Tardes de Soledad retrata el món taurí tot seguint el torero Andrés Roca Rey i la seva quadrilla. Albert Serra és una liberté ambulant, que no deixa que els prejudicis ni els judicis li frenin una obra, i que ni tan sols creu que un documental sigui tan diferent d’una ficció: al cap i a la fi, sempre hi ha la mirada de qui fa l’obra.
Amb ell parlem del que hem de parlar, que és de creació i d’intenció, i de com es trenquen les barreres entre artista i espectador. Tots estem vivint, descobrint, compartint. Què es vol dir, amb aquest documental? No es “vol dir” res. Es diu. Les paraules no volen dir res, les paraules son fets. I amb l’Albert hem compartit una conversa, un fet, únic i irrepetible.
— Pel que et conec, aquí no estem jutjant res.
— És que no hi ha res a jutjar. Qui ho diu, que hi ha res a jutjar?
— Bé, Catalunya i Barcelona va jutjar els toros. I no els van indultar.
— Això és com voler jutjar que ara en aquella taula hi hagi una cervesa perquè l’alcohol ha destrossat famílies. Llavors què? Fora la cervesa? Qui estableix que hi ha alguna cosa a jutjar? Per què ens hem de posicionar sobre tot? De vegades no tens opinió, o no en vols tenir, o només viure. Sense judici moral. Aquest és el paradís dels rodatges, on se suspenen les normes morals de la vida quotidiana.
— Les pel·lícules no tindrien dolents, perquè són dolents.
— Exacte. Per això hi ha el carnaval, o determinats moments d’intimitat, o tipus d’escenes o de gent amb què se suspenen els judicis morals permanents. Aquí es tracta d’un espectacle legal i autoritzat (a Madrid, on ho he rodat) i on fins i tot hi poden entrar nens i que té interès per si sol. Jo no hi tinc cap problema.
— Però aquí vam renunciar a una llarga tradició taurina.
— Desconec com es va dur a terme, com tantes coses de la democràcia parlamentària representativa. Cada quatre anys uns pacten, es donen suport, es fan intercanvis i s’arriba a un resultat més o menys viciat de les promeses que s’han fet. Aquests defectes de la democràcia representativa cada cop els veiem més, també amb la influència dels poders fàctics i econòmics que hi juguen, aquest maleït interval de quatre anys durant el qual fan el que volen… Els països més civilitzats creuen en la democràcia directa, i pregunten molts temes directament a la gent. Com a Suïssa. Es va demanar a la gent en un referèndum, sobre aquest tema? A Suïssa pregunten a la gent sobre els límits dels salaris, o sobre la jihab…
— Però a Nova York o a París, o fins i tot a Madrid, et sents més alliberat per exposar aquests temes?
— Son maneres diferents de veure la pel·lícula. Des de l’estranger es veu més com una cosa antropològica, un retrat d’una cosa que existeix. Assumeixen un punt de vista més neutral, encara que valorin la visió innovadora del retrat. Aquí hi posem altres consideracions personals, morals, històriques, polítiques, de context… Aquí debatem constantment sobre les visions del país. A fora, això no té cap rellevància i es fixen en el document en tant que pel·lícula de cinema, amb tota la seva precisió formalista. Fins i tot prescindint del contingut, ben sovint. Als meus fans els seria igual que el fes un documental sobre coets que van a la lluna.
— Existeix, i punt.
— I és violent, sí. És que es així. No en tinc cap culpa, jo. O per què no puc fer una pel·lícula sobre els indis? O sobre el sexe de les dones, només perquè no soc una dona? Qui ho diu, això? Quina llei ho diu, en cap país civilitzat?
— La correcció política.
— Va de capa caiguda. Ho van ficar en el món de l’art i de la ficció, i han vist que amb l’art i la ficció no poden.
— Aquí sí que ja no ens poden tocar.
— Exacte, deixeu-me en pau, no? Fins i tot s’atrevien a canviar, censurar o apartar obres del passat! Estava llegint l’altre dia Les aventures de Huckleberry Finn, un llibre extraordinari, i també el volien prohibir perquè toca el racisme! I fet per una persona progressista en la seva època, però que tot i així era impossible que tingués la visió que tenim ara. Les visions son diferents, sobretot al llarga de la història.
“És impossible, veure igual els toros el segle XX que veure’ls ara. I no ho jutjo, ni una cosa ni l’altra”
— Picasso, Casas, Dalí…
— És que és impossible, veure igual els toros el segle XX que veure’ls ara. I no ho jutjo, ni una cosa ni l’altra.
