Barcelona es proposa reorientar el seu model turístic. L’objectiu és captar un turisme de més qualitat i això passa perquè el principal reclam que porti els visitants a la ciutat sigui la cultura. Per entendre’ns, que els turistes arribin a Barcelona atrets pel MNAC, la Miró, el Picasso, el Liceu, l’Auditori o el Palau de la Música, en lloc de venir-hi a celebrar comiats de solter, a muntar festes a pisos turístics, a dormir la mona a la platja després d’una nit de festa o a sopar paella d’una qualitat tan ínfima com la sangria que l’acompanya, a alguna terrassa sorollosa i de mal gust a la part baixa de la Rambla.
D’uns mesos ençà, fins i tot els qui s’han passat dècades cantant-nos les excel·lències del turisme, de manera acrítica, accepten que a Barcelona aquesta indústria ha tocat sostre, que ha esdevingut una bomba de rellotgeria. Principalment, pel creixement de la turismofòbia a conseqüència de la massificació d’algunes zones de la ciutat, el col·lapse dels transports públics, la gentrificació, l’alça imparable dels preus dels habitatges o la pèrdua de tot allò que era genuí (comerç, restauració…), però també pel seu impacte en la degradació de la mateixa marca Barcelona.
La prova més evident que s’han disparat totes les alarmes entre els actors implicats en el negoci de les pernoctacions és que Turisme de Barcelona ha decidit passar a l’acció i crear una aliança amb museus, centres d’art i galeries sota el nom de Barcelona Art Seasons. L’objectiu d’aquesta campanya turística, paradoxalment, no és que vinguin més turistes, sinó que persegueix que en vinguin de millors.
Hi ha qui pensarà que ja era hora i qui exclamarà que ja fem tard, però la veritat és que som molts els qui pensem que Barcelona té tots els ingredients per ser una gran destinació cultural (patrimoni cultural i arquitectònic, grans equipaments, figures universals a reivindicar…), encara que per la pressa, l’avarícia i la voracitat del mateix sector turístic, s’acabés adoptant un model massiu, de baix cost, de sol i platja, d’oci nocturn en el pitjor sentit, i, diguem-ho clar, força vulgar.
Tanmateix, només cal passejar pels carrers de Viena per comprovar que un altre turisme és possible. Per explicar-ho amb un exemple prou entenedor, a cap turista li deu passar pel cap passejar-se pels voltants del Palau Imperial de Hofburg amb un barret de forma fàl·lica o transvestit d’emperadriu Sissí per acomiadar-se de la solteria.
A la capital de l’antic imperi austrohongarès s’hi va principalment a visitar els seus palaus i museus o a escoltar clàssica a les seves nombroses sales de concert; a passejar pel seu centre històric, impol·lut i sense por que et robin la cartera a cada cantonada; a reposar i deixar passar les hores en un dels seus esplèndids cafès carregats d’història o a degustar la seva cuina tradicional a les animades cerveseries. Quan pensem en Viena, pensem en Zweig, Freud, Klimt, Mozart, Strauss i, per descomptat, també en el senyor Sacher, que la gastronomia també és cultura! Això també ho diu tot.
Viena és una de les grans destinacions turístiques europees, però s’hi continua vivint molt bé
Viena ha aconseguit, de moment, un equilibri envejable. És una de les grans destinacions turístiques europees, però s’hi continua vivint molt bé. Segurament per això, de retruc, és una ciutat profundament acollidora amb els visitants. No ho dic jo, ho diuen les dades. Per començar, Àustria, amb una població de 8,9 milions d’habitants, rep anualment 32 milions de turistes. Una barbaritat. Per cada resident, hi ha més de tres milions de turistes i la majoria visiten la seva capital, una urbs mitjana de poc més de dos milions d’habitants.
I, malgrat tot, aquest 2024 Viena s’ha coronat com la ciutat més habitable del món per tercer any consecutiu, segons el rànquing de 173 ciutats elaborat per l’Economist Intelligence Unit, la divisió de recerca i anàlisi de The Economist. La capital austríaca destaca, entre d’altres, per garantir als seus ciutadans l’accés a una sanitat i educació de qualitat, també per tenir uns lloguers comparativament baixos (una quarta part dels pisos vienesos són de titularitat pública i els preus estan regulats per llei), també per la seva excel·lent xarxa de transport públic i per les seves zones verdes. L’índex de qualitat de vida de Mercer, que fa una dècada que també lidera Viena, confirma que els vienesos estan molt contents amb la seva ciutat.
Això, aquest viure-hi bé, impacta directament i decisivament en l’actitud dels vienesos cap als turistes. La revista Condé Nast Traveller l’ha premiat, aquest any, com la ciutat més hospitalària del món. Els viatgers atorguen a Viena una puntuació de 93,88 sobre 100. Què ens indica això? Doncs que el turisme de qualitat, quan no fa pujar els preus dels pisos, ni col·lapsa carrers i mitjans de transports, quan no degrada l’espai públic ni fa sentir als seus propis ciutadans com si sobressin, no només no molesta sinó que és benvingut. S’entén, oi? Malgrat que l’augment imparable del turisme també comença a preocupar els austríacs i ja hi ha hagut alguna manifestació en aquest sentit a la població petita i pintoresca de Hallstatt, escenari que va inspirar la pel·lícula Frozen de Disney, Viena sembla que ha aconseguit la quadratura del cercle: turisme de qualitat i qualitat de vida.
