Ha estat una agradable sorpresa veure la dimensió, qualitat, profunditat i interès de l’exposició dedicada a la relació de Dalí amb Barcelona, una ciutat on se’l va veure més freqüentment del que semblaria (en cap dels seus quadres no hi apareix un paisatge o icona barcelonina) i que no va deixar mai de trepitjar. La seva mare era barcelonina i el seu pare es va criar a la capital catalana, i és on va fer les primeres exposicions individuals. Des de la seva joventut (l’exposició a les galeries Dalmau, l’Ateneu, l’oncle Anselm) fins al seu retorn triomfador (el Ritz, el Via Veneto, Gaudí, el zoo…), Dalí cultiva el seu propi intinerari de llocs privilegiats i els fa jugar quasi sempre un paper important en la seva cosmogonia: com en tots els seus escrits i pintures, res en Dalí no és casual. Com no ho és mai una figura en un somni. I, per tant, si ha anat a fer una performance amb el mico blanc és perquè vol que l’escena quedi per a la història. I, si vol anar a veure un partit del Sant Andreu, també.
Ja d’entrada, un cop has pagat per l’accés (que inclou visita a la Catedral) se t’ofereix un mapa de la ciutat on queden marcats els indrets que es visiten durant l’exposició, de manera que pots fer-te una idea general de la Barcelonan daliniana i fins i tot endur-te’n un resum a la butxaca. L’exposició en si, que es pot visitar fins l’1 de desembre, és distribuïda en plafons negres retallats per illes amb xamfrans, farcides de textos i imatges que les converteixen (aquestes sí) en veritables superilles amb solta i amb volta.
M’explica el comissari Ricard Mas que l’encàrrec li ha vingut de les seves visites a Sant Felip Neri, és a dir tot pregant, concretament arran de la mort del seu pare. A banda d’aquesta explicació quasi freudiana i mística, quasi daliniana, l’exposició ha estat feta a partir d’imatges que provenen d’aportacions diverses: la Biblioteca Nacional, la Fundació Gala Dalí, particulars, RTVE, els arxius públics… Em diu, en sentit figurat, que ha estat una exposició feta “amb un Excel”, és a dir, el màxim d’eficient entre el cost i el contingut, i la veritat és que el contingut és veritablement excepcional. Repeteixo, una delícia. Un descobriment en cada frase, en cada escena, en cada espai.
“La gent no llegeix”, em diu: per tant, es troba cómode fent una exposició d’imatges malgrat l’exhaustiu llibre que va publicar amb el mateix títol. Hi veiem les “animalades al zoològic”, que ens duen a la infantesa (Dalí evidentment anava al zoo de petit) i d’aquí directament al happening amb un rinoceront que va protagonitzar l’artista l’any 60, deixant l’empremta de la seva mà al costat de les de l’animal (la banya de rinoceront és, per ell, la forma més perfecta de l’Univers) i l’homenatge que hi va fer a Duchamp el 1969, encarant la maniquí d’una núvia al nouvingut goril·la albí Floquet de Neu, experiència que va repetir el 1970 amb la model Amanda Lear (sense oblidar el dipòsit que hi ha fer d’un elefant indi alguns anys abans). Hi veurem tot seguit la referència als restaurants més freqüentats pel geni, que van des de la sofisticació de la cuina francesa a la cuina popular catalana (i des de restaurants de luxe com Via Veneto o l’Altaya fins a més populars com El Canari de la Garriga o Los Caracoles). Per Dalí, no hi ha terme mig i té una declarada al·lèrgia a la zona de la burgesia: o estàs amb la noblesa i la reialesa, o estàs amb el poble (d’aquí la barretina i les espardenyes combinades amb jaquetes i camises dels millors sastres). Però el concepte classe mitjana el considerava vulgar i menyspreable.
L’Ateneu (concretament la penya de Quim Borralleras, la més important, on anava el seu oncle Anselm —entre altres coses cofundador de l’Orfeó Català—, on el jove Dalí va dictar la seva escandalosa conferència Posició moral del surrealisme, on va despotricar contra l’antic president Àngel Guimerà, i on, de més gran, va conferenciar Por qué fui sacrílego, por qué soy místico amb elogis a Llull, a Gaudí i a Pujols). Aquesta escena, acompanyada del famós vídeo al jardí romàntic, ve seguida del plafó corresponent a la suite 108 de l’hotel Ritz (on Dalí va tornar sempre després del seu exili nord-americà, on hi va dur des de cavalls dissecats a contorsionistes txeques, cargols escampats damunt de models i happenings de tota mena). Al mig de cada espai, però, també hi ha lloc per a vitrines amb objectes diversos: cartes, postals, telegrames, revistes, Paris Matchs, Patufets, llibres, manifestos…
Els espais venen separats per corines il·lustrades amb fotos (l’exposició és dissenyada per Jesús Galdón), i les temàtiques s’estenen des de la Barcelona flamenca (tablaos, Tarantos, bailaores), l’afició als toros (on s’esmenta el projecte mai realitzat de corrida surrealista amb Dominguín, el submarí de Monturiol i l’Autogir de la Cierva que s’enduria el toro mort i el llençaria al cim de la muntanya de Montserrat…), el futbol (el gravat per als 75 anys del Barça acordat amb Armand Carabén —que podem contrastar amb el que avui dia ha fet Miquel Barceló per als 150—, l’ajut al Sant Andreu a través del quadre Gol!), i sobretot un llarg apartat dedicat a l’arquitectura comestible del Modernisme i a Gaudí (els actes al Park Güell amb castellers i bombes de fum, el Palau de la Música Catalana, la Pedrera —que volia que fos seu del Comissariat de la Imaginació Pública—, la Sagrada Família —davant la qual volia estrenar L’Atlàntida de Verdaguer—, la Casa Batlló…) o a la relació amb Lorca (barceloní d’adopció, Mariana Pineda, el Turó Park) o amb Llongueras (amb happening violent però fallit a la inauguració del seu saló de perruqueria, la perruca gegantina de la Sala Mae West del Teatre-Mueu de Figueres), Foix, Picasso, Abelló, Subirachs…
En definitiva, convé anar a veure-la i viure-la, tocar-la, presenciar-la. Diu en Ricard que la vol fer girar per Espanya, i que la vol cedir al Llull i al Cervantes perquè la portin a altres països. Jo me n’emporto ganes d’una segona visita i, amb el mapa a la butxaca, material per endur-me a casa. I en efecte, quan surto al carrer torno a la Barcelona desagraïda de sempre: ni un carrer, ni una plaqueta commemorativa, ni un racó de ciutat. Potser per això Dalí va decidir instal·lar els seus museus en latituds menys putrefactes.