— Coses que tenen força, no que hagin de tenir un missatge. És el cas de Tardes de soledad, doncs? Un “mireu” i punt?
— Sobretot perquè, en filmar-ho, jo també ho mirava. Si decideixes posar una càmera per expressar una cosa és perquè diràs coses que no pots dir amb un llibre, per exemple. Jugo amb la imatge i amb el temps, perquè no son fotos fixes sinó imatges dinàmiques, i sobretot un punt de vista que és inèdit. Vosaltres no ho heu vist, però jo tampoc ho hauré vist abans. Després, en muntar-ho, és quan ho descobreixo i quasi em poso en el vostre lloc exacte. El procés de fabricació consisteix precisament en anar buscant els ets i uts de les coses, analitzant amb un judici crític cada imatge i creant una combinació que quan ho miris sigui com el primer cop que ho mires. Tot és molt paral·lel: mirar-ho jo, fer-ho i finalment ensenyar-ho.
— El mon de la tauromàquia ha estat un enlluernament visual, o a més volies dir alguna cosa?
— No, no volia dir res en concret. O més ben dit, no sabia què volia dir. Son les imatges i la seva articulació les que diuen, no pas jo. Jo no sé què dirà la pel·lícula, ni en aquest documental ni en les de ficció. Sé que diran alguna cosa interessant, que crearan algun tipus d’experiència interessant, més intel·lectual o més física o més plàstica. De fet en aquest documental no volia ni que fos massa dramàtic, ni massa violent, ni truculent, sinó que també tingués un espai per a la reflexió. I també un punt d’humor, d’ironia, de delicadesa. I el factor plàstic de la tauromàquia, evidentment. Podria caure fàcilment en destacar la cosa típica fanàtica, provocativa, espanyola, cada element podria haver estat subratllat d’una manera una mica viciada. Però no era això el que em trobava. Ni era la intenció. Era fer-ho tal com raja, tal com és, seguint l’ètica d’un documental.
— La realitat o la llibertat.
Bé, si vols més llibertat tens la ficció. D’entrada el que no m’agrada del gènere documental és que és més avorrit, no pots posar-hi aquesta capa de fantasia, de distorsió, i els toros en concret son el que son. No els diràs què ham de fer, ni als toros ni als toreros. Ni podria fer de Georges Bataille, associant la tauromàquia amb el sexe, la mort… un plànol amb una dona mirant-se el tema des de la barrera amb cara fanàtica que invoqués alguna cosa sexual.. Però és un documental. No és un acudit. La intenció era recollir elements i ser-hi fidel.
“Hem tingut l’accés a una intimitat molt profunda en aquest món, un privilegi que molts no han tingut”
— Passat per la teva perspectiva.
— És clar, no és el mateix la percepció del qui observa l’espectacle des de la primera filera, o des de la televisió, o des del mig de la plaça. Per molt que sigui un documental, és impossible una visió del tot objectiva. Hem tingut l’accés a una intimitat molt profunda en aquest món, un privilegi que molts no han tingut. En un documental has de ser fidel i objectiu a una realitat, però tota realitat existeix en tant que percepció en una mirada. I aquest és el grau de llibertat que em prenc.
— El mateix en els “actors”. En un documental no hi ha “actors” però poden tenir igual o més força.
— Hi ha una persona, hi pot haver un actor, però també hi ha un personatge. Compte. Un no pot desprendre’s de les tres dimensions: encara que estiguis actuant continues essent una persona. Amb els teus sentiments, el teu context, el teu caràcter, la teva ideologia… Ja no ets només una persona, ets un actor que vol controlar la seva imatge. No som els mateixos davant d’un amic o de la nostra mare, i volem tenir una imatge que ens afavoreixi.
— Un relat.
— Exacte. Per això els actors viuen tant en tensió, perquè volen controlar la seva imatge i imposar-la. I el que veus a la pantalla és el resultat final, el personatge, per molt que les tres capes de la persona hi siguin alhora. I en un documental, el marge per a portar un personatge més cap a una banda o més cap a l’altra és pràcticament nul. Jo intentava parlar amb ells abans de cada rodatge, per agafar complicitat, o perquè es deixessin posar el micro més sovint, però molt poca cosa més.
— No son actors, en efecte.
