“Vaig estudiar Filosofia perquè sempre he tingut més preguntes que respostes, però la veritat és que la filosofia la vaig utilitzar a les barres de bar i de seguida vaig començar a treballar en l’àmbit de la gestió sociocultural”. Bego Arretxe riu sonorament mentre, recolzada a la barra, xarrupa el primer glop de cervesa, “l’única beguda alcohòlica que m’agrada, a part de l’ocasional glop de tequila o de mescal, reminiscents de la meva etapa a Mèxic”.
La tarda es posa interessant al Bar, encetant la recta final del dia abans de donar pas a la nit. Borderline, dels seus adorats Thin Lizzy, sona de fons. “És la banda de la meva vida, i la que recorre la trama del llibre”, explica en relació a No creas una palabra (Catedral), novel·la de debut que recorre la memòria silenciada d’una Barcelona a punt de sucumbir sota el somni olímpic. La cara B d’una ciutat antiautoritària i voraginosa, plena d’entusiasmes prohibits, somnis perduts i R&R galopant. El retrat d’una generació “que tenia tots els números de quedar-se pel camí, per això em considero una supervivent”. I recorda aquells que no van sortir d’aquells dies excitants, vitals, encara que devastadors: “Sida, sobredosi… com diu l’Edorta Arostegui dels Flying Rebollos, una època en la qual bullíem per viure, i també moríem’”.
Bego segueix instal·lada en aquest bullir per una vida que és incapaç de concebre “sense llegir, sense música i, ara ja, sense escriure”. Consultora i formadora per a organitzacions socioculturals, té temps per liderar el seu propi taller de creació literària. “La meva mare era molt lectora i els meus germans i jo hem sortit igual. De fet, de petita escrivia ja contes i aquests, com la lectura, eren el meu refugi, les lletres eren casa meva’”.
Orgullosa tieta de quatre nebots i de considerar-se “bona gent, bona persona”, ara, a més de les presentacions del seu llibre, està treballant en una nova novel·la que, com l’acabada de publicar, porta molt temps rondant-li el cap. “De fet, vaig estar cinc anys amb No creas una palabra, però la idea ja l’estava madurant des que vaig estar a Veracruz”.
Casa seva també estava a l’altra banda de l’oceà
El 2006, farta de la seva feina coordinant centres cívics, “i adonant-me que estava fent més per la defensa d’allò públic des d’una empresa privada que el que feien els propis ens públics”, la parroquiana va marxar a Chiapas. Allà va treballar per a una associació que donava suport a persones injustament preses. “Em sento orgullosa d’haver donat suport a tota aquella gent oblidada, a la qual ningú feia cas, que sovint no tenien a ningú al món”.
D’aquí va saltar a un centre de Drets Humans, quedant-se a San Cristóbal de las Casas durant cinc anys, “que és com morir, perquè t’adones que a la teva ciutat la vida segueix sense tu, que ningú no et necessita, però alhora et dona una llibertat enorme, perquè t’allibera d’una imatge que t’havies creat de tu i que ja no et sosté”. Aquí és on també es va produir un retrobament amb aquella casa que, per a ella, era el fet d’escriure. “Em vaig apuntar a un taller d’escriptura i de sobte tornava a sentir-me envoltada per aquella sensació de llar que et donen les lletres. I em vaig adonar que allò era el que realment m’agradava. Allò era el que realment volia fer a la vida!”.
Va tornar breument a Barcelona el 2011, “en plena crisi, amb la idea de treballar com a autònoma, però la situació era molt difícil, i vaig tornar a Mèxic”. Va estar dos anys treballant en un departament de projectes socioculturals a la Universitat Veracruzana. Allà la novel·la va començar a cobrar forma, “però no m’hi vaig posar fins el 2018, quan ja portava cinc anys a Barcelona, i la vaig començar a escriure mentre cursava el campus literari de la Lolita Bosch”. Allà va donar forma a les primeres vuitanta pàgines, “la resta ja les vaig acabar pel meu compte, pensant que en aquest punt ja només havia de prevaler el meu criteri”.
Ciutat avergonyida
Per a l’escriptora, i tal com es desprèn de les pàgines de la seva novel·la, hi ha un abans i un després de 1992 per a Barcelona. “La història oficial s’ha encarregat d’avergonyir aquella ciutat que per descomptat no era perfecta, tenia els seus molts defectes, però era per als seus habitants, era per als ciutadans, mentre que ara és per als inversors i per als turistes. Una ciutat que s’està uniformitzant moltíssim, plena de franquícies com les de qualsevol altra urbs, on és impossible caminar pel centre per la massificació del turisme i on els barcelonins estan abocats a viure una vida de nòmades i mudar-se de pis cada tres anys, per culpa de les pujades dels lloguers”.
De tot això confessa que va fugir fa un any, per marxar a viure a Cunit, “perquè ja no la reconec com una ciutat diversa, creativa, de mil capes”, explica, “encara que d’ella em continuen enamorant la seva llum primaveral i les seves terrasses de barri”. I dona un cop d’ull a la terrassa del Bar, per acabar-se la cervesa i fumar el cigarret que s’acaba de preparar “amb Manitou orgànic, això sí, que així sembla que m’enverina menys”, riu.
— Si després del cigarret prens res més, podries acompanyar-ho amb alguna cosa de menjar. Tenim de tot i molt bo: tapes, racions, carta, entrepans, menú…
Alguna cosa brilla amb fulgor a la mirada ràpida i viva de la Bego Arretxe. “No he trobat absolutament res, cap mena de menjar al món, que no m’agradi, així que diguem tu què em recomanes”, replica.
— D’entrada, que tinguis dos estómacs.
I l’escriptora torna a riure amb ganes, mentre les notes de Running back de Thin Lizzy compassen el moment i llavors sap que li queda una bona estona, encara, aquí al Bar.
