L’inici orquestral del Taking care of business s’imposa sobre el paisanatge del Bar que, durant uns segons, fa silenci i es deixa arrossegar per la melodia, deixant que la veu de la Nina Simone ompli l’espai i els ompli l’ànima. Recolzat a la barra, l’escriptor Juan Vico tanca els ulls, afirma i somriu, com qui es retroba amb una amistat que l’acompanya de tota la vida, convertint-la en quelcom millor. “Un Negroni”, demana, seguint el compàs del tema amb els dits tritllejant sobre la barra.
“He escrit sempre allò que he volgut, per bé o per mal, sense pensar massa en modes o en demandes comercials. És una postura una mica suïcida, però hi ha dies en què me’n sento molt orgullós” explica qui, amb 20 anys, el 2005, debutava amb el poemari Víspera de ayer, amb el qual va guanyar el prestigiós premi Arcipreste de Hita. En aquests gairebé 20 anys des d’aquella estrena, han passat moltes coses en els fulls en blanc que se li han anat creuant per la vida: un total de tres poemaris, un assaig, un llibre de relats i cinc novel·les. Cada obra, a més, diferent. “Com he publicat llibres de diversos gèneres, cada primer títol de cadascun d’aquests gèneres suposa, per a mi, un punt d’inflexió important. Tenen quelcom de nou inici, de tornar a començar”.
Una sensació d’estar partint sempre de zero que es tradueix en una frescor i en una llibertat creativa que fuig de qualsevol fórmula acomodatícia. Així, per exemple, la seva primera novel·la, Hobo, plantejava la vida d’un bluesman, transsumpte del Jimmie Lunceford, vagabundejant en companyia de la seva guitarra d’un poble a un altre, de tuguri en tuguri, en uns Estats Units on néixer amb el color equivocat de pell era la pitjor condemna.
La següent, El teatro de la luz, plantejava una trama criminal a la Barcelona dels anys 20, entre l’esplendor opulent, una incipient indústria del cinema i la misèria arrabalera, amb la qual va guanyar el premi de la Fundació Monteleón. Amb la tercera novel·la, Los bosques imantados, tornava a canviar de registre i creava una sàtira sobre la superstició i la superxeria ambientada a la França del segle XIX. Amb El animal más triste reflexionava sobre el desig i la infidelitat en un relat de retrobaments on la memòria oscil·la entre la vida i el cel·luloide i posa les coses al seu dolorós lloc. Això mateix. Cada novel·la, un món diferent on l’únic denominador comú és el diàleg de les persones amb l’art.
Ara torna a les llibreries i a la vida dels lectors amb Los regresos (Galaxia Gutenberg), una novel·la biogràfica sobre el poeta italià Dino Campana. “És un personatge clau en la literatura europea de principis del segle XX, però força desconegut a Espanya. Va tenir una vida al·lucinant que demanava a crits una novel·la. Tant de bo serveixi almenys perquè alguns lectors descobreixin la seva figura”. Diagnosticat amb problemes mentals des dels 15 anys, Campana va conduir una existència tempestuosa llegant una única, encara que influent obra: els Canti orfici.
Sense mirar enrere
Fa 17 anys, Juan va prendre una decisió transcendental: dedicar-se en exclusiva a la literatura. Un salt al buit que va fer sense mirar enrere. “Va ser sens dubte una bona decisió, vista amb perspectiva”, somriu en recordar.
— Difícil això de viure d’escriure llibres en aquest país.
El parroquià xarrupa un glop del seu Negroni. “Bé, no només em refereixo a l’escriptura de llibres. S’inclouen aquí altres activitats, com la docència literària, o diverses feines editorials”, replica a propòsit de treballs com haver estat redactor cap de la revista literària Quimera, o la seva feina com a professor d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès, amb la qual es troba especialment a gust.
“M’agrada cada cop més la docència, és un plaer compartir la meva experiència amb gent que s’està iniciant en el món, fascinant i monstruós, de la creació literària”, matisa.
On l’amor i l’odi s’alternen
“Vaig néixer a Badalona i visc a Barcelona des del 2006. És una ciutat que em resulta molt còmoda, a vegades massa. Crec, de totes maneres, que és impossible viure molt de temps en un lloc i no desenvolupar una relació en la qual l’amor i l’odi s’alternin o fins i tot es confonguin, fins i tot diverses vegades en un mateix dia”. Els motius d’aquest odi, els habituals: “els preus, la gentrificació, el turisme massiu, l’oferta cultural que va minvant respecte a uns anys enrere”. Allò que enamora: moltes altres coses, començant pels records.
“Tinc un de la infància que em fascina: la botiga de taxidèrmia que hi havia a la plaça Reial, un establiment centenari que va desaparèixer amb la rentada de cara de les Olimpíades. El negoci, segons he llegit després, portava dècades en decadència. Però suposo que l’efecte que un aparador ple de bestioles dissecades causava sobre un nen dels anys 80 és incomparable amb el que produiria en un nen d’avui, per molt decadent que fos el seu aspecte en aquells dies”. L’escriptor remata el seu Negroni amb un últim xarrup i demana el següent. “Encara conservo el gust pels museus extravagants i les col·leccions estranyes, encara que mai no he col·leccionat res”, afegeix.
— El record que conservaràs perennement és el de la qualitat de la teca d’aquest Bar, per si vols sopar alguna cosa després de la segona ronda. Tenim menú, carta, racions, tapes…
Juan Vico esbossa un somriure. La versió del Feeling good per la Nina Simone sona amb tota la seva categòrica magnitud. El paisanatge del Bar s’anima.
— Alguna ració caurà, però primer ens acabem la copa, no?
— El dubte ofèn!