— Sí que tenen, però, la consciència d’estar essent filmats. I en canvi una de les virtuts de la pel·lícula és aconseguir la sensació que no hi ha filtre. La realitat en brut, com si no fossin conscients de cap càmera. Com a espectador, no ho detectes per enlloc. No acabes d’entendre com ha estat possible fer-ho.
— Fins i tot amb el traje de luces posat?
— Sí, perquè no semblen tenir cap intenció de control en absolut de la seva imatge. Zero. És un dels aspectes fascinants de la pel·lícula.
“El perill és molt gran. Cert que ara hi ha clíniques més preparades allà mateix a la plaça, però la cornada no te la treu ningú. I pots morir igualment”
— Què més t’ha sorprès, mentre “miraves”?
— La seriositat. I el perill real. Son coses que t’imagines, però fins que ho veus no t’ho imagines tan cru. No t’imagines el compromís que necessita, la por que hi regna… I que han de ser coses totalment renovades, a cada corrida, sobretot a les places importants on el toro és més perillós i la pressió del públic és més forta. No imaginava que hi hagués una tensió tan gran, i que determinés una manera de ser, que determinés tant la vida. És com si tu ara haguessis d’anar cada dia a la guerra.
— S’ho prenen molt seriosament.
— El perill és molt gran. Cert que ara hi ha clíniques més preparades allà mateix a la plaça, però la cornada no te la treu ningú. I pots morir igualment, i passa. Això, combinat amb aquesta passió que no entens exactament d’on surt, perquè en el fons es pot associar a una expressió artística o a un espectacle efímer, però al mateix temps és una tradició que té un punt de simbòlic, de sagrat. Des de fora diries que fins i tot com a expressió artística tampoc dona per tant, o almenys no per jugar-t’hi la vida!
— I en canvi per a ells, sí.
— Sí. Per a ells té aquesta transcendència. És com irrenunciable. Un grau de compromís renovat constantment, i bastant impressionant quan es veu de prop. I això combinat amb moments d’humanitat, d’humilitat, de diversió… Els membres de la quadrilla, els matisos, la complexitat… I tot centrat en els protagonistes. El públic no hi surt, la indústria dels toros no hi surt, la política no hi surt. Em centro en la intimitat del torero i de la seva quadrilla. Per això es diu Tardes de soledad, la soledat del torero i del grup. I la soledat de la plaça. I la del toro!
— La vida, la mort…
— El cicle vital de la naturalesa.
— Parlant de la soledat: et sents sol, et sents poc acompanyat, en aquest país? Sobretot amb el teu salt estratosfèric, ens veus lluny o allunyats?
— No, en absolut. Les administracions s’hi ha bolcat molt, tot i que en el seu moment la meva manera de treballar era tan nova (coproduccions internacionals, de finançament majoritari estranger, en francès per exemple, però fabricades de facto a Catalunya en allò important) que creava una certa desproporció entre el que nosaltres aconseguíem aquí i el que aconseguíem fora (que per llei s’havia de gastar en el propi país). Jo en tot cas estava obsessionat amb fer les coses amb aquesta gent, i de determinada manera, per a aconseguir un determinat resultat artístic. Amb Pacifiction això es va reequilibrar, i ara també amb Tardes de Soledad.
“Quan fas una cosa audaç és molt difícil preveure el resultat. Ni tu mateix ho pots preveure, imagina’t la resta de la gent que representa que ho ha d’entendre o que t’ha de donar suport”
— L’audàcia té premi.
— Sí, però quan fas una cosa audaç és molt difícil preveure el resultat. Ni tu mateix ho pots preveure, imagina’t la resta de la gent que representa que ho ha d’entendre o que t’ha de donar suport! No em sembla tan estrany, que de vegades costi impulsar iniciatives molt més audaces del normal.
— I ara Ucraïna?
— No exactament. Ara Rússia i Estats Units. L’eterna rivalitat. Ambientada al principi de la guerra a Ucraïna, sí, el guió és meu evidentment, però aquest no és el tema central.
— Ficció.
— Ficció, sí. Amb actors russos i estrelles de Hollywood americanes.
— Noms?
— Ja ho veurem. Com diu el meu coproductor francès, que té accés als actors més grans, és més difícil aconseguir un actor d’aquests que no pas ser seleccionat a Cannes per competició.
— És un altre món.
— Son molt seriosos. Molt estrictes, molt primmirats. És una indústria molt sòlida, i molt proteccionista.
— Proteccionista?
— En relació a la professionalitat. O ets professional, o pots anar als tribunals. No és cap broma.
