Ara Miró s’acosta a Matisse. Després de l’èxit de la mostra compartida entre Miró i Picasso, fent que els dos artistes es posessin un al costat de l’altre i fins i tot canviessin d’ubicació, la Fundació Joan Miró s’ha posat a indagar una nova relació, amistat i influència del seu artista, aquesta vegada, mirant al pintor francès per excel·lència del fauvisme, un nom poc exposat a Barcelona però tampoc massa habitual a la resta d’Espanya, amb poques ocasions en les quals poder veure tantes obres seves, amb l’últim exemple anant-se’n a l’antològica que li va dedicar el Museu Thyssen-Bornemisza l’any 2009.
“Fa molt temps que no he vist una cosa tan especial a Barcelona. Serà una oportunitat absolutament única”, exposa el director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel, acompanyat per un comissari gairebé fet a mida, Rémi Labrusse, especialista, precisament, en Miró i Matisse. “Tots dos són, sens dubte, dos dels artistes més grans del segle XX i mai s’havia explorat la seva relació amb tanta profunditat. S’ha hagut de descobrir com van revolucionar l’art i van trencar patrons del passat per introduir noves maneres de ser artistes. Tots nosaltres, sense ser artistes, veiem el món d’una manera diferent gràcies al que van fer”, ha remarcat Daniel.
Després de més de quatre anys de treball, unes 160 obres conformen l’exposició, entre pintures, cartes i publicacions, amb un repartiment de voltant 50 peces de cadascun i amb préstecs del MoMA, el Reina Sofia, el Musée de Grenoble, el Musée des Beaux-Arts de Bèlgica i The Saint Louis Art Museum, així com aportacions de les famílies dels pintors. Una de les joies que ha viatjat a la capital catalana de Matisse és Les carabasses (1915-1916), provinent del MoMA.
Tot i que sigui el mateix projecte que es va poder veure fins a finals de setembre al Musée Matisse Nice, Labrusse remarca que és diferent tant perquè els préstecs depenen molt de l’agenda com, sobretot, perquè l’espai no té res a veure. Si a Niça, es va fer a una casa del segle XVII que va permetre incloure més peces però no deixava tan clar el missatge; a Barcelona, l’escenari definit per l’arquitecte Sert la fa més franca i directa. “Una mostra és també l’espai, és el que dona sentit i energia al recorregut”, defensa el comissari.
El punt de partida de la mostra, que es pot visitar fins a principis de febrer de 2025, es troba en el fill de Matisse, Pierre Matisse, que va ser el marxant de Miró a Nova York i va fer arribar les obres del pintor català al seu pare, com es constata en les cartes que li enviava el fill. A Matisse, li va servir acostar-se a Miró quan estava immers en una depressió després de la Primera Guerra Mundial i amb un bloqueig artístic que va durar un any. “Miró es converteix en font d’inspiració. En plena crisi, Matisse troba en ell l’estímul per reiniciar la seva pintura”, explica l’assistent comissarial, Véronique Dupas. Després de perdre’s fins i tot pintant odalisques, un parany en el qual va sentir que havia caigut, Matisse veu el Collage-peinture (1934) de Miró i li inspira, però també, en plena Guerra Civil, la seva Téte o Peinture.
No es pot oblidar l’admiració prèvia de Miró pel fauvisme, nascut en aquest municipi francès gairebé germà, Cotlliure, última parada per a Machado. Gràcies a pintors com Joaquim Sunyer, Miró es va interessar pel seu ús trencador del color i per la seva simplificació de les formes, una transgressió que ell es va emportar al seu terreny, amb la descomposició del color i la forma fins a reduir-los als seus elements més bàsics, culminant l’assassinat a la pintura. També compartien l’admiració pel Mediterrani i per la realitat quotidiana. “Quan encara no es coneixien, ja s’entenien”, remarca Labrusse.
No succeeix aquesta vegada com va passar amb l’exposició de Miró i Picasso que hi hagi quadres que semblin bessons tot i que tinguin estils diferents, però el recorregut ensenya com Miró i Matisse van qüestionar la tradició i es van retroalimentar, des de la complicitat i el respecte, malgrat pertànyer a generacions diferents, amb una diferència de 23 anys. Tots dos es van creuant i mirant, com quan Matisse fa una Gran tête (1951) amb una tinta que poc després utilitza Miró a Graphisme concret (1951). Es fan regals, amb Miró regalant pintures a la filla de Matisse, i l’altre fent el mateix amb un rostre dedicat a Miró i la seva dona, Pilar Miró, pel seu 50è aniversari. I després, clar, hi ha les coincidències, amb els dos fent propostes de vitralls, Matisse per a la Capella del Rosari de Vence i Miró per a la capella reial de Saint-Frambourg.
Quan s’arriba al final, dos quadres, cadascun del seu pare, estan envaïts pel color blau. Aquí hi ha El guant blanc (1925) de Miró i Vista de Notre-Dame (1914) de Matisse. “No pots imaginar dos blaus tan diferents però que dialoguen tan bé”, resumeix Marko. “Són com les parelles, s’assemblen fins i tot quan no tenien la remota idea que estava fent l’altre. És un miracle”, remarca Labrusse. Una última sala on posar-los de la mà amb obres molt diferents, però, que sí, coincideixen.
