Després de veure La gavina amb què Julio Manrique ha inaugurat la direcció del Lliure a la Fabià, hom té la sensació d’haver assistit a un espectacle ben ordit però sense cap aportació de mínima transcendència. Aquesta apreciació en calent no és del tot justa, perquè el mateix director (i adaptador, juntament amb Cristina Genebat i Marc Artigau) ens regala una pista a través d’una metamorfosi del text original en la qual el magma dramàtic del geni rus s’actualitza amb expressions de la cultura millenial i on la trama queda reduïda pràcticament al seu esquelet. Aquest gest, sumat a l’espai prototípic d’una segona residència moderniqui molt ben agençat per Lluc Castells i a la sonoritat mainstream-barroca de Damien Bazin, marquen el camí; assistirem a una gavina on no importa tant el neguit existencial dels personatges, sinó el fet que els seus desvaris podrien passar arreu del món.
Aquesta proposta inicial de democratitzar la tragèdia (de mostrar, en definitiva, com els conflictes estètics, de concepció del teatre i d’intercanvi sexual entre diferents generacions es donen a totes les llars d’Occident) podria ser interessant si Manrique expliqués com el drama disseminat resultant afecta les nostres vides. Lluny d’això, aquesta gavina mostra uns personatges que han transformat la dissort en una espècie d’existència desvagada i on fins i tot el suïcidi acaba perpetrant-se amb una certa parsimònia.
Hi ha excepcions lloables d’aquest approach, sobretot en el sector més jove del cast; Nil Cardoner i Daniela Brown posen tota la voluntat del món en rebel·lar-se contra l’apatia de l’entorn adult que els avorreix i tempta a la vegada, però la seva història amorosa passa desapercebuda entre uns actors que vaguen indiferents en l’immens l’escenari del Lliure, esclaus d’una nul·la direcció.
Al límit de tot plegat, l’eliminació de la tragèdia d’aquesta proposta (i el fet d’aïllar-la d’un entorn cultural molt concret sense oferir cap alternativa que no siguin tòpics televisius) fa que l’obra acabi surant en l’àmbit de la comèdia descafeïnada. Sobta que l’espectador del Lliure, lluny de sentir-se bufetejat per la filosofia txekhoviana, resti abocat a riure’s de les excentricitats sobreactuades d’Irina i que un actor tan competent com David Selvas es vegi obligat a caure en gestualitats típiques d’una funció del Borràs per defensar el seu Sorin. A manca d’idees, la producció acaba traient-se del barret una quota d’actors amb regust i accent forani (Andrew Tarbet i Adeline Flaun) que estan posats amb un calçador de correcció política que fa venir un poc de vergonya aliena. Comptat i debatut, el nou Lliure inicia camí de sortida amb un espectacle profundament carrincló i, sobretot, exasperantment anodí.
Justament per aquest motiu, i atès l’esperit espantosament conservador del públic teatral barceloní, és de preveure que aquesta gavina tindrà un èxit de públic garantit. Democratitzar la tragèdia no només té efectes en l’escenari; també regala petites dosis de dissort a la parròquia, que surt del teatre encantada d’haver-se conegut i ben conscient que les disputes que té a casa són avalades per tot un tòtem de la literatura universal com és Txèkhov. Tot déu pot tenir una mare tan sobreprotectora que acabi essent mig assassina, com tot bon pare ha de tenir paciència d’aguantar uns adolescents que es foten porros i un cunyat que fumi com un carreter i que digui frases de cunyat a l’hora dels gintònics després d’una barbacoa. El problema d’aquesta proposta no és que dessacralitzi el text, que a mi em sembla la mar de bé, sinó que treu qualsevol pes catàrtic al sacseig que demanem al bon teatre.
El més curiós d’aquesta nova versió de La gavina és que, després de dues hores de passeig per una mostra prototípica de tragèdia quotidiana de classe mitjana, ni ens interessa què s’amaga al seu famós llac ni, de fet, ens acaben important una merda les ombres i els esperits que perviuen en l’estany en qüestió. Som tot just a l’inici d’un nou Lliure. Esperem que ben aviat hi puguem veure alguna cosa nova. Res em faria més feliç.
