A Ibon Aranberri no se’l veia a Barcelona des de l’exposició individual que va fer al Museu Tàpies l’any 2011, en aquella època la Fundació Tàpies. Uns anys després s’ha convertit en el primer artista a guanyar el Premi Fundació Macba, guardó amb el qual es vol fer costat a l’art contemporani espanyol i portuguès des de Barcelona, però, sobretot, es vol tenir una excusa perquè se’n parli i es conegui als seus protagonistes, amb l’objectiu que no només se’n digui que és massa difícil d’entendre. El premi té la forma d’una de les icones del museu, La ola de Jorge Oteiza, situada enfront de la façana principal i força feixuc, segons s’ha constatat aquest dimarts en el lliurament.
En aquest intent de fer-lo més sexy i glamurós, el premi s’acompanya amb una gran festa aquest dimarts, com fan altres disciplines com el cinema, amb festivals i gales àmpliament retransmesos, o la literatura, amb premis literaris o un Sant Jordi que fan parlar a tothom de llibres. Amb petites excepcions com ara ARCO, en el món de l’art contemporani es veuen poc, assenyala la presidenta de la fundació Macba, Ainhoa Grandes, per la qual cosa calia organitzar una trobada. Aquest primer sopar de gala es realitzarà en el mateix Macba, amb l’assistència d’unes 300 personalitats, entre les quals hi haurà autoritats com l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, però també representants de la societat civil, com el director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel, la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu i el conseller delegat de Criteria Caixa, Ángel Simón.
Aranberri (Itziar, Guipúscoa, 1969) rep el premi després d’anys de dedicació plena per a les exposicions Vista Parcial, feta a finals del 2023 al Museu Reina Sofia, i Entresaka, a mitjans d’aquest 2024 a l’Atrium Museoa de Vitòria. Un procés que no s’ha acabat, però pel que sent que el guardó li dona “ànims per continuar treballant”. Aranberri, que beu de la tradició formalista basca, encara no sap què farà amb els 50.000 euros del premi, però assenyala que són facilitats de producció per continuar creant, ara que els costos s’han disparat, tal com remarca.
El jurat, format per experts com la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, l’assessor de Cultura de la Generalitat Manuel J. Borja-Villel i el director del Reina Sofia, Manuel Segade, ha destacat d’Aranberri “la seva capacitat per transformar les sales del museu en un espai per a la imaginació social”. “Cada exposició que emprèn és única, una llavor continguda dins d’una pela que s’ha anat formant després d’un profund pensament artístic i equilibri entre la investigació, la política i la història”, ha agregat.
El Premi Fundació Macba, dotat en 80.000 euros, està pensat per a artistes que es trobin a la meitat de la seva carrera, un moment que els impulsors del guardó han detectat com el més complicat, passat el boom com a artistes emergents i abans del reconeixement generalitzat per una trajectòria consolidada. Amb caràcter biennal, el reconeixement posa el focus en exposicions que ningú del món artístic s’hagi volgut perdre, “un premi al present”, subratlla Grandes, i Dyangani Ose agraeix que celebri allò a què es dediquen, és a dir, a organitzar mostres.
El Macba segueix l’exemple del Prix Marcel Duchamp que atorga el Centre Pompidou o el Turner Prize de la Tate Modern, però amb una gratificació més gran, en comparació amb els 25.000 euros del premi parisenc i els 35.000 euros del londinenc. Superarà els 30.000 euros del Premi Nacional d’Arts Plàstiques i només quedarà per sota dels 100.000 euros del Premi Velázquez, tots dos concedits pel Ministeri de Cultura. El nou guardó no implicarà ni la compra d’obra ni l’organització d’una exposició, en comparació amb altres.
La Sagrera, discurs de gènere i colonialismes
Aranberri, per a qui les càmeres que utilitza són instruments que el protegeixen i l’ajuden a mirar, no està sol en aquesta primera edició. El guardó ha escollit també a tres finalistes, amb 10.000 euros per a cadascun, que han estat el col·lectiu Cabello/Carceller i els artistes Sandra Gamarra i el barceloní David Bestué, “de la Sagrera”, assenyala ràpidament. Per això a Bestué li va fer il·lusió exposar a la Fabra i Coats després de la seva reforma amb Ciutat de sorra, on va repassar la història de la ciutat. Al seu estudi, amb les Tres Xemeneies de fons, Bestué treballa l’escultura i la reutilització d’objectes “des del plaer”, sense preocupar-se massa del sentit d’allò que en sortirà i fent supurar qüestions que cal resoldre.
El discurs de gènere és clau per entendre a Helena Cabello i Ana Carceller, que van començar a treballar juntes fa més de 30 anys i van tenir la seva primera exposició individual a Barcelona, a més d’haver vingut més recentment de la mà de la galeria Prats Nogueras Blanchard. El jurat del guardó ha posat en valor el seu treball “per ampliar la representativitat d’identitats amagades per la imposició dels rols de gènere”, com es va poder veure a l’exposició Una voz para Eurauso. Epílogo para un tiempo trans a l’Azkuna Zentroa de Bilbao i La ocupación al Museo Patio Herreriano de Valladolid. El col·lectiu artístic, que viu i treballa a Madrid, utilitza la fotografia, el vídeo i la performance per demostrar que “un altre món és possible, altres persones són possibles”.
En canvi, Sandra Gamarra, nascuda a Lima i resident a Madrid, se centra a descolonitzar l’art. Amb el seu gos a l’estudi i havent participat en alguna mostra col·lectiva al Macba, l’artista cerca crear una representativitat més diversa i accessible, com va voler evidenciar a Pinacoteca migrante, presentada en el pavelló d’Espanya a la 60a edició de la Biennal de Venècia, sempre amb l’objectiu de “trencar la comoditat” i “crear dubtes respecte del relat i fer-lo més humà”.
