Una escombreta del vàter d’Ikea —sí, aquella per la qual ningú es vol gastar massa perquè sap que l’acabarà tirant al cap de poc— tractada com a objecte expositiu. Però no només això. També el moble mòbil de la cuina on guardar les bosses, el suport per al mòbil, l’organitzador per als coberts, el porta utensilis de cuina o la taula del cafè en la qual molts posen els peus. Una sala plena de productes de la cadena sueca, però, i aquí està la gràcia, triats per Fernando i Sergio Amat, segona i tercera generació de la desapareguda Vinçon.
A Fernando Amat li feia vergonya, fins i tot li avorria una mica, que dediquessin una exposició a tot el material que guarda el DHUB sobre la botiga, que va tancar el 2015 després de gairebé 75 anys d’història per una crisi econòmica que no va saber superar i un Passeig de Gràcia que s’havia turistificat massa. Però sí que li semblava interessant fer una mostra amb aquells productes d’Ikea que li hagués agradat poder incloure en el seu catàleg. Una reivindicació de la multinacional de mobiliari que ja feia fa més d’una dècada, quan els seus companys de professió criticaven de manera generalitzada a la marca que havia revolucionat el sector i s’havia acabant menjant gairebé tot el pastís. D’aquí sorgeix 100 objectes d’Ikea que ens hagués agradat tenir a Vinçon, que es pot visitar fins al febrer de 2025.
És un diàleg entre totes dues marques, diferents en la magnitud i l’èxit, però semblants en valors com la defensa del disseny i la universalitat de la seva oferta. “No va de David contra Goliat, sinó de David i Goliat”, resumeix el comissari de la mostra, Juli Capella, un apassionat del treball que va fer Fernando Amat, malgrat que al principi ell i el seu bigoti li semblessin massa seriosos i l’espantessin una mica. “Vinçon va ser una botiga, però també un refugi, una drecera, on s’anava quan plovia, hi havia exposicions… Va ser una escola on portava als meus alumnes i l’embrió del DHUB. El treball que feia el Fernando ara el fa l’administració”, defensa Capella. Sense oblidar que va ser pionera a tenir lavabo per als clients i deixava entrar a gossos. “Aquesta exposició tracta de la gent, de la política, de la vida quotidiana, d’aquelles coses materials que ens satisfan i les podem pagar”, subratlla el seu comissari.
Que la cosa va de jocs de miralls es veu des del principi. A l’entrada, el rètol de llums de neó de la façana de Vinçon es contraposa amb la catifa més famosa de la història d’Ikea, amb aquell “Benvingut a la República Independent de casa teva” que fins i tot es va convertir en lema per a molts. Una cronologia repassa la trajectòria de totes dues empreses, amb punts en comú com que es van crear en els anys 40 per autodidactes preocupats pel disseny inclusiu, amb Fernando Amat sent daltònic i el fundador d’Ikea, Ingvar Kamprad, dislèxic, la qual cosa va fer que, per recordar millor cada peça, els productes tinguessin noms, sempre escandinaus, i no codis numèrics. Aquesta aposta perquè tothom pogués fer servir els seus productes va fer que Vinçon, per exemple, tingués una secció per a esquerrans, però també per a gent gran i nens, venent productes amb els quals potser no sortien els números però que es volien oferir de totes maneres.
Però també hi ha diferències. Les més òbvies, la dimensió, amb la xarxa de gairebé 500 botigues repartides per tot el món d’Ikea i les dues que va arribar-ne a tenir Vinçon, complementant la de Barcelona amb una altra a Madrid, una desproporció abismal que es veu al DHUB en un mapamundi on hi ha moltes xinxetes blaves amb els establiments de la cadena sueca i només dues per a la firma catalana. En el seu millor any, la botiga barcelonina no va arribar ni a facturar l’1% dels ingressos de la multinacional a Espanya, tot i que ambdues oferien gairebé la mateixa quantitat referències, amb unes 10.000, les suficients per moblar completament un pis. A més, si un pensa en Ikea, una de les coses que primer li vindrà al cap serà la seva bossa blava, que serveix per comprar, és clar, però també per fer mudances o anar a fer la bugada. L’empresa va apostar per una única bossa, molt resistent, mentre que Vinçon creava dues bosses cada temporada, amb dissenys de noms com Amèrica Sánchez.
Totes dues marques comparteixen punts en comú com que es van crear als anys 40 per autodidactes preocupats pel disseny inclusiu, amb Fernando Amat sent daltònic i el fundador d’Ikea, Ingvar Kamprad, dislèxic
Fet l’anàlisi, la part central de la mostra són els 100 objectes triats per Fernando Amat, després d’haver viatjat al Museu Ikea a Älmhult, localitat on va obrir la primera botiga de la companyia, així com haver fet un parell de visites amb el seu nebot Sergio a l’Ikea de L’Hospitalet de Llobregat per tocar i provar els productes que anaven a exposar-se. Entre els seleccionats, hi ha segell espanyol amb les obres de la dissenyadora valenciana Imma Vermúdez, responsable del penja-robes Ekran o l’escombreta de WC Enudden. “No estan col·locats com en una botiga”, assenyala Capella, envoltat de cadires, taules, armaris, gerros, tauletes de nit i peluixos, tots penjats en una paret blanca que converteix la sala en gairebé un temple de mobiliari suec amb molt ASMR. El més important, remarca el comissari, és que tots inclouen el preu, una cosa poc habitual en una exposició. “En un museu, no pots tocar res i no saps quant valen les coses, però els diners són importants en el disseny”, defensa.
“Ho hem posat de la forma més Ikea, és a dir, la més barata”, agrega el comissari. “La selecció representa molt bé a Ikea. Nosaltres no ho hauríem fet millor”, remarca el cap de disseny global d’Ikea, Johan Ejdem, qui ha vingut a veure la mostra de primera mà, acompanyat per un nodrit grup de treballadors de l’empresa. Seguint la tradició de la casa, el centenar de ressenyes exposades no costen més de 5.000 euros.
