Els governs són, bàsicament, una colla de gent d’aparença benintencionada que es dedica a fer anuncis (un mot que la postmodernitat ha traduït per altres substantius com ara pla o objectiu). Fent honor a aquesta definició, nostre Ajuntament i l’alcalde Collboni han partit l’Objectiu 2030, segons el qual hom voldria que en només un lustre 250.000 viatges dins la nostra ciutat ja no impliquin el cotxe.
Per aquelles casualitats de la vida, aquest desig tan noble —que el llenguatge cursi-institucional d’enguany anomena “reduir la dependència del vehicle privat” en un 25%— s’ha enunciat la mateixa setmana que el Tribunal de Comptes Europeu, a l’informe Contaminació urbana a la UE, ens estirava notòriament les orelles per la manca d’interconnectivitat entre Barcelona i els seus germanets metropolitans; dit en idioma comprensible, que el sistema de transport públic és de pèssima qualitat.
L’informe en qüestió, redactat per gent igual de benintencionada que els nostres regidors municipals però amb aquella pàtina d’anonimat i màniga ampla per la crítica que regala ser funcionari de Brussel·les, recorda quelcom tan senzill com que l’automòbil només podrà erradicar-se si la gent té la possibilitat d’arribar a pencar a Barcelona des de Mataró o Sant Joan Despí sense haver de sortir de casa la nit anterior. A banda d’aquesta incomoditat, els savis continentals aplaudeixen la pacificació superillesca i la zona de baixes emissions, bo i recordant que un 66% dels barcelonins encara estan exposats a nivells de bullici sonor i trànsit que superen els llindars de les directives de la UE. Dit ras i curt, l’objectiu de jubilar l’automòbil pot matisar-se modificant l’espai públic, com ara ampliant voreres i creant més espais segurs per trescar, però la patata calenta encara no està resolta.
Entenc que l’Ajuntament tregui pit en la seva croada per reduir les motos aparcades a les voreres, incrustar un carril bus allà on sigui possible, i digitalitzar al màxim el servei de taxis. Comprenc també que la connexió del tramvia a la Diagonal i l’acabament definitiu (resem un parenostre) de l’estació de la Sagrera pot ajudar a oxigenar la ciutat de cotxes. Però la majoria d’homínids residents a l’àrea metropolitana que conec somriuen amb altes dosis d’irònica resignació quan els preguntes si podrien utilitzar més el transport públic. Sovint tinc la sensació que la majoria de les administracions barcelonines parlen d’aquest assumpte amb una visió tremendament centralista; dit d’altra forma, si el transport metropolità és un afer d’urgència, la seva solució també ha d’ésser metropolitana, i cal entendre que és igual d’important pacificar que tenir un sistema de busos i trens del primer món.
Servidor té el costum ancestral d’anar per Barcelona caminant o fent ús del transport públic (hi ajuda el fet que soc molt més pobre del que sembla i visc sense cotxe, ni tant sols carnet!), però entenc a la perfecció que un habitant de l’extraradi empri l’auto per arribar a la feina, sovint deixant-s’hi una horeta de temps, malgrat que això li comporti morir de càncer de pulmó o el risc d’escalfar el planeta i així augmentar la possibilitat d’una Dana que brolli dramàticament del Tibidabo i ens cardi la vida enlaire. En aquest sentit, diria que els objectius de l’Ajuntament continuaran formant part de la poesia burocràtica mentre no s’alineïn amb les enormes deficiències que tenen les nostres metròpolis veïnes. Atès que molts barcelonins hi estan fotent el camp perquè no poden sufragar-se un lloguer a la ciutat, amb el conseqüent auge de llur població, es fa difícil ésser gaire optimista.
Posats a demanar impossibles als Reis d’Orient de cara al 2026, vist que això de la reforma de Rodalies pinta que anirà per llarg, potser caldria anar pensant en un pla per unificar els nostres municipis veïns amb un invent tan ancestral o eficaç com és el metro. Però això ja no és poesia, suposo, car deu entrar al terreny de la ciència ficció.
