Una de les coses que més em plau de Barcelona és la seva limitació geogràfica natural; dos rius, muntanya i mar són els regals que la providència en va oferir per tal d’evitar que la nostra capital es convertís en una megalòpolis inabastable de creixement delirant. El contrari d’aquest fet gloriós és el que m’ha esverat quan m’he obligat visitar ciutats espantoses com ara Los Angeles, ara víctima del pitjor incendi de la seva història, que veu cremar els suburbis de les seves muntanyes amb una voracitat de la qual no es poden lliurar ni els superherois de Hollywood. He de confessar que soc un piròman en potència i les imatges de la ciutat assetjada per una línia corba de foc, que avança com un baix continu belcantista, m’han semblat d’un bellesa aterridora. Les flames no són el pitjor; el més terrible és que la pròpia urbs no ha desenvolupat cap límit com per contenir la voracitat del foc.
El foc és aterrador perquè aquesta ciutat ha comès el pecat d’emular la infinitud del paisatge
La ciutat és l’artifici humà que cerca foragitar i escarnir la natura; degut a aquesta gràcia de la tècnica moderna, és un indret que mai no hauria de veure’s assetjat pel foc. L’imaginari ianqui és ple d’històries sobre barris i ciutats que han acabat en flames degut a l’estrès industrial i a la voracitat del capitalisme, és cert (això encanta els meus adorats nord-americans, car l’incendi és una excusa perfecta per reedificar de nou a base de més totxo i per escriure novel·les sobre la capacitat de superació dels homes lliures), però les flames només són tolerables si provenen d’alguna desmesura interna, d’un desajust de la hubrus dels seus propis habitants. Aquest foc de Los Angeles, justament per la manca de qualsevol frontera que emmarqui la urbs, sembla venir de lluny per consumir-la i baixar-li l’autoestima com si fos un simple arbust. Els barris són prats, les cases llumins i els autos pedres.
El foc és aterrador, en definitiva, perquè aquesta ciutat ha comès el pecat d’emular la infinitud del paisatge. La gent fot el camp a corre cuita, però no saben on anar, car la propera habitació d’hotel podria ser una parada més on el foc s’agradés entretenint-se. Els americans, que són el cim de l’eficiència, acabaran apagant les flames, i els cineastes tornaran als seus palaus com si no passés gaire cosa, car per això tenen un munt de pasta que els surt dels forats auriculars; tot allò que és material resulta substituïble, i no hi haurà gaire problema per tornar a comprar aquelles aquarel·les espantoses amb les què omplen els seus horripilants menjadors. Però de la por no se’n deslliuraran fàcilment, perquè quan el foc no ciutadà s’apodera de la capacitat del Prometeu urbà, qualsevol se’n va a dormir, per molt que tingui una llar curulla de llits d’or. La por, cert, està canviant de bàndols.
De tant en tant, va molt bé celebrar que som minúsculs, absolutament abastables i poc donats a l’espectacle
Les ciutats, ai las, ja no compleixen el somni d’ésser paratges impenetrables. A la majoria de la població mundial, fets com els de Los Angeles els desperten una aparent solidaritat. Jo prefereixo ésser més honest i recordar que, davant les catàstrofes, la majoria d’humans som com el soldat que resa perquè la bala li toqui al seu company d’esquadra. En aquest cas, veient com de Los Angeles carden el camp centenars de milers de ciutadans talment com si fossin refugiats de guerra, l’egoisme encara em brolla més de l’ànima. Sortosament, insisteixo, nosaltres vivim en un petit poble emmarcat pel mar i quatre turons que no tenen ni esma per arribar a cremar-se. De tant en tant, va molt bé celebrar que som minúsculs, absolutament abastables i poc donats a l’espectacle. Exceptuant algun incident aïllat, com ara una cuina fumejant, aquí els bombers només són carn de calendari.
