El 1991, la sociòloga Saskia Sassen va publicar el llibre The Global City: New York, London, Tokyo, on condensava els fruits d’una dècada d’investigació al voltant del concepte de ciutat global, que des d’aleshores ha anat indiscutiblement associat a aquesta autora.
Sassen argumentava com el model de globalització associat a la nova etapa neoliberal del capitalisme comportava la concentració de funcions econòmiques i financeres clau en determinades ciutats, entre elles, i de manera notòria, les enunciades en el títol del seu llibre. Aquestes ciutats haurien esdevingut, en conseqüència, nodes essencials d’aquesta globalització, això és, centres de serveis avançats a gran escala, exercint un paper fonamental en la gestió i coordinació de les xarxes econòmiques mundials. A això caldria afegir el seu paper com a llocs per a la innovació i la presa de decisions d’alt nivell.
És a partir del reconeixement d’aquesta importància de les metròpolis en el context global que es posa en marxa una dura competència entre ciutats de tot el món per formar part d’aquest club selecte. Barcelona, un any després de la publicació del llibre, va veure la seva oportunitat gràcies a la celebració dels Jocs Olímpics i va saber aprofitar-la en gran mesura per treure el cap en els nivells superiors de la jerarquia urbana global en determinats aspectes com la creativitat o la qualitat de vida.
Una altra derivada d’aquest revaloritzat rol de l’urbà és la percepció, encara poc plasmada en l’evidència, de la disminució de la rellevància dels estats en el panorama geopolític global en favor de les ciutats. És cert que aquestes s’estan organitzant cada vegada més a escala internacional per influir en les decisions que els afecten, que en qualsevol cas continuen sent preses pels estats o per organismes supranacionals on la representació l’ostenten els estats. Fins al punt d’arribar a actuar en ocasions en sentit contrari al que haguessin adoptat les ciutats (cas del Brexit, per exemple).
Durant les darreres tres dècades, en qualsevol cas, la idea de ciutat global ha ocupat l’imaginari del desenvolupament urbà i ha condicionat les estratègies, la gestió i els projectes de ciutats de tota mena en qualsevol lloc del globus.
Però la geopolítica importa, i és evident que l’escenari global en aquest sentit ha canviat notablement des que Sassen publiqués la seva obra. És precisament un altre llibre, The Belt and Road City: Geopolitics, Urbanization, and China’s Search for a New International Order, de Ian Klaus i Simon Curtis, el que crida l’atenció sobre un incipient canvi de tendència. Els autors el vinculen al projecte d’urbanització a gran escala que acompanya l’ambiciós pla internacional d’inversions en infraestructures per part de la Xina, la iniciativa Belt and Road coneguda popularment com la nova ruta de la seda.
Durant les últimes tres dècades, la idea de ciutat global ha ocupat l’imaginari del desenvolupament urbà
La iniciativa compta amb tres grans eixos d’infraestructures físiques que busquen l’expansió de la influència política i econòmica de la Xina cap a l’oest. Així, en el principal eix terrestre es configuren corredors urbans cap a l’interior d’Àsia al llarg de noves línies viàries i ferroviàries que en gran mesura recuperen el traçat i els nodes de la Ruta de la Seda original, arribant fins al cor mateix d’Europa. Existeix també un eix marítim, articulat a través de ports que estan sent remodelats i ampliats amb capital i empreses xineses, des del sud-est asiàtic fins al Mediterrani. El tercer eix, molt menor en recorregut, però igualment estratègic per als interessos xinesos, és el que proporciona una sortida ràpida al mar des del centre d’Àsia a través del Pakistan.
Klaus i Curtis consideren que aquest gran desplegament inversor del govern xinès pot conduir a un relleu en el model de ciutat global, a causa de tres factors fonamentals.
Les emergents ciutats orientals s’expandeixen seguint principis urbanístics del segle XXI
En primer lloc, el mateix declivi del model vigent, els símptomes d’esgotament del qual, accentuats pels shocks de 2008 i 2020, es manifesten de múltiples maneres: disrupcions en el mercat de l’habitatge, costos d’adaptació a la crisi climàtica, creixent desigualtat acompanyada de segregació espacial, etc. Tot això amanit amb la incertesa en l’esdevenir de la globalització a partir del moment en què Donald Trump ha tornat al poder als Estats Units amb una clara intenció d’imposar restriccions al comerç internacional.
En segon lloc, l’enorme i rapidíssim creixement en termes de població que experimenten ciutats asiàtiques i africanes, principalment, en contrast amb l’estancament demogràfic a Europa i Nord-amèrica, serà un altre factor que potencialment relegui les tradicionals metròpolis a llocs menys destacats en la jerarquia urbana mundial, almenys en termes demogràfics. Un fet que resultarà de gran rellevància si en algun moment les ciutats aconsegueixen convertir-se efectivament en actors amb molta més influència en l’escena global.
