Sembla que fos ahir quan estrenàvem el 2025, però ja hem girat full al gener. El primer mes de l’any no ha decebut i ha deixat titulars importants en l’àmbit empresarial que de ben segur s’aniran cuinant a foc lent al llarg de tots els mesos que encara tenim al davant.
Per primer cop a la història hem vist fins a set presidents de la Generalitat —un repòquer, segons Artur Mas— participant en l’acte de tancament dels 50 anys de Pimec. Sí, mig segle d’activisme empresarial i de “lleialtat institucional” de la patronal presidida per Antoni Cañete, a qui li agrada baixar la pilota al peu.
Tant és així que ja té coll avall guanyar un segon mandat al capdavant de Pimec a partir d’aquest febrer. El menú de temes de l’acte commemoratiu a veu dels presidents va ser força complet (relació amb la Generalitat, desburocratització, capacitat de diàleg —social— i visió estratègica, prosperitat o compromís amb el dret a decidir, entre d’altres), tot i que gran part del protagonisme se’l va endur la fotografia única que va immortalitzar la trobada.
La Cambra de Comerç de Barcelona, Pimec i Foment del Treball han escenificat el seu acord per a una nova proposta de la Llei de Cambres. Ja fa més d’una dècada que parlem de cambra o cambres sense llei i de les quotes camerals que van quedar eliminades amb el Govern central llavors presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Molts consellers d’Empresa han intentat trepitjar la terra promesa i anhelada de la Llei de Cambres, però de moment encara no hi ha ningú que ho hagi aconseguit. Veurem. Diuen que el diable es troba en els petits detalls.
El Col·legi d’Economistes de Catalunya sí que ha aconseguit reunir tres presidents de la Generalitat —Pere Aragonès (2021-2024), Artur Mas (2010-2016) i José Montilla (2006-2010)— en un debat sense precedents sobre economia i finances moderat pel degà Carlos Puig de Travy. “Sense autonomia financera no hi ha autonomia política”, va assegurar Mas abans de recordar que les infraestructures més cares són “les que no existeixen” i que les responsabilitats són compartides quan les coses no surten bé. Aragonès va recordar que va convocar eleccions per la no aprovació dels pressupostos i va alertar que es pot trigar fins a 20 anys entre la ideació i la posada en marxa d’un servei d’infraestructures. Alhora, Montilla va insistir en l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona i en l’autogovern, que “requereix un finançament singular”. De fet, els pressupostos són el gran taló d’Aquil·les de molts governs, i la pròrroga és el seu particular cavall de Troia. Aprovar-los o no aprovar-los? Aquesta és i serà la gran qüestió, any rere any.
Si volem joves en política, hem de fer política per a joves, malgrat que la política no estigui ni molt menys de moda
Més enllà de l’autogovern, també va haver-hi temps per parlar de la pel·lícula d’El Padrí, Ítaca o els cargols a la llauna. Fins i tot, per saber què fa un president de la Generalitat quan ja no exerceix com a tal. Mas diu que fa d’expresident per tot el país i especialment amb els joves; Montilla cita la Fundació Campalans o Enagás, i Aragonès detalla la posada en marxa de la seva oficina d’expresident, alhora que fa recerca doctoral sobre polítiques industrials.
Em quedo especialment amb tres reflexions seves sobre la política: “Una bona política no ho pot resoldre tot, però una mala política ho pot espatllar tot”; “falta menys comèdia i més sinceritat en política, i malament els polítics que es preocupen només de les seves sigles”, i “trobar-me amb col·lectius de joves m’alimenta l’esperança”. Hi afegeixo una més de collita pròpia: si volem joves en política, hem de fer política per a joves, malgrat que la política no estigui ni molt menys de moda. Tant de bo aquests converses presidencials suposin més consens, acord i diàleg constructiu entre partits.
