensant constantment, però que també l’has de pensar amb relació al món. L’objectiu, no només del centenari, sinó del meu projecte, és pensar el llegat de Tàpies com una acció assagística i mirar el món d’avui des de Tàpies.
— En què ens pot ajudar avui?
— En el seu posicionament sociopolític de no callar. Va fer molts homenatges als mestres, però també es va posicionar contra la dictadura, va estar present tant al tancament de Montserrat com a la Caputxinada. No sabem que hagués dit o fet avui sobre la pau i la guerra, però sí que sabem què hagués dit o fet alguna cosa. Per a ell, no hi havia individus sense societat. És curiós que ja es plantegi aquesta relació de l’art amb la comunitat. Va ser una persona activa i de tot això es pot aprendre, més ara que cada cop som més ciutadans adormits, com zombis, una massa de gent que ja no va a la fàbrica, però sí a les pantalles. Hi ha moltes qüestions on podem aprendre de Tàpies, inclús a nivell formal, si analitzem moltes de les obres del principi i pensem com va ser dels primers a reutilitzar objectes i repensar els usos dels materials. Avui en dia li diem reciclatge i ell va ser un pioner.
— Creus que Barcelona valora suficientment la seva figura?
— Està desdibuixat, però la ciutat té ganes de Tàpies. Un centenari sempre ajuda, és un moment de commemorar i se’l reconeix. Però sí que crec que falta més presència de Tàpies a l’espai públic de Barcelona. A més, cal que es torni a estudiar a Tàpies. Ens van venir a visitar uns alumnes de màster i, a la pregunta, què sabeu de Tàpies? L’heu treballat?, van dir que no. Si no està en els plans d’estudi, és clar que cau en l’oblit. Això és preocupant, cal tornar a incorporar Tàpies en els continguts i que estigui al centre dels debats.
“Cal que es torni a estudiar a Tàpies. Si no està en els plans d’estudi, és clar que cau en l’oblit”
— Quina és la teva relació amb Tàpies?
— Comença a l’època universitària perquè, precisament, on vaig estudiar, a la Universitat de Girona (UdG), hi ha la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis, on es treballa molt a Tàpies i està dirigida encara avui per la Maria-Josep Balzac, col·laboradora del Museu Tàpies. Es van fer seminaris, actes entre les dues entitats i el mateix Tàpies ens havia vingut a visitar. Dit això, jo tinc una aproximació al seu art com a investigadora, mai el vaig conèixer personalment, sóc la primera directora del Museu Tàpies que no l’ha conegut, suposo que també per edat. La meva relació és, sens dubte, en un primer moment d’admiració.
— Per què?
— Per tenir molt clar que és un dels grans artistes, d’aquests que té moltes més coses a dir i que no te l’acabes. Recordo passar-me hores només mirant una de les seves obres. Quan comences al món de l’art contemporani, el primer que aprens és que mai podràs saber-ho tot i que, com més vegis, més instantani serà el diàleg. A més, diria que és una cosa no racional, és més instintiva. És com tot, per exemple, amb la música, has d’educar l’oïda per escoltar depèn de quina. Hi ha un tipus de coneixement que passa per la mirada i que el cervell s’activa més de pressa com més n’has vist. Per això cansa encara haver de respondre el típic comentari de “Ai, l’art abstracte no s’entén”.
— Però costar, costa.
— És clar, però, és el que et dic, tu esperes entendre la darrera llei en física quàntica de cop i volta? Doncs no ho crec. Com funciona l’univers? Com funciona l’interior d’un àtom? Necessitem informació i amb l’art passa el mateix. Per què li demanem menys a l’art? De vegades, amb l’art ens passa que ens pensem que allò que entenem una mica és perquè identifiquem la figura, sobretot amb l’art figuratiu. No, no necessàriament. És com, si un poema, l’entens perquè entens les paraules. Un poema sempre va més enllà. Això ho tenim molt clar. És igual que una bona novel·la. No és només el sentit literal de les paraules el que et dona els significats ocults que hi ha darrere. El que t’ho dona és un rerefons, una manera de copsar uns espais, uns contextos, uns personatges, a partir dels quals tu vas creant noves imatges. I l’art també genera noves imatges al teu cap, imatges de la realitat, imatges sobre tu mateix. Per això l’art és una finestra. Jo no sé quina és la definició d’art i no faré en un minut el que no s’ha fet encara ara com ara, però si alguna cosa representa és una finestra al pensament d’algú i a la visió que té sobre el món.
— Queda alguna cosa per descobrir de Tàpies?
— Entendre’l, ja se l’entén. Saber-ho tot és una altra cosa. Cada època dirà coses noves perquè el que canvia és la mirada del que mira. D’aquí la vigència de les seves obres. És com Goya o Picasso. Ara penso molt en els gravats de Goya i, malauradament, no resulten molt llunyans de la barbàrie que està passant a Gaza.