Finalment, en tercer lloc i com a focus de l’argumentació de l’esmentat llibre, la pròpia naturalesa de la iniciativa Belt and Road porta implícits diversos elements fonamentals en la forja de noves ciutats o el desenvolupament d’altres ja existents.
Un factor important és l’aplicació generalitzada del disseny urbà incorporant criteris mediambientals. Mentre les ciutats madures occidentals han d’ afrontar la difícil i costosa tasca de remodelar teixits urbans, rehabilitar edificis i adequar infraestructures a les exigències del canvi climàtic, les seves emergents contraparts orientals s’ expandeixen seguint principis urbanístics d’acord amb les circumstàncies del segle XXI. Un exemple en aquest sentit són les ciutats esponja, com ara Jinhua, dissenyades o remodelades per absorbir l’aigua en cas de grans inundacions a partir de solucions urbanístiques basades en la Natura.
No sempre és així, per suposat, ni el creixement urbà, fins i tot amb aquests principis, està exempt de costos ambientals ni de resultats incerts, com el d’algunes noves ciutats xineses (Ordos, Kangbashi o Zhengzhou, per exemple) que han estat catalogades com a ciutats fantasma en no aconseguir atreure els volums de població esperats. Algunes veus expertes, no obstant, consideren que és només una qüestió de temps.
De la mateixa manera, les inversions en tecnologia que acompanyen les urbanístiques comporten avantatges competitius per a aquestes ciutats. En quina mesura aquesta tecnologia urbana s’expandeixi i competeixi amb la procedent d’Occident pot abonar el terreny per al sorpasso de les ciutats d’Orient. Una tecnologia, per cert, que segueix els estàndards xinesos i de les seves corporacions, constituint un factor més d’influència política i econòmica sobre els territoris on es desplega la iniciativa.
Finalment, l’omnipresència de la tecnologia enllaça amb un altre element clau que subjau a tots els anteriors i és plenament coherent amb el model polític i social de la Xina actual: el control total sobre la població. Una sort de Gran Germà urbà suportat pels sistemes de videovigilància i reconeixement facial, la restricció d’activitats i fins i tot de moviments (exacerbada arran de la pandèmia de covid-19) i els mètodes de crèdit social. Kashgar, situada a prop de la frontera de la Xina amb Kirguistan i amb una important comunitat uigur, de religió musulmana, s’acosta bastant a una imatge distòpica del que pot significar la tecnologia aplicada amb finalitats poc democràtices.
Més que esperar a comprovar quin model de ciutat global s’imposa, urgeix plantejar un model propi
En aquest sentit, el cas de Hong Kong pot resultar il·lustratiu del potencial canvi de paradigma urbà en termes globals. Membre incipient als anys noranta del selecte grup de les ciutats globals, avui dia, i després de la seva devolució a la Xina el 1997, s’ha desconnectat progressivament de les xarxes financeres en què destacava antany i presenta ja tots els elements característics del model urbà que la iniciativa Belt and Road expandeix a gran escala i de manera veloç.
Un model, cal advertir-ho, que no podem descartar que acabi per seduir un cert nombre de metròpolis occidentals, tenint en compte l’admiració que es ve professant des de determinats fòrums cap al desenvolupament urbà xinès o cap a ciutats com Singapur o Dubai, de dubtós currículum democràtic, considerant a més el creixement de les opcions polítiques europees i nord-americanes que simpatitzen amb l’autoritarisme.
Així doncs, ciutats pràcticament desconegudes avui dia, com Xiong’an (a mil quilòmetres cap a l’interior de la Xina des de Xangai), un experiment de nova ciutat verda a gran escala; Khorgos (a la frontera entre la Xina i el Kazajistan), un enorme port sec i centre logístic en ple cor del continent asiàtic; Astanà (capital de Kazajistan), que emergeix com el gran centre financer de la regió o Gwadar (costa del Pakistan), el port clau per a la connexió entre la ruta terrestre i la ruta marítima, podrien ser les noves acaparadores de rànquings globals en un futur pròxim, juntament amb les grans metròpolis xineses que ja venen destacant al segle XXI (Beijing, Xangai, Guangzhou, Wuhan, etc.).
Una vegada més, Europa es troba en la cruïlla entre dos mons o, si es prefereix, entre dues grans potències hegemòniques, cadascuna de les quals irradia uns senyals particulars cap al desenvolupament urbà. De la capacitat de renovar les infraestructures i teixits urbans del continent i apostar per un model propi, alhora que s’aconsegueix connectar, en una relació d’igual a igual, amb les xarxes d’infraestructures que ens vinculen amb la resta del món dependrà el futur urbà europeu.
En definitiva, més que esperar a comprovar quin dels models de ciutat global s’imposa, urgeix plantejar aquest model propi que, per exemple, rebutgi tant els usos perversos de la tecnologia (siguin per part dels estats com per part de les grans corporacions) com la falta de control sobre els operadors financers globals que contemplen les ciutats en tant que mer objecte d’especulació. Perquè fins i tot la ciutat global no té sentit si no posa per davant la salvaguarda d’allò local, començant per les persones que hi viuen.