La música del pla Catalunya Lidera sona bé, però s’han d’aprovar els pressupostos i el que és més important: executar-los
Ha quedat aprovat el pla Catalunya Lidera impulsat pel Govern que presideix Salvador Illa. Es preveu mobilitzar 18.500 milions d’euros entre 2025 i 2030 i 200 mesures amb l’objectiu de “modernitzar l’economia catalana” i posicionar-la com a regió puntera a Europa, sobretot en infraestructures, coneixement i innovació, productivitat, igualtat d’oportunitats i reforma de l’administració. Alhora, també es fa referència al progrés, la resiliència del mercat laboral, l’avenç social, la transició ecològica, la descarbonització, la vertebració territorial o la col·laboració público-privada com a principals reptes de país. La música sona bé, però per tirar endavant aquest pla s’han d’aprovar els pressupostos, i el que encara és més important: executar-los. El temps posa tots els plans a lloc. “El factor país serà cada cop més rellevant per a les empreses”, augura Illa.
El retorn de la seu social del Banc Sabadell a Catalunya ha omplert totes les portades recents dels diaris econòmics. Va ser la primera a marxar i és gairebé la primera —amb el permís de Ciments Molins— a tornar. Per què?, s’han preguntat molts. L’argument oficial és que “ja no es donen les circumstàncies que van motivar el seu trasllat”. És cert que el clima polític d’ara és molt diferent al del 2017, però igualment cert és que l’OPA hostil del BBVA hi ha tingut molt a veure. Tornar a la plaça Sant Roc de Sabadell és una decisió estratègica carregada de simbolisme, catalanitat i proximitat a la normalitat institucional del Govern central i de la Generalitat. Diuen que s’ha de guanyar el relat i tenir algun as a la màniga, mentrestant, s’espera també un increment substancial de dividends que convenci els accionistes. Molt diferent és el cas de CaixaBank que ja ha deixat molt clar que la seva seu social segueix i seguirà a València amb “caràcter indefinit”. Del famós Ser on siguis del Sabadell a l’actual “som on hem d’estar” de CaixaBank.
Qui ja no està on era és Marc Murtra, que ha canviat la presidència d’Indra per la presidència de Telefónica i aquesta és també una decisió estratègica a proposta de la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), que és el braç industrial de l’Estat espanyol i que ha comptat amb el suport de CriteriaCaixa i el BBVA. El fins ara president, José Maria Álvarez Pallete, s’ha acomiadat dient que “una vez telefónico, siempre telefónico”. La nova aposta passa pels semiconductors i l’economia digital.
El panorama internacional té nom i cognom: Donald Trump. La presa de possessió i els primers dies de mandat de l’empresari al capdavant dels Estats Units han omplert totes les portades del món parlant d’economia, seguretat i sobirania nacional, però especialment de deportació d’immigrants o política d’aranzels. Els experts diuen que està aprofitant el soroll dels primers dies per treure pit i marcar una posició de força, autoritària i proteccionista. La seva intervenció a Davos va servir per esbroncar la Unió Europea, alhora que elogiava la tasca d’Ana Botin al capdavant del Banco Santander: “Conec molt bé el teu banc i has fet una feina fantàstica”. Per la seva banda, Botin va deixar anar que “Europa corre el risc de convertir-se en un museu; els governs han de deixar que el sector privat faci la seva feina”. Ni a les millors pel·lícules de Ben Stiller interpretant un vigilant de museu. Sobre Trump només afegir que el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz ja ha avisat en una recomanable entrevista a La Vanguardia: “Estem en una nova era. Els Estats Units no són encara una oligarquia, però anem pel camí de ser-ho”.
Per acabar, deixeu-me fer una menció especial per a l’empresari Joan Planes, nascut a Estamariu (La Seu d’Urgell) i artífex de Fluidra, que és líder mundial del sector piscina i wellness. Recordem les seves paraules després de rebre el premi Cecot a la personalitat 2024: “He tingut sort a la vida i crec que la sort també es busca. Us desitjo a tots vosaltres que pogueu triomfar com jo he triomfat a la vida. La veritat és que estic satisfet, estic tranquil”. Descansi en pau i gràcies pel seu llegat.
