Corria l’any 2020 quan entrevistàvem en Marc Villà com un dels hostalers damnificats per la pandèmia, d’aquells que havien quedat fora de joc amb algun nou (i deliciós) projecte a la cuina de Barcelona. Ens explicava que —en associació— estava a punt d’obrir un local al Born (Rec, 60), quan va arribar l’estat d’alarma.
Amb el nou local volien donar-li un germà al primer Bronzo de Còrsega, 307, on ja havien encès la flama i l’addicció al receptari venecià tres anys abans. Va caldre esperar, però el nou restaurant va enlairar amb força i és un dels imprescindibles al barri més cool de Ciutat Vella, a base d’honestedat, sabor, producte i esperit de bacaro.
Aquestes tavernes de la llacuna, al nord d’Itàlia, on compartir platerets, vins, xerrameca i amistats eternes, els havien enlluernat durant anys, fent somiar a Villà i a Joan Castells amb la seva pròpia rèplica a Barcelona.
Ho han aconseguit per partida doble amb els dos establiments, amb el mateix propòsit gastronòmic, però que interactuen amb públics i ambients diferents. El de l’Eixample és un valor segur en un districte infal·lible per a la restauració amb talent. El del Born és arquitectònicament més afí a l’exemple venecià, amb solera, sostres alts i interiorisme deliciosament nostàlgic. I hereta la potència de les parets que van albergar una precoç seu de producció de Coca-cola.
Tapes compartides
A Bronzo cal arribar amb ganes de compartir i fluir, donant per fet que s’està en bones mans i deixant-se portar per la temptació de les seves cicchetti, les tapes o aperitiu típicament venecià. El comensal pot lliurar-se a l’exploració de la mà dels seus cambrers, que l’il·lustraran sobre hits infal·libles, o altres descobriments.
Per a una iniciació, és clar que cal passar pels formatges i embotits de rigor (seleccionats i importats sense marge d’error), però endinsant-se en plats tradicionals com el Baccalà Mantecato (o bacallà a la crema), una explosió entre cruixent pane carasau. Cal sucumbir també a les Sarde in Saor (sardines en escabetx agredolç, amb pinyons, passes i un punt de llima), una joia per 15 euros. I no perdre de vista el palpitant Steak tartar d’Harry, amb massa de pizza i patates fregides.
Menys imprescindible és el Vitello tonnato, bo, però sense sorpreses. En canvi, la pasta, artesanal i elaborada amb motlles de bronze (que donen nom a la casa) és de pas obligatori. Provem els Bigoli in salsa, amb ceba caramel·litzada i coronats amb anxoves, poderosos i trencadors respecte al frèvol receptari de pasta que abunda en molts restaurants pseudo italians de la ciutat.
Risotto i molt més
Més memorable encara va resultar el risotto de gamba vermella, pletòric en sabor de mar, perfecte en el punt del gra i rodó en untuositat. Per a un altre dia van quedar els seus pizzete al forn de pedra, les mandonguilles venecianes o la tagliata… És un lloc per a repetir i aprofundir.
Donem fe que el tiramisú de Bronzo fa honor al seu nom i no defrauda, si hi arriba la gana. I això que el pastís de formatge gorgonzola acostuma a ser de prescripció obligada. A destacar que el servei està a l’altura de la taula, que el maridatge de vins és més que solvent i que els preus (és fàcil menjar molt bé per uns 30-40 euros) són honrats.
