Aquests dies prenadalencs el carrer de Portal de l’Àngel es converteix en el portal de la Fira de Santa Llúcia, la riuada de gent que hi ha els caps de setmana t’hi porta sense que te n’adonis. De fet, aquest pack de botigues i fira, era una de les visites estrella de la infantesa dels què vivíem fora de Barcelona o als barris més perifèrics, es feia l’excursió en sentit invers als barcelonins que fugien de la ciutat. Arribàvem al centre, miràvem l’espectacle de llums i música de Cortylandia a El Corte Inglés de plaça de Catalunya, fèiem les compres, comprovàvem la temperatura a l’immens termòmetre de Cottet i acabàvem a la fira davant la catedral. Perquè aquest carrer es fa pràcticament sempre de baixada i el lleuger desnivell que té permet veure la gent que t’hi trobaràs amb un efecte amplificador de l’aglomeració. Per això és el lloc preferit per les televisions quan han d’il·lustrar el primer dia de rebaixes o els dies punta de compres nadalenques. Una massa de gent només diürna, perquè de nit, la falta de veïns, l’ha convertit en un lloc fantasmagòric.
És el tercer carrer comercial més car d’Espanya (només el supera Serrano a Madrid i Passeig de Gràcia que encapçala el rànquing), és el paradís de les franquícies, de les compres de la classe mitjana. A Passeig de Gràcia s’hi va a mirar i aquí s’hi pot comprar. Ara hi ha 28 botigues a l’esquerra i 13 a la dreta, amb un buit significatiu, El Corte Inglés, tancat i tapiat. Entre les grans cadenes comercials hi sobreviu un petit estanc, un parell de botigues-porteria on venen torrons i una joieria, a més d’un hotel, de la pensió Arosa i l’Hostal Lausanne, i d’un quiosc amb pocs diaris just davant de les dependències municipals de la Gerència de seguretat. Més enllà de les plantes baixes, si es puja la mirada, hi ha edificis bonics, com l’antiga seu de Catalana de Gas, unes façanes que passen desapercebudes sobre els aparadors, allà hi ha oficines d’empreses vàries o per exemple l’il·lustre Col·legi de Químics de Catalunya.
El ritme del carrer és lent, hi ha una barreja equilibrada de locals i visitants, moltes persones amb bosses i la majoria acompanyades. Si a la ciutat es fes una divisió entre carrers tristos i feliços, aquest estaria a la banda de la felicitat, encara que sigui momentània i artificial. Els experts en consum diuen que comprar ens provoca una reacció química al cervell que genera dopamina, és a dir felicitat efímera. Aquí, la gent hi planeja les compres quan baixa i pensa quan les estrenarà o regalarà quan puja. És a dir que la majoria de vianants estan en ple efecte dopamínic. Per això també és fàcil saber qui ve a comprar i qui a acompanyar.
Però Portal de l’Àngel no només té l’etiqueta de ser un dels carrers comercials per excel·lència i històricament una de les portes d’accés a Barcelona a través de l’antiga muralla, també va ser el primer per a vianants. Fins al 1973 hi passaven els cotxes, va ser l’alcalde, Enric Masó, qui els va prohibir davant la reacció airada dels comerciants. La polèmica es va acabar quan, poc després, a les botigues de Portal de l’Àngel i dels entorns, les vendes van pujar un 30%. I des de llavors, ningú s’ha atrevit a revertir la mesura. A vegades la història de la ciutat també ajuda a veure més clar el futur.
