És una obra de lluïment, és clar. Ja hi vas perquè t’enlluernin, perquè t’il·lustrin dos personatges que de vegades semblen tan il·lustrats com il·luminats. Voltaire i Rousseau parlen dalt de l’escenari del Teatre Romea fins al 9 de febrer, arran d’un pamflet anònim contra aquest últim, que l’acusa d’haver abandonat els seus cinc fills. Partint del text de Jean-François Prévand (traduït per Salvador Oliva), que l’any 1991 va publicar l’obra Voltaire vs. Rousseau, l’espectacle no es belluga del palauet de Voltaire a Ferney, una població francesa fronterera amb Ginebra que en els nostres dies ha adoptat precisament el nom de Ferney-Voltaire. De la mateixa manera que molts espectadors, quan venen a veure l’obra, tenen al cap una quasi inconfessable associació Romea-Flotats.
L’afrancesament de Flotats és atractiu, té poder i llums, fins al punt que l’encarnació de Voltaire sembla mimètica. Pep Planas sembla un personatge més universal, quasi més contemporani, menys il·lustre i fins i tot menys diví. Ell és qui fa la visita al palau per queixar-se davant del seu amic, admirat i envejat contrincant per aquell pamflet injuriós, i el que rep com a resposta és d’una condescendència sovint insuportable (Voltaire fins i tot li diu “àngel”). El cas és que des del principi Flotats/Voltaire sembla tenir moltes altres coses a fer, altres prioritats i coses al cap, que no pas escoltar els laments infantils, egòlatres i contradictoris d’un Rousseau preromàntic decidit a creure que l’home és bo per naturalesa.
La virtut del text és, per tant, el contrast de les idees. Des de platea acabes pensant que les diferències són molt de matís, que si el catolicisme fanàtic i el protestantisme encara més fanàtic, que si la democràcia o la divina providència, que si la raó o el romanticisme, que si les idees socials o les capitalistes, que si la natura o la civilització, que si la culpa o el perdó. I és que la culpa seria, precisament, el clímax de l’enfrontament: si som bons per naturalesa i és la societat qui ens fa dolents, vós àngel meu segur que no teniu culpa de res, oi?
Assistim a un duel que ens serveix en safata els grans debats de l’època moderna, decorats per un tapís immòbil i uns mobles d’època que semblen també el bressol de la nostra civilització. Que Rousseau acudeixi a Voltaire per saber qui ha estat l’autor del pamflet no evita, evidentment, que salti de cop la sospita que Voltaire mateix en fos l’autor. Rousseau apareix com un home ferit, necessitat de protecció i de respostes, que dubta entre si combatre el pamflet o deixar-lo estar (també com a resposta). Voltaire és aquell to paternalista que intenta calmar-lo i fer-lo entrar en raó, i reflexionar sobre el bé i el mal i la veritat i la mentida i el mort i qui el vetlla. Tot això, evidentment, mentre el convida gestualment a callar o a marxar amb aquella gràcia que té Flotats per fer-se el sorprès, l’interromput, l’enfeinat. De fet, la conversa té un parell de cops de porta i dues tornades, com si fossin dos caps del carrer que mai no ho són tant, perquè ambdós filòsofs discuteixen però, al cap i a la fi, es necessiten.
Demana concentració. Demana posar-se perruca, perquè el text prova de ser fidel al llenguatge i les idees de l’època i això li posa un formalisme una mica esgotador. Ningú no parla així, vet-ho aquí. Ni tan sols els dos escriptors devien parlar amb aquest to racionalíssim i enfarfegat de grans idees universals. Evidentment que hi ha humor, i ironia, i sarcasme, però l’estómac no es regira en cap moment i tots els fluids gàstrics s’acumulen en l’encèfal de l’espectador. Situar el seu palau a la frontera entre França i Ginebra permet a Voltaire sentir-se una mica més segur davant de tanta persecució de les idees, tanta mort per una causa, tant de fanatisme religiós (o polític). Hi ha espai per a un llarg solo interpretatiu de Flotats, impecablement fent de Flotats, i per a persecucions dialèctiques i estires-i-arronses que de vegades acaben configurant, més que un duel, una mena de vodevil verbal.
Guanya Voltaire, guanya Flotats, de manera massa clara des del començament, des que veiem Rousseau vestit amb un caftà d’Armènia i tan ferit en la seva vulnerabilitat. M’agrada molt que, tot i així, Rousseau s’hagi imposat en el nostre món contemporani abaixant els fums a la pedanteria racionalista (Gaudí sempre serà superior a Cerdà) i introduint el sentiment com a forma de coneixement. Al cap i a la fi, quan marxem, allò de què parlem entre nosaltres és d’allò que hem sentit, molt més que qui dels dos té raó. I si algun problema té l’obra, ni que sigui l’únic, és aquest: encara em pregunto què pretenia que sentíssim.
