Somriu, els ulls grans, d’un expressiu verd maragda, molt oberts. “Des de petita que m’entenc a mi mateixa i intento entendre el món a través dels meus escrits”. Glòria Sabaté xarrupa el primer glop d’un fumejant te verd amb llimona acabat de servir. “Soc una persona que busca ser feliç, i per sort he trobat allò que m’ajuda a estar prop d’aquest objectiu: la literatura”, prossegueix, omplint amb les seves paraules i tota aquesta passió per les lletres la tranquil·la atmosfera matutina del Bar.
Quan es va doctorar en filologia catalana, el 2016, aquesta barcelonina ja va deixar patent un profund entusiasme per aquesta relació màgica que s’estableix entre les persones i allò que llegim. La seva tesi, Aquells qui ho voldran saber, lligen…: Llibres i lectors a la Barcelona del segle XV, explorava aquesta relació des d’una perspectiva històrica i molt vinculada a la ciutat. Quelcom que també és present en la seva nova obra, Mort al palau (Rosa dels Vents), una novel·la enigma d’intel·ligentíssima bastida que va porta a col·lació la seva passió pel llegat d’Arthur Conan Doyle per traslladar al lector a un thriller decimonònic on la clau rau en la connexió entre l’obra del genial escriptor britànic i els lectors barcelonins de l’època. “Estic molt il·lusionada i amb moltes ganes d’explicar al món com, l’any 1908, aquesta ciutat es va enamorar del Sherlock Holmes!”.
Aquest nou títol, que veu la llum aquests dies, se suma a un brillant palmarès que s’inicia fa nou anys amb La filla de Lilith, on submergia al lector pels meandres foscos de la Barcelona del segle XIV. A aquesta va seguir El vel de la deessa, una història de dones en el context de la Setmana Tràgica “amb la qual vaig guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica de 2020”. Aquell mateix any, publica a quatre mans, amb la també filòloga Núria Pradas, La marca del lleó, que barreja història i fantasia a la València del segle XV. A aquestes obres, l’escriptora suma dos volums de contes, Bruixes i Fades, i l’assaig divulgatiu Medicina en femení: de les remeieres medievals a les trementinaires que posa en valor el llegat de generacions de dones que van acumular sabers ancestrals amb els quals van curar i van connectar les persones amb la naturalesa.
Viu per això, per escriure. “No em puc queixar, oi que no? El contacte amb els lectors és pura màgia”, reflexiona. Xarrupa una mica de te. Tanca els ulls. Sospira, satisfeta. “Visc en un núvol”, afegeix. Sí, pura màgia.
Un equilibri alliberador
Professora a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona (UB) i investigadora especialitzada en l’Edat mitjana, amb diversos estudis acadèmics sobre literatura medieval, a Glòria Sabaté l’apassiona fer classes: “compartir amb els alumnes obres universals, aprendre de les seves lectures i obrir finestres cap a nous paisatges”.
— I com aconsegueixes combinar la carrera d’autora amb l’acadèmica?
Un somriure decantat s’encén en el rostre de la parroquiana. “Hi ha un moment clau en la meva vida, en l’àmbit professional, i és relativament recent, que ha estat precisament el de renunciar a fer carrera acadèmica per no posar en perill l’equilibri que he aconseguit teixir entre les meves facetes de docent universitària i d’escriptora”. Torna a sospirar, sempre satisfeta: “adonar-me que ja tinc allò que m’omple de la universitat, el contacte amb els alumnes, i que no necessito res més, ha estat alliberador”.
No ha estat un recorregut fàcil, en tot cas. “M’ha costat molt arribar on soc, no m’han regalat res i el camí ha estat dur, ple d’ombres, però també de llums i de persones meravelloses que ara ja són part de mi”. Alhora, per aquesta màgia a la qual s’al·ludia abans, ella és ja part de milers de lectors.
Un personatge més
Amant incondicional de la ciutat que la va veure néixer l’any 1985, i malgrat l’actual xacra de l’especulació immobiliària “que converteix en privilegi un dret com és l’accés a l’habitatge”, l’escriptora no es cansa de bussejar en el passat de Barcelona. De convertir els seus carrers, els seus racons, els seus paisatges i paisanatges, en un personatge més “que batega entre les pàgines de les meves històries”.
I de totes aquestes possibles, infinites històries dins de la Història, sent una especial fascinació “pel despertar de les dones a través de l’espiritisme que va seduir la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX: aquest camí alliberador de la recerca d’una espiritualitat alternativa al catolicisme”. I qui sap si, amb aquesta reflexió, està revelant l’escenari de la seva pròxima obra.
De sobte, la parroquiana deté el curs de les seves paraules. Acaba el seu te i mira cap a algun lloc que probablement no és ni aquí ni en aquest moment. “L’heterodòxia sempre m’ha seduït”, afegeix després d’uns llargs segons de silenci.
— Doncs si l’heterodòxia et sedueix, no pots deixar de tastar alguna cosa de la nostra variada, diversa i suculenta oferta gastronòmica, que en res se’ns fa l’hora de dinar.
Glòria Sabaté obre encara més els ulls, deixant-se abrigar pels sons i aromes del Bar: converses, confidències, riures; la ràdio que sona de fons, els últims cafès del matí que s’entremesclen amb vermuts i esmorzars que acaben de sortir de la cuina. Una simfonia de costumisme urbà que la fa sentir bé, com si això també fos, a la seva manera, pura màgia.
— Potser un plat combinat sí que em pot temptar, però que sigui vegetarià! –replica finalment.
